e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

09 de Juny de 2010

Epimènides era un filòsof grec de l'antiguitat clàssica, cretenc per a més senyes, que va viure al segle VI a.C. No és que se li conegui una obra gaire extensa, de fet crec que sols es coneix per referències d'altres autors. A més de filòsof, sembla que era també un gran profeta, dotat amb una excel·lent visió de futur, que li va sobrevenir després de dormir durant cinquanta-set anys seguits en una cova, o això diu una tradició. Alguns ens llevem força espessos després de dormir vuit hores d'una tirada, però per ell 57 anys van ser com un sospir, i quan es va llevar ho va fer fresc com un gínjol i, a sobre, més despert que mai. Coses que té el gaudir del favor dels déus.

No sé quans anys va viure el tal Epimènides, però si hagués seguit la pauta general de dormir durant un terç de la nostra vida, hauria allargat, al menys, fins als 171, suposant que no hagués tornat a aclucar un ull en la resta de la seva existència i sense tenir en compte que no sabem a quina edat se'n va anar al llit. Tot plegat força improbable fins i tot avui en dia. Com que és més que dubtós que visqués tants anys, cal suposar que al sortir de la cova s'adonaria que ja no li quedava molt temps, que la joventut havia passat i que, si volia ser quelcom en aquesta vida, s'hi havia de posar de seguida. I ja que una migdiada tan llarga li havia donat el do de la clarividència, va decidir guanyar-se les garrofes com a profeta, força reputat en els ambients en que es movia, i també com a filòsof i poeta, que en aquells temps, més o menys, venia a ser el mateix.

Com que tots els grans homes han de deixar alguna frase per a la posteritat, la seva fou exactament la següent: Tots els cretencs són uns mentiders. Osti, tu! Quanta saviesa! Quines paraules més encertades! Quina reflexió més profunda! Una gran frase d'un gran home. Suposo. Perquè tot el que diuen els grans homes és transcendental, ...oi? Fora conyes, la frase tenia el seu quid, perquè Epimènides era cretenc i, si un s'ho llegeix bé, el que deia sonava contradictori. Tots els cretencs uns mentiders? O sigui que ell també? Però si tots els cretencs eren uns mentiders, aleshores la frase era verdadera, o sigui que Epimènides deia la veritat i no era un mentider. Ein? Com és menja, això, és un mentider o no ho és?

D'aquest galimaties se'n diu la paradoxa d'Epimènides, i faig un incís per a dir que això de tenir una paradoxa pròpia deu estar força bé. Resulta que a un se'l pot recordar per les seves obres, que sempre acaben essent interpretades de qualsevol manera; també per la seva bondat, sovint mal agraïda; o fins i tot per la pròpia maldat, mil vegades maleïda, però al final sempre t'acaben oblidant. O pot ser que, directament, ningú es recordi de tu. Una paradoxa, en canvi, a més de no ser ni bona ni dolenta, no hi ha qui l'entengui, o sigui que inventes un problema que ningú pot resoldre, com aquell de la Santíssima Trinitat que diuen que sols entendrem si ens el creiem i a sobre anem al cel, i com que el problema hi és per sempre, sempre es parlarà de tu (encara que, francament, jo d'Epimènides no en sabia ni un borrall fins que me'l vaig trobar per la Viquipèdia).

Però vaja, no n'hi havia per tant perquè, tot i que als seus deixebles els deixà un bon mal de cap, la paradoxa d'Epimènides ha acabat tenint truc, tant que finalment ha estat classificada com a paradoxa falsídica, que sembla que, més o menys, vol dir falsa paradoxa o paradoxa que-no-ho-és-del-tot. Diuen els entesos que una verdadera paradoxa s'autocontradiu en tots els sentits, mentre que la d'Epimènides sols ho fa si l'afirmació es considera certa, o sigui si tots els cretencs són uns mentiders, però no si és falsa.

Vegem-ho. Si resulta que no és veritat que tots els cretencs siguin uns mentiders, veurem que Epimènides ens està dient una mentida ja que hi ha, al menys, un altre cretenc que és honrat i diu veritats. O sigui que l'afirmació d'Epimènides no pot ser lògicament verdadera (no pot ser que tots els cretencs siguin mentiders), però pot ser lògicament falsa, és a dir, que l'Epimènides ens estigui fotent una bola i, en realitat, de mentider sols ho sigui ell, que també pot ser.

M'agrada aquest plantejament perquè, sense tants malabarismes filosòfics, em recorda aquelles ocasions en que algú que és culpable de quelcom, s'excusa dient que tothom ho fa, quan, en realitat, ell n'és l'únic. Sona com allò dels bolsos de la Rita Barberà o els trajos del Francesc Camps, i la suposada hipocresia global al·legada pels implicats. I consti que no és el mateix, perquè aquí ens faríem un embolic amb l'argumentació filosòfica i dialèctica, però al final es redueix a allò de tots som iguals, cosa més falsa que un sopar de duro, com li passà a l'Epimènides, que volent excusar-se amb la condició de tots els cretencs, acabà demostrant que el veritable mentider era ell mateix.

També és veritat que la famosa frase d'Epimènides tenia un sentit didàctic i filosòfic, i per tant la mentida no li va ser tinguda en compte per la societat grega, que el premià amb tota mena d'honors i distincions. Tant és així, que una vegada mort a no se sap quina edat, la seva pell plena de tatuatges va romandre exposada a l'admiració de tots els ciutadans d'Esparta durant força temps per a que beneís la ciutat i portés sort als seus habitants.

Com que els grecs de l'antiguitat no anaven gaire vestits, es devien conformar amb la pell. Segurament que ara, si d'en Camps o la Barberà parléssim, podríem exposar una bona americana de franel·la de la millor sastreria de Madrid, o un magnífic bolso de Vuitton, la qual cosa, sens dubte, tindria més glamour que la pelleringa d'un vell filòsof mentider.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
697
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR