e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

28 de Desembre de 2013

La història de Banaz Mahmod no és nova. De fet, és una història entre moltes. Si hem de fer cas de les estadístiques que donen les Nacions Unides, històries com la de Banaz es produeixen unes 15 vegades cada dia arreu del món, tot i que segurament el nombre final és molt més alt. Però m'ha semblat adient triar la història de Banaz per com n'és, de tràgica, i perquè, per una vegada, tot i que la feina d'inici no es va fer bé, això s'ha intentat compensar posteriorment i s'han trencat algunes barreres que s'havien aixecat en nom de la multiculturalitat i la correcció política.


Per a tots aquells que no la coneguin, o no se'n recordin, aquesta és la història de Banaz.


Banaz va emigrar amb la seva família, musulmans devots, al Regne Unit des del Kurdistan quan tenia deu anys. Als setze es va arranjar el seu matrimoni amb un membre del seu clan que no tenia pràcticament estudis i era extremadament tradicional. Banaz només el va poder veure tres vegades abans del dia del casament.

 

El matrimoni va ser un infern des del principi. Banaz s'esforçava en ser una bona esposa i aguantava les repetides violacions i pallisses per part del seu marit. Dos anys després de suportar aquest infern, Banaz va tornar a casa seva, tot i que a desgrat dels seus pares i, en una festa familiar, va conèixer Rahmat, de qui es va enamorar perdudament. Ella no ho sabia encara, però la seva sentència de mort va quedar escrita en aquell moment.


El pare de Banaz, Mahmod, es va trobar aleshores en una situació extremadament incòmoda: la filla a casa, encara no divorciada, i enamorada d'un altre home. El seu prestigi dins de la comunitat musulmana local va caure en picat. El seu estatus de cap de família, també. De fet, a partir d'aquell moment la impressió generalitzada va ser que era incapaç de controlar les dones de casa seva, i va ser el seu germà Ari qui va esdevenir el nou cap de família. I va ser així que Ari va amenaçar Banaz que, si no tallava la seva relació amb Rahmat, en patiria les conseqüències. Banaz va anar a la policia en dues ocasions però, tot i que va donar els noms dels homes que pensava que intentarien matar-la, la policia no va actuar immediatament.


El dia de cap d'any de 2005, el pare de Banaz li va demanar que anés a casa de la seva àvia amb l'excusa que havien de solventar el tema del seu divorci. Allà va intentar consumar l'execució escanyant-la amb les seves pròpies mans. Banaz va aconseguir escapar, ensangonada després de travessar una finestra de vidre. La seva desesperació es fa palesa en unes declaracions que va fer a l'hospital i que Rahmat va enregistrar amb el seu mòbil.

 

Banaz i Rahmat van continuar la seva relació i, el 21 de gener de 2005, van ser vistos a Brixton per algú de la comunitat que, amb la lloable intenció de preservar l'honor dels Mahmod, va informar-ne els seus pares.


Tres dies més tard, el pare de Banaz va sortir de casa acompanyat de la seva dona i va deixar-hi la seva filla sabent que era el dia que s'havia fixat per a l'"execució" de la noia. Ari, l'oncle de Banaz, i dos homes més van entrar i, durant dues hores, van violar i torturar Banaz per demostrar-li que havia deixat de ser una dona "respectable". Finalment, la van estrangular amb un cable. En declaracions de Hama, un dels assassins, enregistrades secretament a la presó, "el cable era gruixut i l'ànima no se n'anava. [...] En total vam tardar cinc minuts a escanyar-la". Cinc minuts que devien semblar cinc hores, i que els assassins van intentar escurçar donant-li puntades al coll al temps que l'escanyaven. Mentre ho explicava, sense saber que se l'estava enregistrant, Hama reia, orgullós.


El dia de la seva mort, Banaz tenia 20 anys.


El cas de Banaz, tot i que data del 2005, ha portat cua perquè els participants en el seu brutal assassinat han anat caient poc a poc. Primer van ser condemnats el seu pare, el seu oncle Ari i Hama, el 2007. Tot i que, com a autors principals del crim, han estat sentenciats a cadena perpètua, la llei britànica no permet que passin més de 20 anys a la presó, de manera que el 2027 tornaran a ser lliures. Després, es va aconseguir extradir de l'Iraq dos cosins seus, que van ser condemnats el 2010. I, a principis de desembre d'aquest any, el cosí que va ajudar a enterrar el seu cos va ser condemnat a vuit anys.


L'assassinat de Banaz va tenir ressò arreu del món per la seva brutalitat, i hi ha hagut altres casos dels quals també se n'ha parlat a bastament. Tanmateix, un no pot evitar preguntar-se quants casos es donen diàriament arreu del món que es poden considerar "crims per honor". És indubtable que als països islàmics és el pa de cada dia; de fet, alguns països estipulen als seus codis penals que no hi haurà càstig, o aquest serà molt lleu, si l'assassinat ve motivat per preservar l'honor familiar. A Jordània, un país islàmic considerat tradicionalment moderat, l'article 340 del seu codi penal diu: "Aquell que descobreixi la seva esposa o una parenta cometent adulteri i la mati o fereixi, quedarà exempt de qualsevol pena". I, si als països islàmics això passa cada dia i no surt a les notícies simplement perquè la comunitat aprova explícitament que la preservació de l'honor familiar està per damunt del dret a la vida, no cal ser gaire espavilat per veure que, amb l'increment exponencial de la immigració musulmana a Occident en els darrers 30 anys, aquest "modus operandi" també s'ha implantat a la nostra societat. De fet, segons IKWRO (Iranian and Kurdish Women's Rights Organisation), només al Regne Unit es produeixen, anualment, més de 3000 incidents de violència "per honor" (estadístiques de 2010). Evidentment, la immensa majoria no acaben en assassinats, però és segur que moltes morts de dones que són classificades com a "violència domèstica" són, en realitat, "assassinats per honor".


Com en pràcticament tot el relacionat amb la immigració, i sobretot la immigració islàmica, Occident sembla que vagi improvisant sobre la marxa i, la majoria de vegades, no sàpiga com ha d'actuar o, encara pitjor, tingui por de fer-ho. Si les minories musulmanes, i els problemes que porten associats, són una realitat palesa, cal abandonar els constrenyiments de la ideologia multiculturalista i enfrontar-s'hi amb decisió. Per això, el primer que s'ha de fer és deixar de banda la idea que amb més educació i millors serveis socials el problema se solucionarà. Això no és així.


La immensa majoria de dones i, sobretot, noies assassinades per "honor", han acabat així perquè, a parer de la seva família, han deshonrat el clan familiar esdevenint massa "occidentals". Ser massa occidental abarca un ampli ventall d'accions: rebutjar el vel o vestir-se de forma poc islàmica; parlar amb nois que no formin part del clan familiar; fumar; maquillar-se; enviar-se SMS amb amics; relacionar-se amb occidentals; rebutjar un matrimoni arranjat; emancipar-se. La majoria d'aquestes accions semblen insignificants a la nostra mentalitat. Per a un musulmà devot són completament "haram" i, el que és pitjor, porten la deshonra a la família.

 

Els conceptes d'honor i vergonya són centrals en l'Islam i, de fet, es troben implícits en la mateixa paraula "islam". "Islam" vol dir submissió; la submissió implica conformitat amb el que està establert i, sobretot, una manca total d'invidualisme. Les famílies islàmiques funcionen com una unitat i, com que la família és el pilar d'una societat, la societat islàmica funciona també com un complex entramat en el qual les individualitats no només no hi són benvingudes, sinó que es combaten i eliminen activament en pro del bé comú. En un context així, la vergonya, que ataca directament a l'honor, ve donada per la no disposició a conformar-se, a sotmetre's, i el paper de preservar l'honor familiar i, per tant, el de tota la comunitat islàmica, recau sobre la dona. L'home és el cap absolut, a qui es deu obediència incondicional i incontestable. Si la dona no s'ajusta als estrictes preceptes islàmics, està incorrent en un acte d'insubmissió i, per tant, fa que l'home sigui vist per la comunitat com a "feble". Una comunitat tan estretament interrelacionada no pot tolerar que un dels seus integrants falli, de manera que exercirà tota la pressió necessària per tal que s'elimini la causa de la insubmissió, sigui quina sigui, i de la manera que sigui. S'entra així en una espiral que, en múltiples ocasions, ha acabat amb un "assassinat per honor" com el de Banaz i tants d'altres.


Per tant, s'ha de començar per tractar els assassinats per honor com el que són, assassinats per honor, i no pas encabir-los dins el capítol de violència domèstica, si cal reformant degudament el Codi Penal. Evidentment, seria un acte de coratge admetre que no sempre es pot parlar de les cultures des del paradigma de la "igualtat en la diferència". Algunes cultures tenen valors molt, però que molt inferiors a la nostra, i una reforma legal que tingués això en compte seria veritablement un pas endavant, un canvi que resulta, de fet, imprescindible. Qualsevol altra alternativa implica fallar de forma escandalosa i intolerable a les noies i dones d'origen islàmic amb un desig real de formar part de la nostra societat i d'abraçar-ne els valors que la caracteritzen.


Els "assassinats per honor" compleixen una sèrie de característiques que els diferencien clarament de la tradicional violència domèstica occidental:


• No acostuma a perpetrar-los només una persona.

• No són fruit d'una acció "en calent", sinó que sorgeixen després d'una deliberació i planificació molt curoses dins de l'entorn familiar.

• Fruit d'aquesta planificació, l'assassinat acostuma a ser brutal, amb violació, apunyalament, decapitació i/o múltiples tortures, mentre que en un assassinat "en calent" fruit d'una discussió el mètode acostuma a ser més expeditiu.

• Normalment els assassins són parents molt propers, de primer o segon grau: pares, germans, cosins, més que no pas el cònjuge.

• La gelosia no és la principal motivació, sinó la suposada pèrdua d'honor i d'estatus dins de la comunitat.

• Si és el pare o germà que comet l'assassinat, no és infreqüent que la mare els doni suport, abans, durant i/o després de l'acció.

• Els assassins no mostren cap mena de penediment, fins i tot si això els pogués reportar una rebaixa en la condemna.

• La comunitat considera que els assassins han complert amb el seu deure i, al contrari del que passaria amb un cas de violència domèstica "a l'occidental", els enalteix.


Els assassinats per honor són una de les mostres principals del rebuig d'una part del col.lectiu musulmà envers els valors occidentals, que consideren decadents i carents de tota moral. Per tant, lluitar pels drets d'aquestes dones, que volen ser part de la societat que les ha acollit, és un deure i un deute que tots tenim envers elles, al temps que ens fa valoritzar la nostra cultura, víctima d'un maltracte sistemàtic en les dues darreres dècades per part de la multiculturalitat i el relativisme exacerbat.


Qualsevol altra postura, qualificant aquests crims com a simple "violència domèstica", és, a més d'una traïció als valors de justícia i igualtat que ens caracteritzen com a occidentals, una violació en tota regla dels drets humans d'aquestes dones, un apartheid de gènere practicat des d'una mal dissimulada superioritat moral i que és, en qualsevol cas, del tot injustificable.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
485
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR