10 de Febrer de 2009

Hamàs, Castro, i el Govern Català

Els casos de Palestina i Cuba són exemples de com el fals progressisme català es posiciona al costat dels qui neguen els drets humans, la llibertat d’expressió, el lliure exercici de l’orientació sexual i la llibertat religiosa, etc. Fins i tot, per alguns d’aquests persontages, posicionar-se al costat dels qui defensen la societat oberta i liberal és segons ells, de “fatxes”.

Analitzant sense apriorismes el conflicte Àrab / Israelià és evident que no cal la judeofòbia per a defensar el dret de Palestina a tenir un Estat (al costat de l’Estat d’Israel). Com deia, fa uns dies, en un brillant article, el director de la Fundació CatDem, Agustí Colomines, “en les coses essencials –la posició davant de l’existència de l’Estat d’Israel-, els musulmans catalans progressistes són tan arnats, vells i inquisidors com qualsevol de les altres versions de d’islamisme, incloent-hi Hamàs”. Aquesta també és l’actitud de la falsa esquerra catalana. En aquest context, fins i  tot el president de la Junta Islàmica Catalana, s’atreveix a acusar a mitjans de comunicació catalans d’estar jugant en defensa del sionisme. Només cal llegir, escoltar i veure la premsa i la televisió catalanes per adonar-se’n de la falsetat d’aquesta acusació. I en tot aquest embolic, el Govern català al costat dels qui porten pistoles  a les manifestacions “per la Pau” i criden missatges a favor de Hamàs, posant al mateix nivell societats democràtiques, com Israel i el règim totalitari nazi.

Un altre cas flagarant de negacionisme de la realitat a Catalunya és el cas de Cuba. Hem tingut molts exemples de papanatisme ideològic, en defensa del règim castrista, però vull destacar-ne un. Fa pocs dies, a Barcelona, un grup d’exiliats cubans, que viuen aquí perquè no poden viure a Cuba, es van manifestar democràticament i pacífica contra la dictadura del seu país. Davant d’aquest fet, dirigents de partits que formen part del Govern es varen posar en primera línia de la improvisada i malintencionada contra-manifestació. I això que la manifestació era en favor de la fi dels règims dictatorials. Com bé diu en David Madí, “els membres del Parlament de Catalunya que donen suport a la dictadura de Cuba o són males persones o són ignorants”.

Com a demòcrata cal remarcar que és del tot impresentable aquesta falsa patina progre que alhora de la veritat defensa posicionaments arcaics, inquisitorials i totalitaris. Cal una regeneració democràtica a Catalunya que posi en un lloc preeminent els qui defensen, arreu i sempre, les societats obertes i liberals, i que situï també en el seu lloc als qui justifiquen les dictadures i els grups terroristes quan els convé. Sense aquesta revolució social i regeneració democràtica, tant necessària, Catalunya no tornarà a ser un dels millors països –encara que petit- del món.