e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

11 de Juny de 2014

Cavall de Troia

Situint-se en una escola pública qualsevol. El nom, si m’ho permeten, el deixaré per més avall. Vostès intentin endevinar de quina escola parlo. I no em facin trampes saltant-se els propers paràgrafs, perquè aleshores no s’hi val.

 

En aquesta escola pública, finançada amb els impostos de tots, i des de fa ja molts anys, hi ha un director que imposa la seva llei a tort i a dret. Si algun professor gosa expressar ni que sigui la més mínima queixa, comença a fer-li bullying de tal manera que el professor acaba demanant el trasllat. Això, si el director no aconsegueix traslladar-lo abans.

 

En aquesta escola pública, finançada amb els impostos de tots, s’ensenya que la Bíblia és la veritat suprema. Es parla amb menyspreu de les altres religions, considerades, no cal dir-ho, inferiors.

 

En aquesta escola pública, finançada amb els impostos de tots, nois i noies han de seure separats en els esdeveniments que es fan a l’auditori del centre. Tampoc no es permet la interacció entre ells a les hores del pati. Si es detecta qualsevol contacte verbal entre ells, el director o algú de l’equip directiu de ben segur que visitarà les respectives famílies i els amonestarà severament per tal que això no torni a passar.

 

En aquesta escola pública, finançada amb els impostos de tots, els alumnes musulmans són ignorats o relegats a la part posterior de l’aula, i els mateixos professors no dubten a fer afirmacions derogatòries sobre la seva religió, a més de referir-se a aquests alumnes com a “bruts i impurs”.

 

Aquesta escola pública, finançada amb els diners de tots, va organitzar un viatge a Roma i el Vaticà, que va costar uns 39.000 euros en total, i del qual en va excloure explícitament els seus alumnes musulmans.

 

Saben ja de quina escola parlo? No? Caram, doncs mira que n’he donat, de pistes.

 

D’acord. Ho confesso. Els he enganyat. Aquesta escola no existeix. O, per ser més exactes, sí que existeix, però no és una escola, en són vàries. I no es troba a casa nostra, sinó a Birmingham i a d’altres ciutats britàniques. I he modificat alguns detalls de la història. Ara els ho explico tot.

 

La notícia tot just s’ha començat a publicar per part dels mitjans d’aquí durant els darrers dies, però a la Gran Bretanya tot plegat va esclatar el 7 de març, quan es va filtrar una carta, escrita suposadament per islamistes de la ciutat de Birmingham, en què es detallava tot un pla per controlar una escola de la ciutat, Park View School, i s’indicaven les passes a seguir per fer el mateix en tot un seguit d’escoles, no només d’aquella ciutat, sinó també d’altres ciutats. En tots els casos, el denominador comú era un: es tractava d’escoles amb un alt percentatge d’estudiants d’origen islàmic, i en tots els casos eren escoles públiques, finançades, per tant, amb els impostos dels ciutadans britànics.

 

Ara que els he explicat les línies generals de la notícia, tornin als paràgrafs inicials i, allà on diu “Bíblia”, substitueixin-ho per “Alcorà”; on diu “alumnes musulmans”, posin “alumnes cristians/occidentals”; on diu “bruts i impurs”, posin “kàfir”, que és la paraula àrab per referir-se als no musulmans, amb el mateix significat; on diu “Roma i el Vaticà” hi hauria de dir “Aràbia Saudita” i, en el mateix paràgraf, la darrera paraula hauria de ser “cristians” i no “musulmans”, evidentment.

 

Però ara ve la millor part: aquesta trama, o com se li vulgui dir, no ve pas d’ara, sinó que va començar fa més de 20 anys, el 1993, quan Michael White, aleshores professor a Park View School, va anar a la seva Autoritat Local d’Educació, o LEA (Local Education Authority) per tal de denunciar que el quadre directiu estava format per una secta islàmica, al·legant que, molt poc després que el Sr. Tahir Alam prengués possessió del seu càrrec, les estudiants van començar a cobrir-se amb el vel quan mai abans n’havien portat.

 

No li van fer cas. Segons Michael White, la LEA sabia molt bé el que estava passant a Park View, però li van dir que no volien “canviar uns problemes per uns altres”. Quan White va criticar el quadre directiu per voler impedir les classes de religions que no fossin la islàmica, i va enviar una carta als professors que entraven a treballar a Park View instigant-los a que s’enfrontessin a l’equip directiu, va ser acomiadat per falta greu. Actualment, White fa d’electricista.

 

Michael White és un cas, però n’hi ha molts d’altres de professors i fins i tot directors que han anat sortint a la llum i que expliquen com, en el transcurs dels darrers anys, també ells van ser víctimes de bullying en voler denunciar aquestes pràctiques, i com van ser apartats de les seves feines o obligats a traslladar-se a d’altres centres d’ensenyament. I el degoteig continua.

 

Ja es poden imaginar que l’escàndol a la Gran Bretanya ha estat majúscul i, per tant, ha arribat a les màximes instàncies del poder. Ofsted, l’autoritat britànica independent que es dedica a inspeccionar les escoles públiques i a imposar mesures correctives quan cal, ha hagut de dur a terme una investigació exhaustiva, els resultats de la qual han revel·lat que l’abast de tota l’operació era, en tot cas, encara molt més gran del que s’indicava a la carta que s’havia filtrat a la premsa.

 

A banda del que he explicat abans, les investigacions d’Ofsted han revel·lat nombroses irregularitats en el dia a dia d’alguna o vàries d’aquestes escoles. Alguns exemples:

 

  • nens de 6 anys sentien habitualment com les dones occidentals havien de ser considerades com a “prostitutes blanques”;

  • es posaven traves a les celebracions nadalenques;

  • alguns nens considerats “cristians” van ser marginats de la resta de la classe i havien d’estudiar pel seu compte;

  • les assignatures que es consideraven anti-islàmiques no s’impartien;

  •  s’ensenyava l’àrab a tots els alumnes;

  • els professors no musulmans eren pressionats sistemàticament per tal que marxessin de l’escola;

  • es cridava a la pregària islàmica pel sistema d’altaveus de l’escola.

En general, els professors afectats parlaven de com s’havia instaurat un clima de “por i intimidació” a aquestes escoles. De fet, un dels professors que va denunciar el seu cas va voler fer-ho en un aparcament públic per tal de tenir la seguretat que ningú no el descobria i que no s’arriscava a patir represàlies.

 

S’imaginen, tornant a l’escola fictícia que els descrivia al principi d’aquest article, què hauria passat, a la Gran Bretanya o aquí, si una escola pública hagués infligit aquest tracte als seus alumnes musulmans? S’imaginen l’esquinçament massiu de vestimenta que s’hauria produït? S’imaginen les hores i hores de cobertura informativa que aquesta escola fictícia hauria rebut? S’imaginen les expressions de mea culpa per part de totes les institucions? S’imaginen el plorar i cruixir de dents generalitzat, el ressorgiment de fantasmes del passat, el remordiment col·lectiu? S’imaginen la indignació de les associacions islàmiques, les seves exigències de disculpes i compensació pel que havia succeït? Jo sí que m’ho imagino. I un alt grau d’autocrítica, de buscar les causes de tot plegat i, sobretot, de posar les mesures adients per evitar que tornés a passar serien, més que desitjables, del tot imprescindibles.

 

Doncs a la Gran Bretanya no ha succeït exactament això, ni de bon tros. Durant 20 anys, nens britànics, nascuts en sòl britànic, que hagin assistit a alguna d’aquestes escoles públiques, han estat escolaritzats, a la pràctica, en una escola islàmica; han estat indoctrinats en la manca de respecte envers l’altre; en el menyspreu a les religions no islàmiques, a la cultura i els valors occidentals; en la submissió de la dona a l’home; i en tantes altres idees que, agradi o no, caracteritzen no l’Islam radical, sinó simplement l’Islam. Alguns poden intentar disfressar-ho, però està escrit a l’Alcorà, la paraula que ve, se suposa, directament d’Al·là i que, com a tal, no es presta a interpretacions.

 

Han passat tres mesos des que es va filtrar la carta que ho va destapar tot però, com he explicat abans, hi havia sospites i, fins i tot, constatacions, que això estava passant, i es va fer la vista grossa. Fins i tot un cop va haver explotat la bomba, no ha estat fins que Ofsted ha fet pública la veritable magnitud de la tragèdia que s’han començat a dir les coses pel seu nom i s’ha reconegut que moltes més escoles de les que es pensava havien estat literalment segrestades per fonamentalistes islàmics, i que moltes d’altres anaven en camí de fer-ho.

 

Ara bé, si es  pensen que hem arribat al cap del carrer, que s’imposaran severíssimes sancions sobre tots els professors i equips directius implicats, i que tothom està d’acord en què això no es pot consentir, van equivocats. En els darrers dies, la crisi s’ha traslladat al mateix govern, on, a banda de llançar-se els plats pel cap i acusar-se mútuament de no haver fet prou per combatre l’amenaça radical, alguns han adoptat la postura diguem-ne “pragmàtica” d’intentar justificar tot plegat emparant-se en el fet que les escoles on s’ha donat això estaven situades en barris o ciutats altament islamitzats i que, per tant, la majoria del seu alumnat era musulmà. Perquè et punxin i no et treguin sang, vaja.

 

I, pel que fa a la reacció del Sr. Tahir Alam, director de Park View School, o del Muslim Council of Britain, quina es pensen que ha estat? Bé, doncs en el primer cas, s’ha referit a tot plegat com una “caça de bruixes” que “enterbolia la seva reputació”. En el segon cas, s’han limitat a criticar els inspectors encarregats de l’informe final per “confondre les creences religioses amb l’extremisme”. No em vull ni imaginar quina hauria estat la seva reacció si la situació hagués estat a la inversa, com descrivia en la situació fictícia del principi d’aquest article.

 

Arribats aquí, potser algú es preguntarà per què he escollit escriure sobre un tema que sembla restringit a la Gran Bretanya. Bé, bàsicament per dos motius: en primer lloc, perquè NO és un tema restringit a la Gran Bretanya. De fet, no em sorprendria que, en els  propers mesos, es “descobrissin” (notin les cometes) trames similars en d’altres països que, com la Gran Bretanya i contràriament al nostre, ja compten amb una proporció de ciutadans islàmics més que considerable. Servirà aquest escàndol perquè aquí no passi mai res similar? Molt em temo, i tant de bo m’equivoqui, que la memòria col·lectiva és curta.

 

En segon lloc, aquest tema és important per la metàfora que porta incorporada. Els convido que vagin a la pàgina del Daily Mail  i facin un cop d’ull a alguna de les escoles implicades en la trama: veuran que totes són escoles amb noms i estètica típicament britànics; oi que costa de creure que els seus equips directius estiguin formats per islamistes que es dediquen a adoctrinar els seus alumnes musulmans i a discriminar sistemàticament la minoria d’alumnes occidentals que encara hi queda? Doncs això és un botó de mostra, petit però molt significatiu, de com s’està desenvolupant, davant dels nostres mateixos nassos i sense que ho vegem o, en el pitjor dels casos, sense que ho vulguem veure, el procés d’islamització, no només de la Gran Bretanya, sinó  a Occident en general.

 

El context no és el mateix que fa uns anys; ja no hi ha aquell multiculturalisme desfermat que impedia expressar el més mínim grau de preocupació referent a la immigració; tanmateix, la situació no és que hagi millorat gaire: el govern britànic s’ha estat omplint la boca durant els darrers dies sobre la necessitat d’”ensenyar els valors britànics” a les escoles. Paraules molt boniques, sens dubte, però completament buides de contingut perquè, quan el sistema porta anys i panys denigrant la pròpia cultura i abraçant dogmàticament la diversitat i l’alteritat, quina substància, quin nucli de valors resta que es pugui ensenyar? A més, el gran públic voldria veure, d’una banda, sancions exemplars contra els implicats i, de l’altra, una declaració clara i inequívoca per part del Muslim Council of Britain rebutjant la trama. Encara millor: a molts ens encantaria veure manifestacions multitudinàries de musulmans pels carrers de les principals ciutats britàniques exigint sorollosament que una situació així no es torni a donar mai més.

 

Però res de tot plegat s’ha vist i, goso pronosticar, no es veurà. I això porta a una altra pregunta incòmoda: de què serveix dir que la majoria de musulmans no són islamistes radicals sinó gent normal que es vol guanyar la vida honestament si aquest silenci és tan eixordador en un cas com el que ens ocupa però, quan es tracta d’unes caricatures de Mahoma, per posar només un exemple, surten al carrer en massa i totalment encesos? ¿És injust demanar que una cultura que es defineix pel seu antagonisme envers els nostres valors occidentals demostri de manera visible el seu grau d’integració dins de la nostra societat? Qüestions incòmodes sens dubte, però que hem de poder posar sobre la taula si volem tenir un debat obert i autèntic sobre les ramificacions de la presència de l’Islam a Occident.

 

Mentre aquí estem molt enfeinats discutint sobre com ser més diversos, més inclusius, menys racistes, menys xenòfobs i més guais; mentre ens abracem desesperadament al relativisme moral; mentre menystenim els nostres valors i cultura com a caducs, retrògrads i fins i tot supremacistes; mentre busquem desesperadament a fora el que no trobem a dins nostre perquè tota una existència envoltada de cotó fluix ens ha fet mentalment flonjos; mentre ens ofeguem en les nostres suposades i perpètues culpes i fins i tot en l’autoodi; mentre, igual que el Secretari d’Educació britànic, Michael Gove, i la Ministra de l’Interior, Theresa May, ens llancem els plats pel cap sobre qui ho ha fet més malament; mentre tot això passa, l’herba va creixent al nostre voltant, a poc a poc però inexorablement.

 

Quan ens cansem de cridar, quan deixem de banda l’histrionisme col·lectiu, i ens girem a mirar al nostre voltant, potser ja serà massa tard.

 

Em pots trobar a Twitter: https://twitter.com/norallopart

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
549
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR