01 de Juliol de 2010

L'hora de Catalunya

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya ens permet clarificar, per si no era ja prou clar, l’escenari de futur del nostre país. L’esgotament del pacte constituent del 78 significa la fi de l’autonomisme i del possible federalisme –en cas que algú el considerés possible a Espanya-. Aquest darrer, sovint presentat pels socialistes com a solució als nostres mals ha quedat esborrat del mapa. Federalisme ve del llatí foedus, que vol dir pacte. Així doncs, una federació es la unió pactada d’un nombre específic d’estats o regions parcialment autònomes unides per un govern central (federal). És evident que quan una de les parts no accepta l’altra, tal com és, doncs el pacte i en conseqüència la federació és inviable.

Els criteris que hauria d’haver superat l’Estat espanyol per evolucionar cap a un model federal, amb el requisit d’una reforma constitucional radical, són diversos: -divisió de poders en els quals hi hagi competències exclusives entre totes les parts, incloent-hi el finançament; la impossibilitat que l’Estat recuperi l’autonomia cedida, l’estructura és de baix a dalt; l’establiment d’un federalisme fiscal que ha d’incloure la possibilitat de participar en tots els impostos; un sistema de solució dels conflictes totalment independent; i una revisió en profunditat de l’última instància judicial estatal. És evident que res d’això s’ha fet i que ni el PP ni el PSOE (PSC) ho faran. Assumpte acabat.

La sentència marca definitivament la fi de l’Espanya plural. Així doncs, probablement, l’única solució viable dels qui abans creien en el federalisme, avui és la independència, I pels federalistes d’avui –que Déu els conservi les il·lusions- paciència amb la resta de comunitats autònomes i amb el centralisme de l’Estat espanyol.  

El futur és nostre. Ha arribat l’hora de Catalunya. D’una Catalunya potent i valenta. Un país on els seus ciutadans decideixin el seu futur amb normalitat democràtica i no per imposicions de l’Estat espanyol. Espanya té un problema. Sempre l’ha tingut i no és el nostre. No perdem més el temps. Fem el nostre camí. En tot cas, si volen, algun dia ja ens avisaran que han canviat de pensament i que volen compartir un projecte en comú. Aleshores ja decidirem si ens interessa. En tot cas, cal treballar dur les properes setmanes per garantir en les properes eleccions, que haurien de ser quan abans millor, la formació d’un govern fort que treballi per assolir un concert econòmic que solventi l’ofec que patim. En paral·lel cal treballar intensament per buscar el màxim de complicitats internacionals a més per enfortir el nostre sentiment col·lectiu com a poble.

Comença el canvi. De moment, el més immediat, tots i totes a la manifestació del 10 de juliol!