14 de Novembre de 2012

Tinc tot el dret

Si crec que els meus drets són vulnerats, si penso que s’abusa de la meva bona fe, si constato que he intentat fer bé la meva feina, contribuir a la construcció i a l’estabilitat  d’allò del que formava part, si he intentat arreglar les diferències sorgides en base al diàleg, si he manifestat democràticament el que entenc que no és just, no tinc dret a marxar?

Si d’acord amb les lleis que ens emparen, jo he complert la meva part del tracte, pago el que em toca ( i més), faig el que toca (i més), compleixo objectius, tinc un comportament col·laborador i positiu. Si quan les coses s’han complicat, quan han vingut mal dades, m’he arremangat, hi he posat més esforços, més enginy, més hores. Si portes enfora he procurat sumar, oferir una imatge d’unitat, malgrat les nostres diferències, no tinc dret a la protesta?

Si, en canvi, l’altra part ha incomplert, ha fallat, no ha estat a l’alçada dels compromisos que vam contraure, he acceptat les seves excuses, li he donat marges, allargat terminis de compliment, no tinc finalment dret a queixar-me?

Si com jo som molts, si el que em succeeix no és nou, si afecta a molts i des de fa temps. Si els retards en els compliments ens llastren, si els deutes econòmics provocats per l’altra part ens ofeguen, no tenim dret a la indignació?

Si quan em comparo amb situacions similars sento sana enveja de la seva manera de resoldre els conflictes, del respecte mutu, de la intel·ligència que traspuen les seves decisions, no tinc dret a la decepció?
Si accepto que, com li passa a tothom, m’he pogut equivocar alguna vegada, però no se’m cauen els anells en reconèixer-ho. Si resulta que m’he refiat de cants de sirena que després s’han tornat cridòria insuportable, no tinc dret a plantejar-me un gran canvi?

Si faig números i veig possible fer camí sense lligams que ofeguen, si medeixo les meves forces i estic convençuda que puc sortir-me’n, no val la pena fer un pas endavant?

Si considero que ha costat molt aixecar tot el que tenim, però ara pot estar en perill. Si hem contribuït a fer-te més forta i més pròspera, però ara ets tu qui ens vols petits i febles. Si jo crec que sumem i que tu només restes. Si ens hem cansat d’intentar fer-nos entendre,  si hem perdut el temps pensant que et canviaríem, no serà que és hora de dir-nos adéu?

No serà que en aquestes condicions no hi ha més camí per fer junts? No serà que després de la reflexió ve l’acció i que, després de fer-ho durant molt de temps, ens pertoca decidir quin marc de relació volem tenir amb tu?

Arribats a aquest punt tinc tot el dret a decidir i a decidir-me. Tinc el deure de fer-ho de la manera més cívica possible. Tinc tot el dret a il·lusionar-me, a entusiasmar-me, i tot el deure de no aixecar els peus de terra. Tampoc de l’accelerador. Tinc tot el dret a explicar-t’ho, tinc el deure de cercar complicitats. Tens tot el dret a que no t’agradi, però tens el deure d’escoltar i, finalment, d’acceptar-ho.