08 de Setembre de 2008

Patriotisme de paraules i de fets

Avui comença la setmana patriòtica per excel·lència a Catalunya. L’Onze de Setembre recordem la pèrdua de les nostres llibertats col·lectives i l’anhel per recuperar-les. Entre altres fets, el 1714 va començar un espoli únic a Europa.

Els anys han passat i, en general, els catalans no hem perdut el nostre patriotisme. Tot i amb les hostilitats i el menysteniment dels nacionalismes excloents com l’espanyol, Catalunya ha avançat, encara que massa poc a poc, en la recuperació de les llibertats. En aquest curs polític tenim una molt bona oportunitat, potser la darrera, de reduir l’espoli fiscal que ens ofega.

Per recuperar el que és nostre ens cal patriotisme i unitat, és a dir, treballar per sobre dels interessos partidistes i pensant en el bé comú català. Tenim bones cartes. Una bona palanca de pressió com és el vot en contra, als pressupostos espanyols, dels diputats catalans a Madrid. Allà és on ara podem fer mal i on ens hem de fer valdre com a poble. On no ens volen entendre cal la força dels nostres vots. El front unitari esdevé una necessitat patriòtica.

És de suposar que per la Diada, el president Montilla farà un discurs patriòtic. Ara bé, el patriotisme útil és el de paraules i el de fets. Només amb paraules, encara que sonin bé, no recuperarem els nostres drets. Malauradament, Montilla ja ha avançat que els diputats del PSC-PSOE votaran a favor dels pressupostos, deixant perdre la millor oportunitat de fer valdre els nostres interessos. Una nova oportunitat històrica perduda!

D’un president cal exigir que defensi aferrissadament el seu país. Això passa per ser patriota i no merament un gestor gris defensor d’interessos partidistes. És així com ho entenen Obama, MacCain, Sarkozy, Merkel, etc…, i també ho entenen Pujol i Maragall. Però en Montilla no. O no ho entén o ens enganya. L’engany s’està tornant la regla, i no pas l’excepció, del PSC-PSOE. Fins quan?

Desitjo que finalment, en aquesta cruïlla històrica per a Catalunya, en què ens juguem ser o no ser en un món global, s’imposi el patriotisme i no el sectarisme de curta volada. Visca Catalunya!