e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

15 d'Abril de 2013

Decidir de manera definitiva què és més important si atendre les emergències socials o resoldre les urgències nacionals és clarament impossible perquè són part del mateix problema i, per tant, de la mateixa solució.
 
L’origen de les emergències socials no és altre que la suma de cinc fets, cadascun dels quals ja pertorbarien per ells mateixos l'economia de la societat catalana radicalment: els deutes heretats, la despesa diferida (obra acabada que s’ha de pagar durant molts anys), la davallada d’ingressos per la crisi, l’incompliment per l’Estat dels acords de finançament i el dèficit fiscal estructural.

D’aquests cinc fets, els dos darrers són clarament el resultat d’un problema nacional mal resolt. A la vegada, els altres tres en són també la conseqüència. Els deutes heretats i el diferiment de despesa serien menors, quan no inexistents, amb un sistema de finançament català simplement just. La davallada d’ingressos per la crisi econòmica seria també inferior, com es fa evident en les economies del País Basc i Navarra. Val a dir que la mala administració pròpia té una part de la responsabilitat del moment en què es troba l’economia catalana.
 
És per això que no ha de sorprendre ningú que davant de la situació i a la vista que tots els intents de resoldre fins avui el finançament injust de Catalunya han fracassat sistemàticament perquè l’Estat es nega a atendre les reclamacions justes de la societat i dels poders polítics catalans al llarg dels darrers trenta anys la qüestió nacional ocupi el primer pla i es transformi en la urgència nacional, o les urgències nacionals si se’n vol fer una descripció més detallada. Per tant, urgències nacionals i emergències socials són les dues cares de la mateixa moneda.
 
I ara correspon trobar la solució. És quan entra en joc la paraula diàleg. Entre les persones parlar, conversar, comunicar-se, en definitiva, hauria de ser la normalitat. una cosa normal. De la mateixa manera, entre institucions, partits, organitzacions representatives d’una societat el diàleg hauria de ser la norma.
 
Malauradament, de vegades el que succeeix és el que expressa la frase “m’has sentit, però no m’has escoltat”. El diàleg s’esborra i queda reduït al discurs unilateral de cada a la galeria escenificat en espais ficticis.  Quan una part és nega a dialogar de manera testarruda i permanent,  per més propostes que es facin, el diàleg resultarà inexistent. Aquesta forma de no diàleg no és de rebut en la societat catalana avui perquè els ciutadans, especialment els més desafavorits, no s’ho mereixen.
 
Per tant, suggereixo no parlar tant sobre si són les urgències nacionals o les emergències socials les que han de merèixer la nostra atenció. El que avui escau és dialogar per trobar solucions a les necessitats diàries de la gent i a la vegada donar resposta a un clam popular i molt transversal de la societat catalana que vol decidir lliure i democràticament el seu futur col·lectiu, perquè creu que li va la supervivència i el benestar del seus i dels seus fills.
Mentre no dialoguem, continuarem parlant del malament que està tot plegat, buscarem culpables, denunciarem un ofec econòmic de l’Estat, farem grans proclames,... però seguirem tenint unes emergències socials cada cop més greus. I el diàleg no ha d’abastar només els partits polítics representats en el Parlament. També ha d’arribar a les organitzacions patronals i sindicals, als grups que defensen interessos particulars, a les institucions que coincideixen en un territori o serveixen a les mateixes persones. Ningú pot dir que el problema no és seu o fer-se’n el desentès.
 
S’ha d’avançar mitjançant el diàleg constructiu en tots dos camins al mateix temps perquè es resolen conjuntament. Avançant en la solució de la qüestió nacional alimentem l’esperança d’un futur millor imprescindible per encarar una situació molt complicada. I avançant en la solució dels problemes punyents de la gent, anticipem el que ha de ser una societat catalana autogovernada.
 
Cadascú ha de decidir individualment amb quina actitud afrontar aquest procés i aquesta realitat. Si hom vol alimentar incerteses o treballar per les esperances. Per la meva part, prefereixo treballar confiat en què una Catalunya sobirana serà ben aviat realitat.

Marc Solsona
Alcalde de Mollerussa i diputat de CiU al Congrés

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
971
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR