19 de Febrer de 2009
Algú ja va dir que Catalunya no és el problema. El gran problema és Espanya. Un país que fa descansar una part de la seva existència i que es reivindica negant de manera perenne el nostre poble. La magnificada transició no va saber evitar que es continués amb la caça i captura d’una Catalunya que disposa en els seus actius de tots els punts que a un país se li poden exigir per tal d’esdevenir lliure: història, lleis pròpies, llengua i territori, val a dir que des de molt abans que existís aquesta gran Castella. És en aquesta cacera on es troben PP i PSOE, perquè l’objectiu és el mateix: la uniformitat d’aquest invent que es vol dir Espanya, una dèria que comporta, si us plau per força, la desaparició de nacions com Catalunya. Tot i que mai ho voldran reconèixer, el lema franquista Una, Grande i Libre, és vigent per ambdós partits. El defensen, en fan bandera i, amb llenguatges més o menys subliminals, PP i PSOE lluiten per demostrar qui de tots dos és més patriota. Tot i tenir postulats diferents en polítiques econòmiques, socials i educatives, pel que fa a Catalunya res no els distingeix. L’escriptor, dibuixant i lluitador republicà Avel·lí Àrtis Gener, Tísner, explicava una anècdota que reflecteix la tràgica realitat de tot plegat. Mentre l’aleshores soldat Tísner es trobava refugiat en una trinxera, se li va atansar un altre soldat català i li va preguntar: Qui creus Avel·lí que finalment guanyarà la guerra?. En Tísner diu que li va contestar: Ai, noi, em sembla que guanyi qui guanyi, Catalunya, com sempre, a perdre!. De ben segur que si el republicà Tísner aixequés el cap podria comprovar com n’era de certa la seva afirmació. Aquella transició va portar una democràcia més aviat, com diria la meva àvia, de pa sucat amb oli però a Catalunya, encara estem esperant que la democràcia ens faci justícia. Una mancança que ens demostra dia a dia el Govern espanyol. Mani qui mani!. Una mancança que dia a dia ens llença a la cara el Tribunal Constitucional espanyol. Una mancança però que no podrà amb una Catalunya que, pesi a qui li pesi, és una nació i, per tant, té uns símbols nacionals. És potser Espanya, que no és nació, qui ha de justificar la seva existència.
TORNAR 
Rss