e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

03 de Novembre de 2013

Laïcité. Vet aquí un concepte tan intrínsecament francès com la République, la torre Eiffel o la baguette. Un concepte que constitueix l'eix central del lema oficial de l'estat ("liberté, égalité, fraternité") i que, en els darrers temps, s'està veient sotmès a fortes sacsejades que amenacen de deixar en no-res un dels baluards no només de França, sinó de tot el sistema de valors occidental.

El concepte de laïcité és enormement important, ja que forma la base dels ideals democràtics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat: llibertat de tenir la religió que es vulgui, o de no tenir-ne cap; igualtat davant l'estat siguin quines siguin les creences particulars de cadascun, donat que l'estat no en subscriu cap; i fraternitat entesa com el respecte mutu i que sorgeix com a conseqüència dels dos conceptes anteriors. La laïcité, el laïcisme, és tan intrínsec als valors francesos que, si acabés desapareixent, això suposaria probablement la desaparició de la República Francesa i dels valors que simbolitza, amb les implicacions que tots ens podem imaginar.

El passat 26 d'agost, el ministre d'educació francès, el socialista Vincent Peillon, va anunciar que el govern farà que tots els centres d'ensenyament públics exhibeixen una "Declaració de Laïcisme" (Charte de Laïcité): aquest document té com a finalitat emfasitzar la natura laica de l'estat i el fet que el laïcisme garanteix la llibertat de consciència per a tothom. De la mateixa manera, s'afirma que l'escola és laica i que, per tant, cap alumne té el dret de portar símbols religiosos ostensibles dins del centre, fer proselitisme, excusar-se de les classes o intentar impedir la impartició de determinats continguts en base a les seves creences religioses. Aquí es pot veure un esborrany inicial del document. 

El primer que un pensa davant un document d'aquestes característiques, que posa per escrit el que semblava obvi i unànimement acceptat des que el 1905 es van promulgar les lleis de laïcitat, és que molt han hagut de canviar les coses a França per arribar a aquests extrems. I tindrà tota la raó. 

En primer lloc, costa creure que el govern francès pugui tenir la força o, simplement, la disposició, per fer complir aquesta normativa sobre el laïcisme. D'entrada, la famosa prohibició del burka als espais públics, de juliol de 2010, va ser passada pel parlament francès amb els vots en contra de la major part de l'oposició, formada en aquells moments per socialistes, comunistes i verds. 

Un fet encara més significatiu és que és indubtable que el col•lectiu musulmà va ser decisiu a l'hora de portar Hollande al poder a les eleccions de 2012: segons un sondeig realitzat per l'empresa OpinionWay per al diari Le Figaro, un 93% dels musulmans francesos van votar per Hollande, i només un 7% per Sarkozy. Es calcula que uns dos milions de musulmans van participar en les eleccions de 2012 (en un estat laic que no recull dades sobre la confessió religiosa, només es pot fer una estimació d'aquestes xifres basant-se en l'origen nacional/ètnic de la persona): d'aquests dos milions, i tenint en compte els resultats del sondeig, podem inferir que aproximadament 1,7 milions de vots van ser per al socialista Hollande. En el conjunt dels resultats, tanmateix, Hollande va guanyar només per 1,1 milions de vots, la qual cosa indica que va ser el col•lectiu musulmà que va tenir la clau de volta per a ajudar Hollande a accedir al poder. Es fa difícil veure com un líder amb aquest enorme deute envers un col•lectiu que, es calcula, actualment està format per aproximadament 5-7 milions de persones (les estimacions varien àmpliament segons les fonts ), o un 5-10% de la població, tindrà la força o la determinació suficients com per a fer complir quelcom tant fràgil com una "Declaració de Laïcisme" penjada a la paret d'una escola. Si no es fa res per evitar-ho, aquest document restarà en un lloc més o menys visible del centre i anirà acumulant pols al mateix temps que els professors continuen veient com estudiants musulmans s'agafen dies de festa segons el seu calendari, pretenen que se'ls canviïn els exàmens de dia pel mateix motiu o, directament, boicotegen de totes les formes possibles les classes d'història que parlen de l'Holocaust.

La "Declaració de Laïcisme" no s'aplica a la Universitat, que ha vist en els darrers temps com, en paraules del Haut Conseil à l'Integration (Alt Consell per a la Integració), un òrgan governamental de recerca, s'ha produït "una escalada en les tensions religioses en totes les àrees de la vida universitària". En el seu informe s'explica com s'han multiplicat les demandes de canvi de dies d'exàmens per motius religiosos, la segregació per sexes a l'aula i l'exhibició ostentosa de símbols i elements religiosos, cas de l'estudiant de 24 anys de la Universitat de Nantes, per posar només un exemple, que va presentar una queixa formal contra el seu professor per haver-la expulsat de l'aula per dur el hijab i que va aconseguir que aquest professor s'hagués de disculpar.

Els socialistes, doncs, tenen una àrdua tasca al davant, a més del dubte raonable per part de molts sobre en quina mesura estaran disposats a fer complir la Charte de Laïcité per tal que no es quedi en paper mullat. Ja durant la seva campanya, Hollande es va cuidar molt bé de fer ofertes temptadores al seu electorat potencial, com ara "amnistiar" els 400.000 immigrants musulmans il·legals que es trobaven al país en aquell moment, o canviar la llei electoral per donar el vot a tots els residents, tinguessin o no la nacionalitat, a les eleccions municipals del 2014. Si tenim en compte que cada any adquireixen la ciutadania francesa 100.000 persones, la majoria d'elles de religió islàmica, no cal ser massa espavilat per veure el filó de vots que això suposaria per al partit socialista.

Al mateix temps, al país de la laïcité, la construcció no ja de mesquites, sinó de megamesquites, es troba en ple apogeu. A tall d'exemple:


• La Gran Mesquita de Marsella, la ciutat amb la concentració més alta de musulmans en tot el país, amb un minaret de 25 metres d'alçada, i a la qual s'oposaven els habitants i comerciants de la zona fins que una sentència judicial del juny de 2012 va acabar concedint el permís de construcció

• La Gran Mesquita de París-Cergy, inaugurada el juliol de 2012 per Manuel Valls, que va dir, en el seu discurs: "Una mesquita, quan s'erigeix a la ciutat, diu una cosa ben simple: que l'Islam té cabuda a França".

• La imponent Gran Mesquita d'Estrasburg, inaugurada el setembre de 2012 pel mateix Valls, amb capacitat per a 1500 fidels.  i només una mica més petita que la Gran Mesquita d'Evry, a les banlieues del sud de París. En el seu discurs, Valls va reiterar que l'Islam "té tota la cabuda a França" i va assenyalar la "força de la serenor" de l'Islam francès. En declaracions als mitjans, Valls es va mostrar molt ferm amb aquells que, en nom de l'Islam amenacin els valors de la República, per caure a continuació en el tòpic que no representen de cap manera l'Islam i que s'ha de continuar lluitant per construir un "Islam francès". 

D'exemples de com les autoritats locals, regionals i nacionals franceses fan la cort a l'Islam n'hi hauria per a omplir un llibre. De fet, aquest llibre ja està escrit; l'autor n'és Joachim Véliocas, i porta per títol Ces maires qui courtisent l'islamisme, i dóna una idea de fins a quin punt l'Islam i, de retruc, els seus elements més fonamentalistes, n'arriben a estar d'infiltrats dins el mapa sociopolític de França.

Del discurs de Manuel Valls a la inauguració de la Mesquita d'Estrasburg, en destaca particularment la referència a la "serenor" de l'Islam francès. Si no fos perquè és un discurs seriós, hom podria quedar excusat per pensar-se que es tracta d'una ironia poc subtil, perquè l'Islam a França, com arreu, ja fa temps que dóna mostres cada cop més freqüents de poca "serenor". Segurament no cal parlar dels incidents de les banlieues de 2005, que es van perllongar durant setmanes i que van suposar un precedent d'episodis similars que, posteriorment, s'han produït a Suècia i la Gran Bretanya i les causes dels quals han estat sistemàticament amagades i tergiversades pels mitjans de comunicació habituals, que n'han transferit la responsabilitat, quan no directament la culpa, a una societat occidental que suposadament explota i maltracta indiscriminadament la totalitat del col•lectiu immigrant, sumint-lo en la més absoluta pobresa i negant-li qualsevol possibilitat d'integrar-se.

El cert és que França té el dubtós honor de ser el primer estat que comptabilitza i llista les seves zones de no entrada, és a dir, territoris-xaria on ni la policia ni els bombers ni les ambulàncies no gosen anar si no és amb protecció i reforços; zones en què la xaria és l'única llei d'obligat compliment per a tothom que hi visqui; zones de les quals els "intolerants" autòctons han fugit cames ajudeu-me si hi han sigut a temps; zones que es degraden a cada dia que passa, on impera la llei del més fort, on els disturbis ja no surten a les notícies perquè són el plat de cada dia; zones, en definitiva, on l'Estat ha perdut l'autoritat i la sobirania. França va decidir, en un moment donat, que aquestes zones s'anomenarien ZUS (Zones Urbaines Sensibles), mostrant una capacitat per a l'eufemisme difícil de superar. El nombre d'aquestes "zones sensibles", o territoires-xaria com una servidora prefereix anomenar-les, era de 751 al 2012, i augmentant exponencialment cada dia. Aquí se'n pot consultar el llistat complet.

L'agost de 2012, la situació va arribar a tals extrems que el govern va decidir canviar de tàctica, i va designar una sèrie de ZSP (Zones de Sécurité Prioritaires); sembla que els francesos tenen una marcada preferència pels eufemismes en forma d'acrònim. Entre aquestes ZSP hi havia zones altament islamitzades de les banlieues parisenques, Marsella, Estrasburg, Amiens i Lille. El setembre, tot un exèrcit d'agents antidisturbis, detectius i altres oficials d'intel•ligència francesos hi van ser desplegats, amb la idea de dur a terme batudes policials "a l'estil nord-americà", en el sentit que es començaria a lluitar contra el problema focalitzant-lo en tot un seguit de "punts calents", o hot spots, en línia amb certes actuacions policials americanes entre els anys 1990 i 2000, intentant evitar així que el caos més absolut s'acabés apoderant d'aquests barris. S'espera que, si aquest nou estil policial funciona, s'anirà implementant gradualment a la resta de ZUS. Ras i curt, una operació de reconquesta en tota regla. 

No cal dir que a les forces policials destinades a aquestes ZUS/ZSP no els manca l'al•licient en el seu dia a dia, perquè els disturbis són múltiples i freqüents:

• L'agost de 2012, a Tolosa, a la "zona sensible" de Bagatelle, hi va haver disturbis durant cinc dies degut a l'enfrontament entre dues bandes rivals de "joves" (un altre eufemisme freqüent) que es dedicaven al tràfic de drogues. Significativament, els disturbis no es van acabar fins que els imams de la zona van fer valer la seva autoritat i van exigir als joves que aturessin la violència. Segons els mitjans locals, tothom coneixia el nom dels culpables, però la por va establir un pacte de silenci impossible de trencar. 

• Amb pocs dies de diferència, el districte de Fafet-Brossolette (Amiens) va viure dos dies de disturbis quan 100 joves van calar foc a tot el que van trobar per protestar contra la detenció d'un dels seus companys per conduir sense carnet. Es va considerar que aquest arrest havia pecat de poca "sensibilitat" (un altre mot amb molts adeptes) perquè es va produir enmig d'un funeral per un jove que havia mort en un accident de moto dies enrere. Durant els disturbis, els joves van cremar la cantina d'una escola, un centre esportiu per a promoure la reinserció social de delinqüents, una guarderia, 20 cotxes i 50 contenidors. El cost total per al contribuent va ser d'uns 6 milions d'euros. 

Sis milions d'euros són molts diners, però resulten peccata minuta si els comparem amb els recursos que es destinen a les "zones urbanes sensibles" anualment. Resulta interessant comparar dos documents i observar com, a simple vista, es poden apreciar claríssimament els vincles entre aquestes zones urbanes "sensibles" i la quantitat de diners que l'estat hi destina en forma de suport familiar, ajudes per infants nounats i molts d'altres. De fet, el llistat d'ajuts que concedeix la Caisse d'Allocations Familiales, la secció orientada a la família de la Seguretat Social francesa, és molt extensa. Aquí hi ha els tipus, amb els requisits i les quantitats.

Si s'accedeix a aquest document, es poden veure, amb data de 2010, les quantitats d'aquests ajuts i on van destinats. Amb un mapa de França a una mà i un llistat per a qualsevol dels ajuts que es concedeixen a l'altra, queda immediatament clar que en la immensa majoria de casos, les zones més beneficiades coincideixen, invariablement, amb zones on hi ha una o més ZUS. L'autora d'aquest article va agafar tres llistats a l'atzar i va fer la prova: el d'allocations familiales, el de compléments familiales i el d'allocations de soutiens familiales; en tots tres casos es repetien tot un seguit de noms: Bourg-en-Bresse, Nice, Marseille, Caen, La Rochelle, Evreux, Nîmes, Tolosa, Burdeus, Rennes, Nantes, Orléans, Nancy, Metz,... per esmentar només els primers d'una llista massa llarga per reproduir-la aquí. Tots aquests llocs sense excepció formen part del llistat de "zones urbanes sensibles".

Molts han criticat aquests ajuts perquè s'acosten perillosament al Salari Mínim Interprofessional, que a França és de 1.121,93 euros nets mensuals (dades de 2012)  i que, per tant, no incentiven a buscar feina activament. Es parla molt de la pobresa endèmica que pateixen aquestes zones "sensibles", que de ben segur és certa, però rarament es fa esment de l'enorme quantitat de joves que, amb les necessitats bàsiques cobertes, no tenen cap incentiu per tal de buscar feina en una societat que, d'altra banda, consideren hostil i contrària als seus valors. Tant de temps a les mans amb poca feina per a fer, combinat tot plegat amb aquest sentiment d'hostilitat i alienació, formen un còctel de conseqüències imprevisibles. O potser no tant.

Què en queda, de la cèlebre laïcité francesa? Molts coincidirien a dir que ben poc. D'altres s'entesten a intentar redefinir i reinterpretar un concepte que ha funcionat perfectament durant més de 100 anys afegint-li algun adjectiu qualificatiu com ouverte, positive, o moderne, adjectius que no fan altra cosa que aigualir i desvirtuar el significat d'un concepte que mai ha pecat, precisament, de ser tancat, negatiu o antiquat. Redefinir i reinterpretar va ser precisament el que va fer un tribunal d'apel•lació parisenc que va declarar nul l'acomiadament, el 2008, de la mestra de la guarderia Baby Loup , Fatima Afif, per voler portar el vel islàmic mentre treballava. Tot i que la guarderia declarava explícitament la seva "neutralitat filosòfica, política i religiosa, el tribunal va sentenciar que, donat que era una institució privada, i que el fet que Afif no portés el vel no constituïa una "necessitat professional urgent", el principi francès del laïcisme "no s'havia d'aplicar" en aquest cas.

Una sentència inèdita que obre les portes a que qualsevol membre de qualsevol col•lectiu pugui fer ostentació de la seva religió en l'àmbit laboral i que el seu cap només ho pugui impedir si això constitueix un obstacle seriós per a la realització de la feina. En paraules de Jeanette Bougrab, ex-directora de la Comissió per a la Igualtat d'Oportunitats i Contra la Discriminació: "Aquest és un dia negre per al laïcisme a França... és com estar de dol. La meva república es mor".

Algú pensa que en fa un gra massa?

Per llegir els articles anteriors de la sèrie Euràbia, vés a: http://blogs.e-noticies.com/nora-llopart.html

Si em vols seguir, em trobaràs a Twitter: https://twitter.com/norallopart

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1295
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR