15 de Juliol de 2009

No he trobat encara ningú capaç de jutjar aquest acord deixant de banda la política. Em fascina el convenciment i la fe cega amb el qual els detractors el titllen de presa de pèl, donant per suposat que per força Espanya ens enreda una altra vegada. Tanta passió hi posen, tant segurs n'estan, que jo crec que ja ho sabien molt abans que hi hagués acord, abans i tot que es comencés a negociar, quan ni tant sols es parlava de xifres ni terminis. De fet, sempre he pensat que CIU i els sectors independentistes que actualment no se senten representats per ERC, donarien un no rotund a l'acord. En el cas de CIU, per un càlcul polític lògic i evident. Ara és la seva de trepitjar el terreny d'ERC, d'erigir-se com a únics defensors de la puresa catalanista. Ja ho he dit en algun altre post, CIU, mentre sigui a l'oposició, no acceptarà cap acord sobre finançament, sigui el que sigui. En el govern, segur, hauria estat tot el contrari.

O sigui que com a càlcul polític, té la seva lògica, sempre que considerem lícit el posar els interessos de partit per davant dels de país. Pel que fa als independentistes de veritat (no hi conto entre ells a CIU com a partit, si de cas a nivell individual d'alguns militants) que actualment no estan compromesos amb el govern de Catalunya, és a dir, els que no són a ERC, crec que es tracta, com ja he dit, d'una qüestió de fe. Un acord entre el govern de Madrid i el de la Generalitat no pot ser bo, el signi qui el signi i digui el què digui. Sempre hem estat les víctimes i sempre ho serem. No cal llegir l'acord, segur que és dolent.

És clar que si de política parlem, no és altra cosa la que fa el govern del tripartit quan ens diu que és un molt bon acord. Faltaria més!, l'han fet ells. Segurament és el millor acord al qual es podia arribar, si parlem d'acord i no de ruptura, però no confio massa en que siguin capaços de demostrar-m'ho. Feia tant temps que durava aquesta conya que calia posar-hi fi com fos. També he dit recentment que l'estatut l'incomplien tant el govern català com el de l'estat, perquè el mandat era el d'assolir un acord, i en un acord hi ha dues parts. Totes dues tenen l'obligació, per a mantenir-se dins dels marges d'una negociació, de pressionar i cedir en la mesura i en el moment oportuns. Repeteixo, ambdues parts tenen aquesta obligació.

Des d'aquest punt de vista, sóc capaç de creure'm que l'acord és el millor que hom podia assolir. Em puc creure que és el millor per a Catalunya o que no n'hi havia altre de possible. En qualsevol cas, també serà un acte de fe, com en el cas contrari, ja que tinc la seguretat que quan em vénen l'acord, em vénen la moto. Perquè és clar, també em puc creure que, arribats a aquest punt de la legislatura, o s'assolia l'acord que fos, qualsevol, o es trencava el tripartit.

És a dir que espero que ningú em pregunti si és un bon acord, perquè no en tinc ni punyetera idea. Caldria que m'ho expliqués algú dels que hi ha intervingut, a favor o en contra, i m'ho expliqués sense tenir en compte els seus interessos de partit. Però això no passarà, entre d'altres coses perquè a més d'un se li podria veure el llautó.

Així que, ben mirat, com deia aquell, agafa els calés i corre!