e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

14 de Juliol de 2014

Hipotecant el futur

 Imaginin que, un dia d'aquests, salta a la portada dels principals diaris que un grup de catequesi qualsevol, d'una parròquia qualsevol d'una ciutat qualsevol obliga els seus nens, d'entre 7 i 9 anys, a memoritzar llargs passatges de la Bíblia i dels Evangelis. Memoritzar. No analitzar, ni discutir, ni entendre. Simplement, memoritzar. I que, a més, ho han de recitar amb una entonació específica. I, ja posats, que ho han de fer en llatí, llengua que, evidentment, no parlen ni entenen, tot i que això no suposa cap gran problema perquè la parròquia en qüestió ofereix classes addicionals de llatí a qui vulgui saber què és el que està recitant en veu alta.


Imaginem, a més, que quan, comprensiblement, algun d'aquests nens s'equivoca o no recita a gust del professor, és sacsejat, colpejat i castigat. Ja per acabar-ho d'adobar, imaginin que a aquests nens se'ls inculca sistemàticament que qui no es cristià està condemnat a l'infern etern i és, per natura, inferior i menyspreable. Aquest "ensenyament" és impartit durant una o dues hores al dia, com una activitat extraescolar més, anàloga a la música, l'anglès o el patinatge artístic, i els diumenges en tenen una dosi extra de dues hores abans o després de la missa de dotze.


Els he demanat que imaginin aquesta situació perquè, evidentment, no hi ha constància que això s'estigui produint en aquests moments. I, si n'hi hagués, crec que coincidiran amb mi en que el fet seria àmpliament publicitat, unànimement criticat i, esperem, fortament castigat. Només faltaria: estaríem parlant de maltractament infantil físic i, sobretot psicològic. Estaríem parlant de nens amb les ments en formació a qui se sotmet a un rentat de cervell diari i implacable, nens a qui s'ensenya no pas a tenir curiositat, qüestionar, discutir i raonar, sinó a memoritzar, sense que la comprensió hi intervingui en cap moment, un text en una llengua que els és aliena; nens a qui es mata l'ànima castigant-los si no ho fan bé; nens que, a base de crits i/o cops, esdevenen insensibles al seu propi patiment primer i, més tard, al dels altres.


La "metodologia" descrita en el primer paràgraf, però, sí que s'imparteix en certes escoles. Concretament, el que he descrit en l'exemple fictici del grup de catequesi cristià ha tingut lloc a l'institut islàmic Darul Uloom de Birmingham, Gran Bretanya, un centre educatiu que el 2009 va ser elogiat per la qualitat dels seus ensenyaments, afegint, per si no quedava prou clar, que "els alumnes aprenen sobre les creences i pràctiques d'altres credos, i se'ls inculca el respecte envers les altres religions del món".


La veritat no va quedar al descobert fins que un reporter d'incògnit de Channel 4 va poder enregistrar el que succeïa en realitat a les classes: a banda de la violència reiterada contra els alumnes, es pot veure com se'ls encoratja a distanciar-se de qualsevol musulmà que no tingui almenys una barba de mig pam, igual que "s'apartarien d'una serp"; se'ls diu que no han de voler ser com els kàfirs (no musulmans, infidels) i que haurien d' "odiar" el sol fet d'haver de caminar pel carrer; es ridiculitzen les altres religions, com quan es fa mofa dels hindús i es diu que "beuen pixats de vaca".


Darul Uloom sovint rep el nom de l'Eton islàmic. És a dir, es considera una escola d'elit, gaudeix d'un gran prestigi i pretén formar la propera generació de líders islàmics. Forma part d'un tipus d'escola que creix dia a dia, i que a la Gran Bretanya es calcul•la que ja compta amb 2000 centres, que formen un sistema paral•lel a l'oficial. A diferència de Catalunya, on les madrasses són encara un fenomen recent i menys habitual, les escoles alcoràniques a la Gran Bretanya tenen ja una llarga tradició, però és només en els darrers anys que s'han endegat projectes d'investigació més exhaustius per tal d'avaluar-ne els efectes sobre les joves generacions.


Un d'aquests projectes, de 2011, és el de l'IPPR (Institute for Public Policy Research), titulat: "Inside Madrassas: Understanding and Engaging with British-Muslim Faith Supplementary Schools". Només el títol ja ens augura una perspectiva molt moderada sobre el tema i a voltes francament bonista, parlant sobre els suposats efectes positius d'aquestes escoles sense arribar-ho a concretar de forma concloent, però també és cert que el document aporta tot un seguit de xifres molt interessants. Els en faig un resum ràpid i després mirem d'extraure'n unes quantes conclusions:


a) S'estima que hi ha unes 2000 madrasses al Regne Unit, i hi assisteixen uns 250.000 nens i nenes.


b) Un 25% de les madrasses tenen llista d'espera, és a dir, ofereixen un nombre de places inferior a la demanda existent.


c) El 90% de madrasses es financia amb aportacions de famílies i entitats islàmiques.


d) Només el 14% de les madrasses exigeix al seu professorat que tingui una qualificació professional per a exercir.


e) El 40% del personal de les madrasses no té cap titulació oficial britànica.


f) En 1 de cada 5 madrasses no es fa un seguiment exhaustiu dels possibles antecedents policials del personal docent.


g) No existeix un registre oficial i exhaustiu de les madrasses a la Gran Bretanya, i només estan subjectes a inspecció per part del MINAB, el Consell Nacional Assessor de Mesquites i Imams.


h) Les madrasses tampoc no tenen obligació de constar en el registre d'escoles suplementàries i, per tant, no estan subjectes a les seves regulacions, ni a nivell municipal ni a nivell nacional.


Si volen saber què s'imparteix en una madrassa, només han de fer una cerca a Google. Moltes d'aquestes escoles ja ofereixen cursos online, la qual cosa incrementa notablement la seva àrea d'influència i la seva capacitat d'expansió sense necessitat de passar per tràmits legals que els poguessin posar, en un moment donat, alguna mena d'obstacle en la impartició del seu currículum. Després d'una cerca per internet, una servidora constata que, sigui al Canadà o a la Gran Bretanya, per posar només dos exemples, els ensenyaments que s'imparteixen en una escola alcorànica són pràcticament idèntics.


Agafem, per exemple, l'escola alcorànica britànica Al-Quran Institute: els seus ensenyaments es divideixen bàsicament en dues parts: Tajweed, el corpus de normes que regeix la correcta pronunciació i entonació en la recitació de l'Alcorà, i Hifz, que és la memorització pròpiament dita. Els respectius nivells de cada àrea s'estructuren entorn de la divisió en sures, o capítols, de l'Alcorà. Altres escoles (cas de la madrassa canadenca que l'autora ha consultat) ho complementen amb classes d'àrab (l'Alcorà genuí es pot recitar únicament en aquesta llengua, que molts musulmans no parlen) i, en alguns casos, d'anglès o de la llengua oficial del país on es trobi la madrassa.


Si van a la secció "About Us" d'Al-Quran Institute, veuran que, en pràcticament tots els casos, els professors no són britànics nadius, tot i que la majoria saben parlar anglès, i no tenen una titulació acadèmica britànica o una qualificació professional oficial per a exercir la docència. En un dels casos, fins i tot, un dels professors llistats declara que va obtenir el seu diploma a la Universitat de Xaria. Queda tot dit.


I això ens porta a la notícia que ha motivat aquest article, publicada per aquest diari, de la madrassa que, segons denuncia PxC, l'Ajuntament d'Igualada hauria donat permís per constituir a l'associació islàmica Almahabba, una madrassa que estaria vinculada a la mesquita del carrer Merlet d'aquesta població.


La informació que els he donat més amunt està totalment documentada a internet i a l'abast de tothom. Un no pot evitar preguntar-se si l'Ajuntament d'Igualada, a l'hora d'atorgar aquesta llicència, haurà fet algun tipus de recerca sobre el tema. ¿Es pot permetre construir un centre suposadament educatiu que, encara que potser no inculqui activament l'odi envers Occident, obligui els seus alumnes a memoritzar sistemàticament, mentre es mouen de manera robòtica endavant i enrere, les sures del llibre sagrat, en un idioma que la majoria ni tan sols coneix? És aquest el tipus d'educació que es promou a Catalunya? No volem que els nostres infants qüestionin, preguntin, s'interessin, pel món que els envolta? No és d'aquesta actitud curiosa, d'observació empírica, d'on sorgeixen les ganes de canviar les coses, el progrés, en definitiva? Oi que no acceptaríem una classe en què absolutament tots els continguts haguessin de ser sistemàticament memoritzats sense que la comprensió hi intervingués en cap cas?


Com a professora, m'indigna que s'autoritzi l'obertura d'un centre "educatiu" on els alumnes només han de memoritzar mecànicament, interioritzant al mateix temps una determinada entonació i pronunciació, sense poder qüestionar ni discutir cap dels continguts que memoritzen. I no em serveix que se m'intenti convèncer del contrari, perquè sabem que l'Alcorà és la paraula directa d'Al•là literalment transcrita i que, com a tal, és perfecta i inqüestionable.


Si tornem a les escoles alcoràniques britàniques, veurem també que les xifres ens aporten dades molt interessants: a banda que només un 14% disposa de professorat amb titulació oficial, moltes d'aquestes escoles tenen llista d'espera. Els bonistes interpretaran això com la "necessitat" que tenen els musulmans de preservar la seva cultura i hàbits en la societat occidental. Servidora ho interpreta més aviat com un síntoma inequívoc de la poca disposició a integrar-se en un entorn que consideren nociu per als seus fills; la conseqüència no és altra que, amb totes les facilitats per a rebre una formació islàmica, facilitats de les quals no van gaudir els seus pares, la nova generació de musulmans britànics, nascuts en territori britànic, serà, en molts casos, molt més radical i integrista que els seus progenitors, i creixerà en el convenciment de la seva propia superioritat sobre una societat decadent i, amb el temps, en l'animadversió i fins i tot l'odi envers aquesta societat en què els ha tocat viure.


Més dades interessants: les madrasses britàniques funcionen de forma paral•lela als centres oficials i no estan subjectes a les inspeccions periòdiques de l'autoritat oficial d'ensenyament, sinó només a les del MINAB, que difícilment poden considerar-se objectives en tant que estrictament internes. Si a això hi afegim el fet que en molts casos no hi ha un seguiment exhaustiu dels possibles antecedents policials del personal que hi imparteix classes, i que molts d'aquests professors són estrangers, tenim el caldo de cultiu perfecte per tal que les quatre parets d'una madrassa esdevinguin el quarter general des d'on s'escampi la ideologia jihadista; es pot fer molta, molta feina, amb la ment esponjosa, flexible i susceptible d'un nen de 6 anys que, durant tota la seva escolarització, pot arribar a passar-se 10 hores setmanals en un d'aquests centres. Es poden aconseguir grans coses, es poden superar enormes mancances... i es pot dur a terme un rentat de cervell en tota regla.


El psicòleg i escriptor Nicolai Sennels ho explica perfectament quan parla dels mecanismes que operen en tots els rentats de cervell dels règims totalitaris: hi ha dos passos que s'han de repetir un cop i un altre fins que s'hagi aconseguit el resultat desitjat:


1) Forçar la persona a repetir memorísticament la doctrina del sistema fins que l'hagi interioritzat en la seva totalitat i sigui, per tant, la seva única veritat i determini tots i cadascun dels seus pensaments.


2) Durant aquest procés, s'ha de trencar l'esperit de l'individu infligint-li càstigs físics i psíquics, de la forma més imprevista i severa possible, per tal que aquest individu esdevingui insensible i quedi anul•lada la seva capacitat d'empatia. Això incrementarà els seus sentiments d'ira i frustració, que dirigirà, evidentment, cap aquells a qui percep com els enemics del sistema.


Vet aquí els dos ingredients essencials per a cuinar un terrorista en potència. Si amanim aquests ingredients amb una bona dosi de victimisme, que eximeix un individu o un col•lectiu de tota responsabilitat sobre el seu destí, i hi afegim la promesa que el martiri els durà amb tota seguretat cap a un paradís ple de plaers infinits, ja tenim el plat llest per servir a taula.


Occident ha permès que el procés d'islamització, imparable mentre no s'hi faci res, s'escampi com una taca d'oli, però encara així es fa difícil entendre com aquest bonisme suposadament progressista i en realitat totalment destructiu pot trobar arguments a favor de l'establiment de centres mal anomenats educatius on, en molts casos, es practica una forma de maltractament infantil que, si tingués lloc dins la societat "d'acollida" no es toleraria de cap de les maneres. D'una banda ens omplim la boca parlant d'integració i multiculturalitat, dos termes que haurien de ser mútuament excloents; d'altra banda, es tolera que un col•lectiu exerceixi unes pràctiques que "nosaltres" no ens permetríem mai.


Alguns diran que no totes les escoles alcoràniques seran com la del documental de Channel 4, i que moltes treballaran per a la integració dels seus alumnes en la societat que els ha acollit o els ha vist néixer. Em sap greu no compartir aquest optimisme; el sol fet d'establir una escola alcorànica on s'ensenya un llibre que és considerat superior a tot el que existeix, inclosos, evidentment, els valors occidentals, és ja un acte sediciós; el sol fet d'obligar unes ments tendres a memoritzar robòticament és contrari a tota tradició pedagògica que vulgui promoure el coneixement, el raonament i, en darrera instància, el progrés. Tot plegat es pot maquillar parlant d'"identitats múltiples", "multiculturalitat" o "globalització". Però el fet, i les conseqüències que se n'estan derivant i que, de ben segur, se'n derivaran, no canvien.


Catalunya, pel que fa al seu tracte amb l'Islam, està seguint cegament el mateix camí que Gran Bretanya, Holanda o Suècia, per posar només tres exemples, caient en els mateixos paranys, fent ús de la mateixa ideologia multicultural políticament correcta, silenciant el debat amb els mateixos epítets, aplicant de manera sel•lectiva el seu enorme desconeixement d'una doctrina totalitària; sembla talment com si busquéssim superar els nostres múltiples i eterns complexos erigint-nos en el súmmum de la solidaritat i l'esperit d'acollida, refugiant-nos en la percepció que el progressisme radica sobretot en l'obertura incondicional envers la resta de cultures, encara que aquestes cultures portin associats l'endarriment o la barbàrie.


Qualsevol ajuntament que atorgui llicències per a l'establiment d'aquests centres té l'obligació moral de valorar les implicacions d'aquesta mena de concessions i, després d'analitzar-ne seriosament les possibles conseqüències, prendre una decisió valenta. Altrament, estem alimentant l'exèrcit enemic i, el que és pitjor, li estem permetent que augmenti els seus efectius dins del nostre propi país.


És aquest el futur que volem per als nostres fills?

 

Em pots trobar a Twitter: twitter.com/norallopart 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
550
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR