e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

23 de Juliol de 2010

El pes (real?) de l'independentisme

Algunes coses no canviaran mai. Si hi ha quelcom de predictible, conegut i evident és el sentit pràctic, el realisme i la serenitat amb que els catalans acostumem a encarar el futur. El seny, en diem amb orgull. La pela, en diuen, burletes, més enllà de l'Ebre. Significa això que d'aventures les justes i ben pensades, no fos cas que prenguéssim mal, i abans que res fem números, que ja veurem si surt a compte.

El dia 10 de juliol, dia de la Manifestació, el catalanisme estava en plena ebullició. Si aquell dia s'hagués celebrat un referèndum per la independència, fins i tot la mare superiora hauria votat a favor. L'endemà, molts catalans van sortir al carrer per a celebrar la victòria de la selecció espanyola a Sud-àfrica i van aparèixer als balcons de Catalunya força banderes espanyoles. En dos dies, dues sotragades que per a molts resulten contradictòries, i després les coses s'han calmat. És el que dura la rauxa, molt menys que el seny.

Finalment les coses han tornat a la normalitat, la que és habitual en aquest país: els ciutadans pel seu cantó, la classe política per l'altre i dividida. I ara mateix, el més important ja no és l'Estatut, la independència, el federalisme ni l'espanyolisme, sinó les eleccions que no han de trigar. El que vingui després s'ha de mesurar, veure'n els pros i els contres i mirar si ens convé.

Avui mateix El Periódico publica una enquesta del Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), segons la qual el 47% dels catalans considera que la fórmula més convenient per a l'autogovern és l'Estat federal, el 28,7 % voldria quedar igual que ara i el 16,2% afirma que el que ara convé a Catalunya és la independència. Jo acostumo a posar aquesta mena d'enquestes en quarantena, ja que la majoria em semblen sospitoses, especialment les que tracten de les preferències polítiques dels ciutadans, i sobre tot si les eleccions són properes. Però, en qualsevol cas, crec que aquests resultats s'ajusten més al que tradicionalment s'ha dit dels catalans: que som prudents. El que diuen aquests resultats és que una majoria de catalans volem més autogovern, però que no estem per a trencar definitivament amb Espanya, sinó és que ens hi empenyen, és clar.

No és estrany, doncs, que la principal força política catalanista d'aquest país, que ara com ara és Convergència, no es vulgui mullar en aquesta qüestió. Hi ha un sentiment generalitzat que abans és l'economia que la identitat, la qual cosa no significa renegar de la independència, sinó establir prioritats. En paraules del seu il·lustre fundador, "això avui no toca". I fixem-nos que, de fet, si del que es tracta és de millorar l'autogovern i aconseguir un encaix satisfactori de Catalunya a l'Estat, les posicions de CIU i del PSC no són tan diferents, més enllà del tacticisme polític de cadascun. Tant se val que uns en diguin federalisme i d'altres autogovern. No són matisos que el ciutadà comprengui fàcilment. Al capdavall, tot es redueix a exigir que se'ns tingui pel que som i se'ns tracti com a tal: una nació.

Més enllà de les diferències entre una i altra força política, que hi són i no són poc importants, la gran massa electoral d'aquest país es reparteix entre CIU i el PSC. L'un és l'alternativa de l'altre, i això no porta camí de canviar. Ambdues forces comparteixen el substrat del catalanisme polític, encara que aquest sigui més evident a CIU. Algun dia les enquestes hauran de preguntar per una hipotètica sòciovergència, no la que puguin pactar puntualment les cúpules dels partits, sinó una sòciovergència imposada per la base. Però això, ara per ara, és política ficció.

Quin és el veritable pes, doncs, de l'independentisme polític? Fa un mes, el Baròmetre Polític d'Estiu del GESOP revelava que el 48,1% dels catalans votarien a favor de la independència en el cas que es convoqués un referèndum oficial, i només el 35,3% s'inclinava pel vot en contra. No és que aquestes dades siguin contradictòries amb l'enquesta d'avui, és que no és el mateix preguntar per independència sí o no, que donar a elegir tres alternatives. L'independentisme immediat, el que representa al 16,2% dels catalans segons l'enquesta de El Periódico, és indubtablement un independentisme optimista. Les consultes sobiranistes celebrades fins al moment han donat uns pobres resultats de participació i, malgrat això, una i altre vegada han estat presentades com un èxit pels organitzadors. Alguns defensen la declaració unilateral d'independència pel Parlament de Catalunya, com si aquest fos el mandat del poble. El ressò mediàtic és enorme i desdibuixa el perfil prudent del català del carrer.

Segurament que les eleccions posaran les coses al seu lloc, les guanyi qui les guanyi. En aquests moments l'independentisme de l'ara mateix s'està convertint en una galàxia de forces, grups, plataformes, coordinadores, assemblees..... L'única força independentista que fins ara, i històricament, ha tingut una força significativa, Esquerra Republicana de Catalunya, té en el futur més proper una previsible davallada electoral. I ja comença a fer gràcia que cada vegada que algú pretén aglutinar l'independentisme català, ho fa creant una nova força política. A qui ha reagrupat en Carretero? Qui es solidaritza amb el trio d'en Laporta? Què són les CUP? Es pot anar al ciutadà invocant l'assalt a la redacció del Cu-Cut el 1905, quan són quatre gats els que coneixen aquesta història? Un trio no sempre fa tres tenors, també en pot sortir un trio calavera.

I és que a l'hora de valorar el pas cap a la independència, compta molt també qui el gestionarà. Alguns dels personatges que pretenen liderar aquest trànsit no ofereixen cap confiança. No sols això. Entre els independentistes de base de l'ara mateix més actius, n'hi ha alguns que sols els falta la camisa per a respondre als icones del feixisme. Algunes reaccions al carrer i a les xarxes socials durant les celebracions de la roja són com per a avergonyir a tots els catalanistes de veritat. Els catalans no som així, ho són uns quants i no ens representen.

Penso per tot plegat que ja va essent hora que ens deixem d'històries i anem per feina. Si el primer és l'economia, posem-nos-hi. El que no toca, deixem-ho per un altre dia, que ja hi haurà temps, i si calen eleccions per a posar a cadascú al seu lloc, fem-les ja d'una vegada, que esperar al darrer moment no serveix per res. Com diria en Tardà, tant de rebombori no pot ser bo i algú ho havia de dir.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
707
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR