Strauss Kahn i la casa de putes

Quan un està a l' Universitat i l'única cosa que recorda d'una assignatura és una de les frases mítiques d'un professor, deixa veure que l'assignatura no val res. Això em va passar amb Dret Internacional Públic. Si algú em preguntés que recordo d'aquesta assignatura, li diria: La comunitat internacional és una casa de putes. A priori sembla tendenciós, però és que aquesta frase la clava.

Si la política nacional d'un país per norma general ja fa pudor, la política internacional fa un tuf a ranci que no s'aguanta. Tenim institucions de tots tipus, bancs mundials, fons monetaris, unions, aliances militars, aliances polítiques, etc..Però realment funciona tot això? Ho dubto..

Podríem fer una llista de notícies que enterboleixen ( i molt) totes les institucions internacionals. Des de eurodiputats del Parlament Europeu que van a fitxar un divendres per sortir 20 minuts després direcció a l'aeroport i caixa cobri. Des de la "santa paxorra" de les institucions europees al convocar una reunió d'extrema urgència però deixant passar el cap de setmana entre mig, per decidir el packet de mesures d'ajuda per al tsunami d'Haití del 2010. Des de la lentitud de la Unió Europea d'intervenir a Líbia. La llista és interminable.

L'últim escàndol és del director del Fons Monetari Internacional, el francès Dominique Strauss-Kahn. Com a bon estudiant de dret, direm allò de.. fins que no es demostri el contrari, aquest senyor és innocent. Però deixant de banda si al final resulta que és culpable o no del que se l'acusa, trobo ja d'entrada una vergonya que aquest senyor s'hagi d'allotjar en una suite que costa 3000 dòlars la nit. Tant és si aquest home té un status jurídic de "semi diplomàtic" o si té un càrrec que ho val. No pot ser que una institució com el FMI, que se suposa que ha de vetllar per eradicar la pobresa al món, estigui pagant amb diners dels Estats ergo dels ciutadans, les festes privades d'aquest senyor a un hotel de NY.

Tot això en mig d'un context polític a França, on aquest senyor es perfilava com el candidat a disputar-li la presidència a Nicolàs Sarcozy, que li ha vingut "como anillo al dedo". Sens dubte, tots aquests casos només fan que el ciutadà del carrer, que és en definitiva el qui pateix o gaudeix de les decisions dels 4 tòtils que mouen els fils al món, es mirin amb un escepticisme tot el mon de la política, aquí i allà.