12 d'Octubre de 2008

La setmana passada, i em temo que aquesta també, hi ha una mena de globus sonda cada vegada més i més intens que llença a tort i a dret, i val a dir que amb més potineria que destresa, que la sentència del Tribunal Constitucional retallarà el nostre Estatut pel que fa, principalment, a un dels pilars de la nostra nació: la llengua, i a una altra peça fonamental: el finançament.

Val a dir que es venia a venir, perquè, si alguna cosa té Espanya és que, tot i que a voltes cal llegir entre línies, sempre va contra els nostres interessos. I per això no tenen manies ni el PSOE ni el PP. Tot esperant la sentència del TC, el PSOE ha endarrerit fins a la desesperació un Estatut que, com és Llei i, per tant, d’obligat compliment. I alguns encara pensen que aquests són els bons de la pel·lícula?.

Massa sovint alguns catalans obliden que ambdós partits espanyols (PP/PSOE), a través del TC, volen aconseguir allò que en el seu dia no van poder tombar. Els socialistes ho van fer en veu baixa, amb pell de corder i a través de l’advocat de l’Estat. I, com sempre, el Partit Popular, sense màscara, ataca de front i a pit descobert. Dues cares de la mateixa moneda i amb un únic objectiu marcat.

Convergència i Unió ha advertit que, si el Constitucional retalla l’Estatut, el nostre Estatut votat de-mo-crà-ti-ca-ment pels catalans i catalanes, hi haurà un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya. Un missatge a canvi d’un altre. Fermesa davant la injustícia. Contundència davant d’aquells que trenquen amb l’acompliment de la llei. Perquè això és l’Estatut: una llei d’obligat compliment. Caldrà començar a entonar altra volta, i espero que aquesta esdevingui el darrer, un  llarg i definitiu Adeu Espanya?