e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

18 de Mar de 2014

"Somos musulmanes, no somos animales"

"Somos musulmanes, no somos animales" era la frase que es podia veure en algunes pancartes de la manifestació que va tenir lloc a Hospitalet fa un parell de dies en suport als pares de la nena de 9 anys presumptament segrestada durant 7 mesos a Bolívia per un conegut de la família. Els manifestants exigien que la nena, en aquells moments a punt de tornar a Barcelona, anés immediatament amb la seva mare qui, d'altra banda, nega categòricament haver tingut res a veure amb el segrest de la seva filla i al•lega que tot plegat va ser un abús de confiança d'un veí amb qui tenien molta amistat.

Qui s'esperi que la que signa aquest article entri en tot un seguit de conjectures sobre la possible complicitat dels pares en aquest tèrbol segrest, pot deixar de llegir ara mateix. Aquest és un terreny en el qual no tinc intenció d'entrar. Els pares han estat imputats i serà la justícia qui decideixi si hi han tingut o no res a veure. La presumpció d'innocència hi ha de ser fins que no es demostri el contrari.

Avui voldria centrar-me, en canvi, en la mostra de comunitarisme dels manifestants com a eina de tergiversació victimista d'uns fets encara per aclarir en favor de les aspiracions de tot un col•lectiu.

Fins al moment, l'infern que ha viscut aquesta nena a Bolívia ha estat tractat amb un alt grau de correcció per part dels mitjans: s'han explicat els fets i s'han evitat conjectures entorn de la implicació dels pares més enllà de la informació objectiva, com que estan imputats. La identitat de la nena, com no podia ser d'altra manera, ha estat també protegida en tot moment. Malgrat això, el col•lectiu magrebí de l'Hospitalet ha fet sentir la seva veu, i del curt reportatge de TV3 sobre aquesta manifestació se'n desprenen alguns fets interessants i significatius.

En primer lloc, les declaracions de la mare davant la càmera en un moment del reportatge: "nosotros no permitimos que las niñas se casen con 9 años; esto no existe". Clarament, la dona manifesta que és contrària a aquesta mena de matrimonis, però això no vol dir que tingui clara la posició de l'Islam en aquest aspecte: deixant de banda el fet que, segons nombroses fonts, Mahoma es va casar amb Aisha quan aquesta tenia 6 anys i va consumar el matrimoni quan en va fer 9, acadèmics musulmans defensen sense embuts el matrimoni arranjat entre nens o entre un nen i un adult, tenint en compte que, quan el nen o nena arribi a la pubertat, pugui decidir si continuar amb aquell matrimoni o no.

Per tant, aquesta mare pot estar personalment en contra dels matrimonis infantils, però això no vol dir que l'Islam no els aprovi. De fet, a la Gran Bretanya han hagut de crear una unitat específica, la Forced Marriage Unit, per tal de lluitar contra una pràctica cada cop més estesa; el seu informe de 2012 no deixa lloc a dubtes: un 13% dels matrimonis forçats que es van detectar corresponia a víctimes menors de 15 anys (amb un cas d'un nen/a de 2 anys): I, encara a la Gran Bretanya, un reportatge de la cadena televisiva ITV va posar de manifest que 18 de les 56 mesquites contactades per un reporter d'incògnit es van mostrar disposades a celebrar una cerimònia nikah, o matrimoni islàmic, on la núvia tenia només 14 anys.

En segon lloc, crida l'atenció la pancarta amb la frase que dóna títol a aquest article: "somos musulmanes, no somos animales". No tinc clar com s'ha d'interpretar, això: s'està dient que l'Islam comparteix, pel que fa als matrimonis infantils, els valors d'Occident? S'està dient que ells també consideren que el matrimoni infantil és una animalada, com pràcticament tothom, aquí, pensem? Si és així, qui porta aquesta pancarta manifesta el mateix nivell de desconeixement de la doctrina islàmica que la mare de la nena, com ja hem vist. O, potser, alternativament, la frase de la pancarta implica un sentiment de victimització per part del col•lectiu islàmic, que se sent maltractat i insultat, un cop més, per la imputació d'un dels seus membres per part de la justícia d'aquí?

Voldria que la interpretació correcta fos la primera perquè, si és la segona, estem assistint a una nova mostra del comunitarisme islàmic a casa nostra, un comunitarisme que augmenta en proporció directa a l'increment de la població musulmana. Un comunitarisme que, fent ús de la pluralitat i la tolerància de què tant presumeix Occident, busca una diferenciació cada cop més marcada, en un replegament identitari que ha anat agafant embranzida en els darrers anys i que ha creat els guetos que tots coneixem a les ciutats més grans i, en casos d'alguns països europeus, ha aconseguit islamitzar ciutats senceres, a banda de crear zones de no accés en moltes de les principals capitals del continent.

El comunitarisme islàmic és essencialment victimista en tant que fa demostracions de força numèrica, ideològica i identitària al mateix temps que es declara incomprès, oprimit o maltractat per la societat occidental. Només des d'una posició de victimització i suposada inferioritat es poden fer afirmacions identitàries amb la força que ho fa la comunitat islàmica. S'imaginen una manifestació per enorgullir-se de les arrels judeocristianes? O pel fet de ser blanc i occidental? Una manifestació d'aquesta mena seria immediatament titllada de sectària, quan no directament de xenòfoba i supremacista. Aleshores, com és que quan és el col•lectiu islàmic el que es manifesta no es tracta de la mateixa manera? Com és que es permet, en nom d'una societat plural i pluralista, que un col•lectiu es segregui de la majoria i afirmi la seva identitat separada fins al punt de demanar que la majoria "flexibilitzi" les seves maneres de fer per tal de no causar-li ofensa? Perquè, a banda de les manifestacions més visibles del comunitarisme islàmic (manifestacions més o menys espontànies, pregàries enmig del carrer, disturbis per diversos motius als barris més islamitzats), la conseqüència última d'aquesta expressió identitària agressiva és la consecució de tot un seguit de concessions que van des de la tolerància del vel en llocs públics fins als menús diferenciats a escoles i hospitals, passant per cementiris separats o permisos especials en festivitats islàmiques assenyalades. Això, per anomenar-ne només unes quantes.

Segurament, un dels aspectes més preocupants d'aquest comunitarisme són les mostres de força amb què sovint va acompanyat, mostres de força que no sempre han de ser explícitament violentes: pot ser una pancarta que afirmi que valoren Mahoma més que les seves pròpies vides, per exemple; o pot tractar-se d'una concentració davant d'una comissaria o d'assetjar un agent de policia exigint que s'alliberi "un dels seus" que ha estat detingut per unes forces de l'ordre que no identifiquen com a pròpies . O pot ser una pregària al mig del carrer que talli el trànsit de forma no autoritzada. O, sense anar més lluny, exigir que es torni una nena als seus pares quan la justícia pretén aclarir si aquests han tingut res a veure amb el segrest d'aquesta nena. S'imaginen vostès un centenar de persones manifestant-se amb la mateixa exigència si la nena hagués estat "d'aquí"? S'imaginen amb quina perplexitat, i fins i tot indignació, s'hauria rebut una manifestació així? No creuen que la immensa majoria de gent s'hauria mostrat partidària que la policia i la justícia fessin la seva feina sense ser destorbats? Però, en el cas del comunitarisme islàmic, aquest tipus de manifestacions es veuen sovint com una expressió del seu tarannà col•lectiu, com un tret cultural idiosincràtic que cal respectar. "És la seva cultura", en definitiva.

Lluny de ser pacífiques, aquestes manifestacions apel•len al sentiment de culpabilitat col•lectiu de la societat, al bonisme paternalista que ens és inculcat al llarg de les nostres vides i que ens adoctrina per a fer el bé a aquells que no són tan "afortunats" com nosaltres. Lluny de ser conciliadores, aquestes manifestacions porten més o menys explícit un missatge hostil cap els nostres valors, ja que pretenen una diferenciació basada en criteris culturals i/o ètnics motivada per una ferma creença en la superioritat de la pròpia cultura. Lluny de ser integradores, aquestes manifestacions subratllen la segregació i la diferència, a més del rebuig a unes institucions, les occidentals, que són considerades corruptes i inferiors a la llei suprema, la xaria.

Mentre la minoria continua sent minoria, aquest tipus de manifestacions són més o menys pacífiques; a mida que la minoria va fent-se numèricament més significativa, també augmenten els problemes que genera el creixent sentiment comunitarista del col•lectiu, i es poden produir episodis violents més i més freqüents (cas dels disturbis a diverses ciutats de França , Suècia i el Regne Unit en temps recents); i, quan la minoria ja va encaminada a deixar de ser-ho, les demandes específiques per al seu col•lectiu passen a fer-se extensives a la resta de la societat. És el que passa en els barris més islamitzats de les principals capitals europees, zones on pràcticament no hi queden autòctons i on la xaria ha passat a ser la llei del carrer, llocs on les forces de l'ordre ja no hi entren, simplement perquè ja no hi tenen entrada.

El comunitarisme islàmic no pot veure's en cap cas com un sa sentiment d'identitat i pertinença a un grup. El comunitarisme islàmic, des de les seves manifestacions mes banals i pacífiques fins a les més extremes, ha d'entendre's sempre com a part d'una estratègia de conquesta global i molt ben definida, teledirigida des dels principals focus del radicalisme islàmic a través de les mesquites més importants instaurades a cada país, que tenen com a missió, a banda de la pràctica de la religió musulmana, impedir que les noves generacions s'integrin a les societats d'acollida i s'occidentalitzin, ja que d'aquesta manera la desintegració de l'Umma, cada cop més extensa, seria inevitable. Tant se val si es tracta d'un grup de joves violents que crema cotxes i contenidors estil banlieues parisines o un grup de mares amb nens petits que exigeix que la justícia s'imparteixi com elles creuen que s'ha d'impartir i no segons la llei vigent: l'objectiu és el mateix en tots els casos.

No és per no res que l'Islam ha romàs pràcticament inamovible durant 1400 anys: el primer que ordenava construir Mahoma després de qualsevol conquesta era una mesquita, assegurant-se així que l'expansió territorial no anava acompanyada d'una desintegració ideològica. I no cal oblidar que Recep Tayyip Erdogan, primer ministre turc, va anar a parar a la presó el 1998 pel poema que deia "les mesquites són els nostres quarters / les cúpules els nostres cascs / els minarets les nostres baionetes / els fidels els nostres soldats".

Davant aquesta fortalesa identitària, davant aquest convenciment de la superioritat dels propis valors, davant aquest orgull col•lectiu (disfressat convenientment d'opressió i victimisme, això sí), un no pot fer altra cosa que preguntar-se què hi pot fer el relativisme cultural i l'individualisme exacerbat d'Occident. O definim clarament i desacomplexada què som i què volem o anem de cap a la libanització / balcanització del nostre vell continent, a la desintegració dels nostres valors i d'allò que una vegada ens va fer grans... malgrat el que alguns insisteixin a continuar fent-nos creure.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
655
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR