15 de Juny de 2015

Queda enrere el cap de setmana dels resultats electorals. Si bé les eleccions varen ser el 24 de maig, no ha estat fins dissabte passat que els ciutadans hem pogut saber, definitivament, qui governarà els nostres pobles i ciutats després de tres setmanes en què la cultura del pacte s’ha mogut al límit de la línia que separa el joc de trons del joc de les cadires.

Un cop assumit que els temps de les majories absolutes ha passat definitivament a la història, ara ens toca fer un altre exercici: entendre que el bipartidisme ha donat pas al pluripartidisme. I d’aquí a la fragmentació dels plenaris, hi va un pas.

Un pluripartidisme no serà bo si no ens el mirem des de la perspectiva de la diversitat i la suma de sensibilitats. No serà bo si permetem que es converteixi en el caldo de cultiu ideal per a qui, a costa del “totum revolutum”, es treu del barret sumes impossibles.

En massa casos, la distància entre el resultat provisional (el del 24M) i el resultat final, ens permet assistir al lamentable espectacle del “surt tu que m’hi poso jo”; de treure la “casta” per convertir-se en “casta”; d’eliminar la vella política, per fer política a la vella manera; de criticar les portes giratòries i entrar per la porta del darrere; de demanar respecte per la llista més votada, sempre que aquesta sigui la meva.

Com si no haguéssim après la lliçó, aquests dies hem tornat a sentir la cançó de l’enfadós de cada quatre anys a tertúlies de cafè i de programes de ràdio. Aquella que parla del difícil equilibri entre una legalitat i una legitimitat que permet governar als perdedors en nom d’un sistema electoral basat en les sumes. No hem de confondre els pactes a què pugui arribar la llista més votada per aconseguir un govern estable que duri quatre anys, i les sumes destinades a deixar fora el guanyador per permetre governar als perdedors, per molt legal que això sigui.

Resulta sorprenent sentir parlar de “derrocar el règim del 78” a aquells que aprofiten una llei electoral pensada per donar veu al màxim d’opcions polítiques impulsada –ves per on- durant els anys de la transició.

Tots reclamem una nova llei electoral. I ho fan, especialment, aquells que veuen com podrien quedar fora dels arcs municipals i parlamentaris i que son, lògicament, els qui posen més pals a les rodes. I mentrestant, molts ciutadans s’ho miren amb la cara pròpia de qui té la sensació que només se’ls escolta un cop cada quatre anys i que, quan això passa, s’interpreta la seva veu a conveniència, aconseguint que la desafecció es converteixi en l’opció més votada...