e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

03 de Desembre de 2013

Tothom a Dinamarca sembla parlar de Yahya Hassan aquests dies. Per internet també en van plens. Yahya Hassan és un jove danès d'origen palestí de 18 anys, valent com n'hi ha pocs, políticament incorrecte com gairebé cap.

Yahya Hassan és poeta, però la seva poesia no conté gaires floritures. Més aviat, escatologia, blasfèmia, paraules malsonants a cor què vols i, per damunt de tot, una dosi de mala bava impressionant. Això és fruit de la seva adolescència turmentada, criat en una família desestructurada, que va fer que abandonés l'escola als 13 anys, fitxat per la policia per tota mena de petits delictes i havent passat llargues temporades en centres d'acollida on, això sí, la solitud va fer que es refugiés en la literatura i, particularment, en la poesia.

Yahya Hassan és precoç: va publicar fa un parell de mesos el seu primer llibre de poemes. Vejam, sent realistes, un llibre de poemes en danès no aspira a vendre més de 500 còpies per aquelles contrades, i cap a l'estranger. Ell ja va per les 40.000, i aviat se'l traduirà a l'anglès. Tot un best-seller. I no n'hi ha per menys. En línia amb el seu estil, tots els seus poemes estan escrits íntegrament en majúscules, segurament per reflectir els seus crits enrabiats, la seva mala llet proverbial. Els seus temes recurrents són els pares musulmans que peguen els seus fills (reminiscències de la seva pròpia infantesa), la religió i la violència. Del seu pare escriu que "va engendrar cinc fills amb els cors amargats / i aleshores es va buscar un altre vel [una altra dona] i en va engendrar tres més." Sobre els musulmans devots escriu que "entre les pregàries del divendres i el Ramadà / voleu anar amb un ganivet a la butxaca / demanant als altres si tenen cap problema, / tot i que el problema sou vosaltres mateixos." I, pel Profeta, no reserva gaires compliments: "em pixo en Al.là i en tots els seus deixebles inútils", clama.

Yahya Hassan és igual d'agressiu quan se l'entrevista. Diu que "hi ha alguna cosa que falla a l'Islam; aquesta religió rebutja renovar-se. Necessita una reforma." Critica també la incapacitat dels immigrants musulmans per integrar-se i la seva hipocresia a l'hora de fer ús de la llibertat d'expressió occidental per tal de fer callar les veus crítiques amb l'Islam. Afirma també que molts immigrants s'han acostumat a viure de les subvencions i dels ajuts socials i que expolien un sistema que, al mateix temps, menystenen com a inferior i corrupte ("tants nois hi ha que poden aixecar tranquil.lament 100kg al gimnàs i reben al mateix temps una pensió d'invalidesa", diu en una entrevista).

Després de llegir un dels seus poemes per televisió, Hassan va demostrar com de vegades és molt difícil defensar aquell tòpic tan suat de l'Islam com a religió de pau. No ho és, certament, per als 27 que el van amenaçar de mort a través de les xarxes socials immediatament després de l'emissió del programa; ni per a l'individu que el va agredir a cops de puny, cridant que era un "infidel" que calia matar, uns quants dies després, i que potser hauria aconseguit el seu objectiu si no fos que se'l va detenir immediatament. L'agressor, per cert, havia estat condemnat l'any 2007 per planejar un atemptat terrorista.

Fa una setmana, Yahya Hassan havia de celebrar una lectura pública dels seus poemes en una biblioteca de Vollsmose, un districte de la ciutat d'Odense i una de les zones més islamitzades (i conflictives) no ja de Dinamarca, sinó de tot Escandinàvia. Per què va decidir celebrar l'acte precisament aquí? Per provocar? Segons el mateix Hassan, la seva intenció no era pas aquesta, sinó parlar amb la gent de la seva mateixa ascendència, més que no pas sobre aquesta gent.

Sigui com sigui, i en vista de les amenaces de mort, els atacs violents i l'enorme controvèrsia que havia aixecat tot l'episodi, es va decidir traslladar l'acte a una escola pública a uns metres de distància de la biblioteca per tal de poder gestionar millor tot l'aparell de seguretat que requeria l'esdeveniment. Des del diumenge previ a l'acte, que es va celebrar el passat dimarts 26 de novembre, diversos centenars de policies uniformats i de paisà patrullaven la zona; el dia de la lectura, els alumnes de l'escola van avançar unes quantes hores el seu horari de sortida per tal que la policia pogués escorcollar degudament les instal.lacions buscant-hi possibles artefactes explosius; es van establir punts de control als carrers del voltant i una zona d'exclusió aèria (ho heu llegit bé) de 5 km a la rodona. A això cal afegir-hi que, des de l'atac patit per Yahya Hassan, se li havien posat guardaespatlles 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. El cost aproximat de tot plegat? Uns 134.000 euros a costa del contribuent.

La vetllada poètica va transcórrer sense incidents remarcables, tot i que va haver-hi algun intent de llançar un artefacte incendiari per part dels que es manifestaven a l'exterior, i tot plegat es va saldar amb un detingut. L'assistència de públic, raonable però no massiva: 250 persones, 50 de les quals periodistes, la majoria danesos blancs de classe mitjana, tot i que també hi havia algun musulmà.

Alguns diran que 134.000 euros es poden destinar a causes molt més productives que una lectura poètica. Probablement. D'altres diran que l'acció de Yahya Hassan va ser una mera provocació i que, si hagués romàs calladet, no hauria calgut tant de soroll, tot plegat per no res. Aquí discrepo. Personalment, crec que Yahya Hassan, a més de jove valent, té molt de metàfora: ateu confés, Hassan ha reaccionat al xoc cultural que pateixen molts immigrants d'una manera diferent a com ho fan molts: enlloc de refugiar-se en la seva identitat islàmica, de tancar-se en banda a les influències occidentals, de parapetar-se en el radicalisme, ell va escollir abraçar la llibertat d'expressió que li oferia la societat en què va créixer i rebel.lar-se contra el que ell veia com els mals que afecten la "seva" gent. Yahya Hassan és una persona indignada que parla amb el fervor de la joventut, que escriu amb la passió de qui encara no ha acabat de deixat enrere l'adolescència, però que, al mateix temps, ha viscut prou com per tenir una perspectiva molt madura del món que l'envolta.

Amb les seves invectives, amb els seus renecs, amb les seves imatges escatològiques, Yahya ha aconseguit fer emmudir uns i altres: a banda dels musulmans que s'han manifestat obertament en contra seva, que l'han amenaçat i fins i tot atacat, hi ha una gran majoria silenciosa que ha escollit no parlar-ne o, en tot cas, disculpar-lo emparant-se en la seva adolescència turmentada i en la inexperiència de la seva joventut. Entre les elits multiculturalistes, el silenci ha estat, fins al moment, eixordador; el seu discurs obertament crític amb l'Islam, les seves veritats políticament incorrectes sobre la no integració dels musulmans i de com viuen a costa de la societat d'acollida, al temps que la menystenen com a corrupta i decadent, han deixat tothom perplex.

No ens enganyem: si Yahya Hassan s'hagués dit, poso per cas, Hans, Eilert o Frederik, ja el tindríem de camí cap a la banqueta dels acusats per incitar a l'odi, fer un discurs xenòfob o racista i tota la resta de càrrecs habituals en aquests casos. El seu llibre segurament no hauria trobat un editor disposat a publicar-lo i, en cas d'haver-ho fet, no s'hauria venut com aquest, ni tampoc se li haurien donat espais televisius en prime time per fer lectura dels seus poemes, ni que fos per por de patir represàlies per part de musulmans "ofesos". De la mateixa manera, si Yahya Hassan hagués escollit el cristianisme com a objectiu de les seves diatribes, probablement tampoc hauria obtingut el ressò que està tenint en aquests moments (tot i que el risc de patir represàlies per part de cristians "ofesos" hauria estat pràcticament inexistent). S'hauria considerat que, donant-li un espai d'expressió, s'estaria "estigmatitzant injustament" tot el col.lectiu islàmic del país.

Més enllà de l'estil de Hassan, que agradarà més o menys i que, a la seva edat, segurament encara canviarà considerablement, és molt important i, fins i tot, esperançador, que hi hagi, entre el col.lectiu islàmic, veus descarnades com aquesta que gosen (i, sí, la paraula és "gosen") dir en veu alta el que pensen, sense que semblin importar-los les conseqüències de les seves paraules. I, quan es tracta de criticar la "religió de la pau", ja sabem que les conseqüències poden ser força greus. Que ho preguntin a Salman Rushdie, Theo van Gogh, Pim Fortuyn o Kurt Westergaard (el de les caricatures de Mahoma, se'n recorden?), per esmentar-ne només quatre, dos dels quals s'hi van deixar la vida, per cert.

Encara més significatiu: és molt important que el públic que va anar al recital poètic, més enllà de si està d'acord o no amb el missatge del poeta, considera que el factor decisiu és, precisament, la llibertat d'expressió total que ha de tenir l'artista (i qualsevol altra persona, per descomptat), per criticar i per ofendre. La correcció política ens ha fet creure que la nostra llibertat d'expressió s'acaba allà on comença la possibilitat d'ofendre l'altre, sense tenir en compte que limitar la llibertat d'expressió equival a limitar la llibertat de pensament. Des del mateix moment en què ens autoimposem, o se'ns imposa, un filtre que delimita el que podem dir i el que no, el nostre pensament deixa de ser lliure. És completament impossible obrir la boca sense que existeixi el risc d'ofendre algú en algun moment, i pretendre no fer-ho equival a fer un vot de silenci a perpetuïtat. Sense la llibertat per a ofendre, la llibertat d'expressió deixa d'existir, i la cita no és meva, sinó de Salman Rushdie, que hi deu haver pensat no poques vegades en tots els anys de captiveri forçat des dels Versicles Satànics.

Occident ha de despertar del seu sopor multicultural abans no sigui massa tard. Però el cert és que tenim les idees tan atrofiades per la correcció política que, probablement, caldran uns quants Yahyas més que vinguin a despertar-nos a cop d'estrofa. Ells també són victimes, i per partida doble: d'una banda, del totalitarisme fanàtic que es pretén superior a tota la resta, que pretén conquerir i dominar i que considera els que pensen com ell com a traïdors a eliminar; i, de l'altra, de les elits multiculturals que, consumides per l'autoodi i un paternalisme malaltís envers tot el que ens és culturalment aliè, han determinat durant molt de temps, i ho continuen fent encara, no ja el que es pot dir, sinó també el que es pot pensar, fent realitat el malson que Orwell va plasmar de manera tan aterridora a la seva novel.la 1984.

Yahya no està sol, ni és únic. Però cal que se'l doni a conèixer per tal que tots plegats vegem que en calen molts més com ell. I, personalment, espero que mantingui aquesta verbositat, aquesta mala lluna, aquesta ràbia contra el món perquè, vista l'abúlia generalitzada, representa un canvi més que refrescant.

Held og lykke, Yahya.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
613
2
Comentaris afegits 
Nora Llopart (Catalunya) 12-12-2013 - 16:34
Completament d'acord. S'ha institucionalitzat la cultura del victimisme, i Occident camina com un sonàmbul vers la seva completa destrucció. La història es mirarà aquest periode amb un interès gairebé clínic, diria jo. I no n'hi ha per menys.
Édip Rei (Barcelona) 09-12-2013 - 00:50
Hem caigut en un maniqueisme d'oprimits "innocents" i opressors "malvats", un esquema que ningú no s'atreveix a trencar definitivament. Així, oprimits són els alumnes, les dones i els "diferents" i opressors els profes, els homes i "nosaltres". Tonto, oi?
TORNAR