18 d'Octubre de 2013

No ha estat ni un, ni dos, ni tres. Han estat molts els que s’han acostat a mi per dir-me que ells ja han dit prou, que els indigna moltíssim veure el maltractament al que està sotmesa Catalunya per part del Govern central. Em diuen que no hi ha dret, que això no ho podem permetre. Que ells es consideren espanyols però que viuen a Catalunya, els seus fills i néts són catalans, que estimen la seva terra però que ara volen lluitar pels seus drets i pel seu futur.

I quan em parlen del seu futur, em parlen d’una Catalunya més lliure, que auto-gestiona els seus propis recursos i que és capaç de cobrir les necessitats dels seus ciutadans.   
M’ho diuen amb sinceritat i amb certa sorpresa doncs molts d’ells mai s’havien plantejat que Catalunya hagués de tenir un Estat propi.

I ara no només s’ho han plantejat si no que veuen com és l’única solució. Instint de supervivència, em va dir un.
El corrent d’opinió que existeix a Catalunya a favor de l’Estat propi i del dret a decidir és un dels motius que els ha fet rumiar sobre aquesta qüestió però, tanmateix, aquest no ha estat el factor decisiu.

El factor decisiu, el que ha impulsat a tota aquesta gent a lluitar pels drets de Catalunya, ha estat la pròpia actitud del govern central, les opinions dels seus representants o les notícies (totalment tendencioses, ofensives i punibles) que emeten els seus mitjans de comunicació.

Podríem parlar de fets com, per exemple,  el gran i enorme deute econòmic que té el govern de Rajoy amb Catalunya (9.375,7 milions d’euros). Un deute que ve motivat per una clara voluntat d’ofegar-nos econòmicament i que provoca (i obliga) a haver de fer uns ajustos econòmics totalment injustos tant perquè serien innecessaris (si disposéssim i gestionéssim els nostres propis recursos) com per qui els pateix (tots els ciutadans de Catalunya i, en especial, els més necessitats).

No hem d’oblidar que aquesta voluntat d’ofec (aquesta manera de voler solucionar un suposat problema de la manera més dràstica i poc democràtica que existeix) no només ens afecta en l’àmbit econòmic (amb tot el que això representa: pitjor sanitat, pitjor educació, molts pocs recursos per la llei de dependència,...).

També hem vist atacada la nostre llengua i el nostre model d’escola (Llei Wert), les nostres institucions i el nostre model de funcionar (projecte de Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local).    

Tot això demostra que no ens trobem davant d’un problema legal, ni de Constitucions.

El problema no són paraules com: independència, estat propi o consulta. El problema són paraules tan bàsiques com: diàleg, democràcia o justícia.

El problema és la manca de voluntat del govern Espanyol i la seva incapacitat d’establir un diàleg amb Catalunya que vagi més enllà del no sistemàtic, del no autoritari i del no “perquè ho dic jo i punt”.

Però no se n’adonen que el seu problema és la nostra solució: cada dia fan més flagrant la nostra causa. Cada dia es sumen més persones en el nostre camí. Cada dia ens empenyen una mica més cap el nostre gran objectiu: ser lliures i viure millor.