e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

29 de Marš de 2014

READ THIS ARTICLE IN ENGLISH 

 

Ningú amb dos dits de front i un mínim d'humanitat gosarà dir altra cosa que el que va passar el dimecres 26 de març a El Vendrell és una veritable tragèdia: quatre germans, d'edats compreses entre els 3 i els 12 anys, van perdre la vida en un violent incendi que va destruir completament el pis on vivien, situat en un dels barris més marginals de la ciutat i habitat principalment per immigrants marroquins, com era el cas d'aquesta família.

La situació d'aquesta família era ja molt precària: feia temps que tenien greus problemes econòmics i, després d'haver estat desnonats del pis que es va incendiar el dimecres, hi havien tornat a entrar il•legalment i l'havien ocupat. Com s'acostuma a dir, sempre plou sobre mullat. 

Els fets són aquests: una família ha perdut quatre dels seus sis fills. Dos pares de dol hauran de sobreposar-se a una pèrdua molt més gran que qualsevol problema económic que hagin pogut patir anteriorment. Dos pares que hauran de començar de nou sense res amb què començar i, sobretot, sense quatre dels seus fills. Si el sol fet de pensar en la mort d'un nen ja és dur per a qualsevol, es fa encara més difícil si ets pare o mare. Jo mateixa ho sóc, i només de pensar fugaçment de perdre un dels meus fills, per no dir ja més d'un, és intolerable. He de treure-m'ho del cap ràpidament i intentar pensar en qualsevol altra cosa. Ja m'enteneu.

Aquesta és la raó principal per la qual el que s'ha dit i fet amb posterioritat a aquesta terrible tragèdia deixa tan mal sabor de boca i sembla tan reprovable i fins i tot cruel. Et fa preguntar-te si queden línies vermelles o si alguns han decidit desdibuixar-les per tal de continuar impulsant les seves pròpies causes.

Poc després de la desgràcia, una manifestació espontània dels musulmans d'El Vendrell es va reunir a l'exterior de l'Ajuntament: els ànims estaven carregats i la crispació es feia palesa; l'amenaça d'un esclat violent, per bé que mai es va esmentar explícitament, hi era present, i només es van calmar els ànims després del discurs d'un representant del col•lectiu i una pregària. Durant el dia, es van produir manifestacions espontànies a diferents punts de la ciutat; el missatge sempre era el mateix: els musulmans són discriminats; els musulmans viuen en condicions de pobresa infrahumanes; els musulmans són ignorats pel conjunt de la societat; els bombers van tardar molt en arribar, i això, diuen, no hauria passat a cap altre barri de la ciutat; una acusació molt greu i falsa de totes totes, ja que tot indica que els bombers només van tardar uns minuts en arribar al pis en flames. I tot plegat després que les autoritats municipals s'haguessin compromès a proporcionar un habitatge als membres de la família que havien sobreviscut. Però, aparentment, amb això no n'hi ha prou per al col•lectiu musulmà d'El Vendrell, que continuen pensant que se'ls tracta molt malament.

Per complicar encara més les coses, l'associació cultural musulmana Itran va fer una declaració per la qual denunciava "la pervivència de la discriminació, la desconfiança i la xenofòbia cap a l'estranger, especialment l'immigrant marroquí". En aquesta declaració també s'afirmava que ni les autoritats marroquines ni les espanyoles han fet res per millorar la situació intentant proporcionar feines als aturats, i que és només quan es produeixen tragèdies com aquesta que els mitjans fan atenció al patiment dels musulmans que porten molt de temps a l'atur i amb problemes econòmics. La declaració acabava demanant la dimissió de les autoritats municipals d'El Vendrell i dels seus homòlegs marroquins que poguessin ser considerats responsables de la tràgica situació d'aquesta família.

El comunitarisme islàmic és ben conegut als països europeus on els immigrants musulmans es van establir fa ja dècades i on molts ja són de segona o tercera generació. El comunitarisme, tal i com vaig descriure al meu article anterior,  pot adoptar moltes formes, però la causa de fons és sempre la mateixa: els musulmans es senten atacats quan un dels seus, per exemple, és detingut per la policia i se'l porta davant la justícia per un delicte o crim determinats; pot ser una manifestació no violenta, com va passar a L'Hospitalet fa uns dies en el cas de la nena marroquina de 9 anys segrestada a Bolívia; la manifestació la composaven bàsicament dones i nens, igual que a El Vendrell aquesta setmana. Però el comunitarisme també pot ser extremadament violent i portar a greus disturbis, tal i com ha passat repetidament a les banlieues parisines, a d'altres ciutats franceses i en els disturbis a Anglaterra de 2011, per posar només uns quants exemples. Arribats a aquest punt, cal precisar que la ira i les seves múltiples manifestacions no es contemplen, dins la cultura islàmica, com un signe de feblesa o d'incapacitat de controlar els propis impulsos; aquesta percepció és completament occidental. La ira o les demostracions exageradament emotives es consideren signes de fortalesa i convicció, mentre que les formes més moderades, i discretes, típiques d'Occident, són interpretades dins la cultura musulmana com un signe de relativisme cultural i moral, a més de feblesa.

El comunitarisme islàmic deriva dels conceptes d'honor i vergonya, molt arrelats en l'inconscient col•lectiu musulmà: si un sistema legal i judicial (que ells consideren defectuós, inferior i imperfecte en tant que creat per l'home, comparat amb la xaria, d'inspiració divina) s'aplica a un musulmà, això es percep sovint com un atac contra la identitat islàmica en la seva totalitat, com una humiliació col•lectiva. La consegüent resposta pot ser, per tant, violenta o, en el millor dels casos, no violenta però expressada en un to extremadament victimista. Això és exactament el que ha passat a El Vendrell.

El victimisme és una forma de violència. Subtil i psicològica, però violència al capdavall. El victimisme és una forma de coacció, de xantatge emocional: només si aquell a qui tu perceps com el teu enemic se sent d'alguna manera culpable o responsable de la desgràcia que estàs patint, pots treure-li alguna cosa, que et donarà de bon grat per tal d'expiar el seu sentiment de culpa.

Quan els musulmans d'El Vendrell es manifesten pels carrers i diuen que els ajuts que reben són insuficients, toquen una fibra sensible del teixit social: donat que la majoria d'ajuts es donen en funció de la renda, són els immigrants en general i els musulmans en particular els que ja en reben una part molt significativa, amb el consegüent disgust de les classes treballadores autòctones, que sovint se senten estafades després d'haver treballat i pagat impostos durant molt més temps que els nouvinguts.

Assumint el paper de víctima, els musulmans es segreguen de la resta de la societat al reivindicar el seu dret a rebre aquests ajuts socials, ja que mai se'ls veu, poso per cas, manifestant-se en favor de l'increment d'aquests ajuts en favor dels no musulmans. I, per acabar, també estan reconeixent implícitament que és difícil proporcionar-los una feina en el món post-boom-immobiliari que ens ha tocat viure i que no hi ha massa alternatives a banda de rebre els corresponents ajuts socials. Però, si aquest és el cas, que malauradament ho és, estic segura que molts autòctons voldríem veure un cert grau d'empatia per part dels musulmans envers els treballadors autòctons que es troben en la seva mateixa situació; voldríem veure els musulmans esforçant-se per integrar-se en lloc d'exigir a la resta de la societat que s'adapti als seus costums i idees religioses; voldríem veure com el col•lectiu musulmà deixa de banda aquest victimisme perpetu, que s'arromanguessin i mostressin la seva disposició a superar les adversitats i millorar la seva situació. Enlloc d'això, aquells de nosaltres que tenim la sort (o, segons es miri, la culpa) de tenir una feina, pagar religiosament els nostres impostos i lluitar dia a dia per criar un o dos fills enlloc de set, vuit o més, hem de veure com se'ns titlla constantment de "racistes" i "xenòfobs" simplement perquè creiem en la cultura de l'esforç en lloc de plorar i suplicar i, al mateix temps, mossegar la mà que ens alimenta.

El victimisme és part de l'inconscient col•lectiu islàmic de la mateixa manera que l'individualisme ho és d'Occident, de manera que em temo que és poc probable que les coses canviïn a mig termini. Els musulmans confien incondicionalment en Al•là ("inshallah", "si Déu vol", és una expressió recurrent en àrab). Si ho mirem pel costat positiu, això permet als musulmans acceptar millor els problemes que porta la vida, una habilitat que nosaltres, occidentals hedonistes, no es pot dir que cultivem especialment. Tanmateix, també comporta el risc de fer que un sigui incapaç de sobreposar-se a les circumstàncies, ja que aquestes vénen propiciades per la mà divina i omnipotent d'Al•là. A més, i donat que l'individualisme no és una característica massa valorada dins la cultura musulmana, ans al contrari, els problemes dels altres musulmans són sovint vistos com a propis, la qual cosa no propicia precisament que s'adoptin solucions individuals o innovadores per tal de superar les pròpies dificultats econòmiques o socials.

Les reaccions a la tragèdia d'El Vendrell que s'han pogut copsar a les xarxes socials durant els darrers dies han estat de tota mena: la reacció inicial i espontània va ser d'horror generalitzat, seguida pels sentiments naturals de compassió que, gosaria dir, prevalen avui. Tanmateix, després de les exhibicions comunitaristes musulmanes, l'expressió de la seva ira, la seva segregació i victimisme, les reaccions han esdevingut molt més airades, com seria d'esperar: una cosa és lamentar profundament la mort d'aquests quatre nens, cosa que tots fem, i una de ben diferent esquinçar-nos els vestits i donar-nos cops al pit com expressions d'una culpa col•lectiva mal entesa. Aquells que han utilitzat aquestes quatre morts per criticar la nostra societat per la seva dolenteria, el seu racisme, la seva xenofòbia i tota la resta no estan fent cap favor al col•lectiu islàmic, ja que estan donant la raó a les moltes veus políticament incorrectes que clamen contra la progressiva islamització de la nostra societat.

Tant li fa quantes declaracions benintencionades paternalistes, plenes de superioritat moral, políticament correctes, típiques, tòpiques i, al capdavall, buides de contingut, es facin: res aturarà aquest tsunami contra els principis més bàsics de la nostra cultura. En tant que un grup faci servir l'argumentació, la raó i la lògica mentre que l'altre prefereixi l'emoció, la ira i la voluntat de Déu, ningú em podrà convèncer que no anem de cap al xoc de trens i, en darrera instància, al desastre més absolut.

Havent dit això, que les ànimes d'aquests quatre xiquets descansin en pau.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

MenÚame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1037
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR