10 de Gener de 2014

Recordo a segon de primària una companya de classe que se sabia el Cara al Sol de dalt a baix i, sovint, el cantava al pati davant l’admiració d’una hermana que era filla d’un poblet molt petit de Sòria. Tot i que aquella cançoneta falangista la vaig escoltar moltes vegades, mai no vaig arribar a entendre aquella frase que deia que s’havia d’estar impasible el ademán, encara que la nena en qüestió n’havia creat una versió pròpia de molt divertida que feia mès o menys així: que hacen guardia de los luceros,imposible el alemán.

Llegint la resposta que el ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo, va donar a la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, durant el dinar-col.loqui de Barcelona Tribuna organitzat per La Vanguàrdia, AED i la Societat Econòmico-Barcelonesa Amics del País, tot fa pensar que aquest impasible el ademán és la l’actitud que determina la seva relació no només amb Catalunya, sinó amb el moll de l’os de la democràcia.

Davant d’una pregunta respectuosa, fins i tot d’una candidesa immaculada, com era que la democràcia i escoltar la veu d’un poble, en aquest cas el nostre, era la millor sortida per afrontar la situació actual, la resposta agra i sense disfressa va esdevenir la prova del cotó d’una persona que no sap ni com es menja la paraula de-mo-crà-cia.

Si tal i com assegura el ministre Margallo, demanar allò que és possible és sensat, demanar allò que probable és temerari i demanar allò que és impossible és molts perillós, ningú no hauria mai lluitat contra una dictadura, ni a favor dels desheretats de la terra, ni contra la injustícia, ni a favor de la pau.

Potser si que Catalunya va lluitar i continua lluitant per un impossible, però la democràcia, Margallo, no va néixer gràcies a aquells que un dia van somniar en l’impossible?