18 de Juliol de 2010

L'Espanya singular

Alguns ja sabíem que l’Espanya plural no existia perquè, de fet, no ha existit mai. Que era només una nova manera de parlar de l’Espanya de sempre: de la de “antes roja que rota” i de la de “si eres español, habla español”. Alguns ja sabíem que Espanya no canvia pel fet que al capdavant hi hagi un govern de dretes o d’esquerres, perquè PP i PSOE són, en definitiva, dues cares de la mateixa moneda. Que PP i PSOE, per damunt de tot, tenen una única bandera roja... i gualda. Perquè més dels que diuen i volen, ja sabíem que España només s’escriu amb la quinzena lletra de l’alfabet castellà. Una lletra que no existeix en la nostra llengua. Ara, però, s’ha trencat el mirall, també per aquells que sempre viuen submergits al bany maria. I no ha estat només per la sentència del Tribunal Constitucional, on els magistrats del PP i del PSOE treballen a favor de la seva pàtria i de la seva bandera. I tampoc no ha estat gràcies als atacs del Defensor del Pueblo socialista, ni per les esmenes del Govern d’Aragó, també socialista. Ha estat perquè arriba un moment que el vas ha sobreeixit i que el déjà vu ja es fa insuportable. Perquè la indisoluble unidad de la Ñ és inamovible, tan és que hi hagi dictadura, república o monarquia, si aquesta ve d’Espanya. Perquè Rajoy i Zapatero lluiten colze a colze contra Catalunya. Junts en el mateix bàndol i sota la mateixa bandera. Junts dretes i esquerres en lo universal. Perquè allò que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Catalunya no existeix, ens diuen. Catalunya ha de ser esborrada, ens amenacen. I què hi diu a tot això el President de la Generalitat, José Montilla?. Quina és la seva bandera?. Quina és la seva nació?.