26 de Juliol de 2011

Caldrà posar-hi seny

A tocar de les vacances d’agost arriba el temps per a descansar i per a no pensar en altra cosa que no sigui una desconnexió profunda de tot el que, durant l’any, es ha neguitejat: treball, maldecaps, angoixa i neguit davant d’una societat cada vegada més exigent. Els primers dies d’estiueig tots plegats ens fem el propòsit de deixar-nos estimar per la mandra, les llargues migdiades, les interminables tertúlies amb la família i els amics, d’amagar el rellotge al calaix de la tauleta de nit, llegir a plaeret i deixar que els dies vagin passant mansament.

Tot i que badar és una plaer, s’imposa que les persones que temporalment tenim la responsabilitat d’ocupar-nos professionalment dels afers públics, reservem espais per a la reflexió. I principalment quan hi podem dedicar més temps que mai. De ben segur que durant l’any hi dediquem molt poc, o potser gairebé res, al pensament detingut, a l’aprofundiment de les coses importants i, tal vegada, també les que a primer cop d’ull ens semblen més banals. Però m’agradaria que en això, en la reflexió, hi hagués la implicació de tothom, no només dels polítics. Ningú no ha de restar al marge d’aquesta reflexió que exigeix generositat, autoestima i capacitat de gestionar les emocions més primàries.

L’estiu convida a caminar per l’ombra, reservant l’aigua de la cantimplora per quan el sol ens ofega i ja no podem més. Ho pensava l’altre dia mentre el Ple del Parlament aprovava el pressupost de l’any 2011 i l’oposició, tot i què Joan Laporta hi votava a favor i el PP s’hi abstenia, es barallava a veure qui fustigava amb més duresa un govern que se sap que no ha pogut aprovar un altre pressupost. Una oposició que quan governava va manllevar l’aigua, que va voler viure al sol sense cap protecció, i que ara acusa de maldestres als que acaben d’aterrar i que volen arribar a bon port amb la motxilla carregada d’actius i, si pot ser, amb una mica d’aigua per a continuar travessant l’immens desert que imposa qualsevol crisi. I en aquest camí feixuc, ple d’entrebancs i de paranys, no s’hi val a posar-hi pals a les rodes tot fent demagògia i jocs de paraules. I encara més enllà, sense aportar-hi solucions. Ni tan sols una idea.

Espero que allà on passin les seves vacances, l’oposició sabrà trobar algun moment per a la reflexió. Pel bé del país, pel bé d’una societat que necessita una oposició a l’altura de les circumstàncies. Pel bé d’ells mateixos. Bon estiu.