e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

15 de Febrer de 2011

Durant molt temps, trenta-dos anys al menys, si comptem des de l'aprovació de la Constitució de 1978, aquest país s'ha regit per un sistema de valors públics presidit per la democràcia i la justícia, un sistema que no sempre ha estat ben aplicat i que té les seves mancances, però que essent millorable com tot en aquesta vida, ha estat l'eix fonamental de l'organització política i social de l'Estat. Precisament és quan falla aquest sistema que posem en dubte la idoneïtat de l'activitat política. Democràcia i justícia són valors irrenunciables si volem viure en llibertat, i la seva concreció s'ha traduït en la descentralització de l'administració, l'accés de la ciutadania als serveis públics, l'autonomia dels territoris, des dels municipis fins a les comunitats autònomes, l'accés a una informació lliure i veraç, no sols a través dels mitjans privats sinó també dels públics, l'ensenyament públic i gratuït, en convivència amb el privat, l'extensió universal de la cobertura sanitària, la llibertat religiosa, etc.

Ho podria fer més llarg, fins a donar la sensació que vivim en un país perfecte, i tampoc és això, perquè sempre hi ha molt a millorar, fins i tot en el camp de les llibertats públiques. Però malgrat els seus defectes, aquest és el sistema que en el seu dia varem triar i es tracta de valors que hem donat per bons al llarg de tot aquest temps, tant en èpoques de prosperitat com de declivi.

I ara mateix, per obra i gràcia de la crisi, un nou valor cobra força i amenaça amb engolir els altres: la sostenibilitat econòmica. Que no l'ambiental, doncs aquesta ja es venia postulant com a valor a tenir en compte des de fa uns anys, abans i tot de la crisi. Diuen que a una crisi econòmica, si perdura, l'acompanya una crisi de valors, i deu ser veritat. Fixem-nos-hi. La dinàmica d'aquest capitalisme histèric i especulador que ens ha tocat viure ha establert el descrèdit universal del dèficit públic, fins al punt que la despesa pública és sospitosa de malbaratament o és directament un llençar els diners de tots. S'oblida que la despesa pública, sigui o no necessària, s'adreça al ciutadà, naturalment si deixem fora els casos delictius d'apropiació, que algun n'hi ha. Tan sospitosa és la despesa pública, que fins i tot aquella que està destinada directament al subsidi de les famílies i a l'assistència social (prestacions extraordinàries, subvencions, etc) és vista per una part de la ciutadania com un malbaratament intolerable (pels que no en són beneficiaris directes, és clar). No diguem ja de les inversions, que malgrat tenir com a finalitat la prestació d'un servei públic, són majoritàriament vistes com a innecessàries.

I de ben segur que hi ha inversions innecessàries i subsidis mal aplicats, així com manca de racionalització de les finances públiques, però això no ens ho havíem plantejat fins ara d'una manera tan general i tremenda, fins al punt de desprestigiar tota la despesa pública. No cal dir dels ingressos, dels que no se'n parla tant però és reclama la rebaixa d'impostos i, per tant, la seva reducció.

No és sols això. La mateixa descentralització de l'Estat està en joc. Per primera vegada el sistema autonòmic ha estat posat en qüestió pels demòcrates en el mateix sentit que la ultradreta ve manifestant des de fa anys. Des d'amplis sectors socials de dreta i esquerra es diu i es repeteix que les autonomies no són sostenibles, i es parla obertament de la recuperació de competències per l'Estat o, fins i tot, de l'abolició directa d'algunes o totes les autonomies, ignorant totalment el títol VIIIè de la Constitució. Hi ha matisos, és clar, perquè a Catalunya el tema es concreta en la supressió de les autonomies no històriques i la supressió de l'anomenat "cafè per a tothom", mentre es respectin els drets nacionals catalans. No diré que el "cafè per a tothom" no fos un error, però és el que tenim, i està per veure com percebrien els ciutadans de la resta de la península la supressió de les seves autonomies, mentre es respectaven els drets històrics de Catalunya, Euskadi o Galícia.

D'altres veus força assenyades parlen de la supressió de municipis considerats insostenibles, bàsicament petits municipis. És considera, a més, que existeix una duplicitat de serveis innecessària quan dos o més municipis propers entre sí els presten cadascú en el seu territori. És un tema que ja es va posar sobre la taula fa uns anys amb el famós "informe Roca", i que ràpidament va ser retirat i oblidat, vista la polseguera que va provocar. Certament, des d'un punt de vista d'estricta sostenibilitat econòmica, no els falta raó. Altra cosa és que es pugui plantejar com una solució a la crisi, quan el que calen són mesures a curt i mitjà termini, i si ens embranquem en la supressió de municipis d'aquí a vint anys potser n'hauran desaparegut quatre. En qualsevol cas, no seria un tema pacífic, ni molt menys. És més, el fet que la delimitació dels municipis ve de lluny els posa, en quan a l'antiguitat dels seus drets històrics, al menys en el mateix nivell que el de les anomenades "nacionalitats històriques".

El cas és que, per tal de fer el sistema sostenible econòmicament, ens estem plantejant allunyar els serveis del ciutadà (una petita mostra, les propostes del nou Conseller de Sanitat), suprimir administracions (la qual cosa comporta, a més de la reducció de l'aparell burocràtic, la centralització de l'administració), eliminar televisions autonòmiques (menys TV3, que és la nostra). Ens plantegem la supressió de prestacions socials (les aprovades pel govern Zapatero fa un temps es veuen ara com un malbaratament, alhora que la seva supressió com la més gran retallada social de la història). Es posen sota sospita les obres públiques i els equipaments, per la seva suposada innecessarietat (és obvi que ningú necessita específicament un poliesportiu, un aeroport, una carretera, un pont, ..... jo no ho necessito directament per viure).

Certament, podem prescindir, per mor de la sostenibilitat, de tot allò que no és rentable, és a dir, de quasi tots els serveis públics, perquè quasi cap és rentable. Per mor de la sostenibilitat, no ens calen més carreteres que les que hi ha, ni més hospitals, ni més equipaments esportius, ni més biblioteques..... Tot sigui per la sostenibilitat, qui vulgui salut que la pagui, qui vulgui medi ambient que el pagui, qui vulgui educació i ensenyament que se'ls pagui. Per la sostenibilitat, parem màquines i comencem a retallar. Posarem mà a l'obra i ens plantejarem quines administracions són rendibles i per tant sostenibles econòmicament. Saltaran així, pel cap gros, una colla d'ajuntaments, tots els consells comarcals, les diputacions i, ull!, ens mirarem amb atenció el tema de la Generalitat, que no per ser nostra és més sostenible. De les vegueries millor no parlar-ne.

És clar que per a renunciar a tantes coses, primer cal declarar com a insostenibles els valors que van motivar la democràcia i la modernització de l'Estat espanyol. I en això ja hi som posats. Quan haguem acabat amb tot i aquest sigui un país sostenible econòmicament, haurem tornat a l'Espanya dels anys cinquanta, un país bucòlic, pastoril, d'essències pàtries i tradicions medievals, un país certament subdesenvolupat però sense dèficit. Això sí, pobrets i alegrets.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2724
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR