e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

05 de Desembre de 2013

LA TAULA D'EN BERNAT - Entrevista a Josep Fèlix Ballesteros, del Partit Socialista de Catalunya

Destacats

  • Si no tenim trenta mil nens i nenes que toquin el violí, difícilment ens en sortiran deu de bons
  • Els polítics hem d'explicar a la gent que hi ha coses que no es poden fer encara que ens les demanin
  • Ernest Lluch va ser un home que va morir perquè creia en el diàleg
  • És una anomalia que el poble voti en referèndum una cosa que després un tribunal canvia
  • El PSC és el mateix amb Maragall que sense Maragall o amb Celestino Corbacho que sense.

-Sr. Ballesteros, vostè és un home que sap el què es diu!
Jaja... mmm... això no ho sé, però gràcies. El que sí sé és que dic el que penso.

-Així anem bé jaja. Entenc que és socialista, però com es definiria?
Jo sóc socialista perquè sóc cristià. I d'arrels humanistes.

-No sé si hi ha massa polítics amb aquest perfil?
No n'hi ha massa que s'hi declarin, però n'hi ha molts que ho són. El mateix Josep Pallach ho era.

-I no és incompatible?
No només no ho és sinó que una cosa és conseqüència de l'altra. Jo hem faig socialista quan descobreixo el discurs de Jesucrist en el sermó de la muntanya i sobre les benaurances, cosa que no és res més que un decàleg d'allò que nosaltres en diem la justícia social i el treball per als qui més necessiten.

-Socialista doncs.
Tampoc he sabut mai si sóc més socialdemòcrata, més rosa, més vermell... el què sí sé és que el meu socialisme és d'arrels cristianes.

-Com a mínim una argumentació potent i profunda.
I meditada.

-Tal i com el veig n'estic segur.
És que sóc d'aquells que medita, reflexiona i, com dirien ara els joves, es ‘menja el coco'.

FEDERALISME

-Tenia ganes d'entrevistar un socialista per veure si m'explicava què és el federalisme, és a dir, aquest concepte que diguem-ne han redescobert.
El federalisme és unió i llibertat. O millor dit, unió des de la llibertat.

-I ara el descobreixen?
No, l'hem tingut sempre a l'adn. Però és cert que durant molt temps no s'ha visualitzat ni l'hem explicitat. I també és veritat que la situació complexa que viu Catalunya ha fet que el posem sobre la taula. Però no ens ha passat només a nosaltres.

-A qui més?
Fa quatre dies ningú parlava d'independència. I avui Convergència ho fa. La societat ens ha empès a tots plegats a posar la qüestió nacional sobre la taula per damunt de moltes coses que potser ara tocaven.

-Ja, però aleshores si sempre hi ha altres motius, la crisi, l'economia, la societat, la projecció internacional, el terrorisme, la sanitat, l'ensenyament, els impostos ¿quan s'ha de parlar de sobirania, d'identitat o del concepte de la societat?
Ara, ara. Ara ho tenim davant i ara és el moment, i per tant: som-hi!

-Molt bé. És tot un plaer trobar algú que concreta el quan. I a més si diu el que pensa. El federalisme ha de ser com el dels EUA, l'alemany o el de l'Índia? Tots són prou diferents. Quin hauria de ser l'espanyol?
Jo voldria un híbrid -ja sé que semblarà estrany- amb una estructura vertebral mescla de l'alemany, del suís i l'americà.

-Caram, això sí és un federalisme a la carta! Del suís -que per cert és confederalisme- què en prendria?
La voluntat d'unió des de la llibertat. També la diversitat lingüística, cosa que a més és incorporada com un actiu.

-D'Alemanya?
Com han aconseguit l'encaix de Baviera en un territori federal on hi regions que són molt més pobres, especialment les que s'incorporen amb al reunificació.

-I sempre s'ha d'anar aportant diners?
No, això ha de ser periodificable.

-Del federalisme dels EUA?
M'agrada el sentiment general de país, és a dir aquell "junts som més forts", i no parlo del nacionalisme americà, sinó d'un sentiment que ve derivat dels èxits del passat.

-Complicat aplicar-ho a Espanya. I els estats americans, poca cosa tenen a veure els uns amb els altres. Gairebé funcionen com països diferents.
Ben cert, però crec que és admirable la qüestió dels diversos corpus jurídics, cosa que va més enllà de la Constitució americana i dels pares de la pàtria.

-Això és el federalisme?
I avançadíssim.

-Sí, però fins i tot als EUA hi ha un reconeixement a la identitat pròpia de cadascú difícil d'aplicar a Espanya.
Aquí tenim un ‘autonomisme' que ha estat una bona manera de passar pàgina al franquisme com també al centralisme gairebé jacobí que hi havia però sense fer trencadissa.

-Això sembla que s'ha acabat.
Sí. Aquest vestit se'ns ha quedat petit i les costures ens fan mal.

-Hem de fer un vestit federal?
És un model, i que no ha de quedar permanentment fixat. A Alemanya encara hi ha debat territorial. I l'estat federal, com la relació entre les persones, sempre és perfectible, per la via de la fiscalitat, de les competències o de l'encaix cultural.

                                                                                                               CATALUNYA - ESPANYA

-Vostè és també nacionalista?
No, jo sóc catalanista. No em crec el nacionalisme. Se català no és ni millor ni pitjor.

-No en parlava pas com una identitat bona o dolenta.
Ho entenc, però es que prefereixo definir-me com a catalanista igual que respecto i entenc els basquistes, galleguistes o els liguristes del Ligúria.

-I els catalanistes del PSC, ara que el socialisme espanyol està una mica convuls, com viuen aquests moments?
Doncs com sempre. Al PSC sempre hi ha hagut l'etern debat entre l'ànima catalanista o espanyolista. Fa molts temps que vam prendre l'opció claríssima pel catalanisme social. La nostra situació interna no és ni més ni menys complexa que la d'altres.

-Em parla de Convergència i Unió?
I d'Iniciativa per Catalunya. No tenen problemes només aquells que es defineixen a partir del blanc o negre i sense matisos. Ciutadans i el PP, que aposten per l'espanyolisme, o Esquerra Republicana a l'altra banda. Molt respectable tot.

-En el cas del catalanisme, com es viu un PSC sense Maragall i Diana Garrigosa, sense Mascarell, etc...
El PSC és el mateix amb Maragall que sense Maragall o amb Celestino Corbacho que sense. Nosaltres som catalanistes, socialistes i ara hem de recordar-nos d'afegir-hi federalistes. I totes les sensibilitats del PSC hi coincidim.

-I quina diferència hi ha entre això que vostè defineix i Convergència?
Convergència ha fet una aproximació també sobtada cap a posicions sobiranistes. I fins ara ni el mateix Jordi Pujol volia modificar l'Estatut. No era necessari deia.

-Tal com ha anat tot, realment ho era de necessari?
Crec que sí. El que passa és que ho vam fer tots plegats molt malament. Molt. I no vam ni resoldre una anomalia jurídica incommensurable: no pot ser que el poble voti en referèndum una cosa que després un tribunal canvia.

-I com es resol?
Canviant la Constitució.

-Requereix dues terceres parts del Congrés dels Diputats?
Pel que fa a això no hi ha problema, ja ens hi posarem d'acord. Després de la Transició hi havia coses molt més difícils i és van superar.

-Però costa d'entendre que ara apostin per canviar la Constitució quan a través de l'article 150.2, que vostès van utilitzar pel referèndum, es podria fer una consulta i ja. El problema no és aquest, sinó precipitar una votació al Congrés que sabem que sortirà que no.

-En el seu moment, el president Mas ja va respondre a Rajoy que no ho portaria al Congrés sinó que ho preguntaria primer al poble.
Això no n'hi ha prou en dir-ho. T'ho has de treballar amb el president espanyol.

-Primer és el president espanyol que el poble català?
No, però això de fer-ho a través d'una carta no deixa de ser kafkià. Millor convocar una bilateral Catalunya - Espanya i obrir un període clar de negociació.

-Portem 30 anys anant a Madrid on tenen encara aquell raspall d'en Tarradellas.
Però ¿la política no és l'art de fer possible allò que és necessari? Doncs fem-ho.

-Però algun límit en el temps s'hauria de posar?
Rubalcaba no volia ni sentir a parlar de federalisme fa poc més d'un any. I a la Festa de la rosa de Gavà ja parlava de federalisme i de modificació constitucional amb tota tranquil·litat.

-I per què aquest canvi?
Per la perseverança i la gota malaia. A més, al final els acabarem convencent. És impossible amb la política del roc a la faixa, la destral o l'intercanvi epistolar.

-Quina és la política més eficaç, i no urgent però sí pràctica, per no haver d'esperar 30 anys més?
La que no porti confrontació. I tampoc una decisió unilateral.

-Què passaria si algú prengués una decisió unilateral?
Doncs que aquest algú hauria de saber que passa amb les nòmines l'endemà, les pensions, les inversions o el funcionament de l'Estat del benestar. Descartada l'opció unilateral, com també l'immobilisme, ens queda només el camí del mig.

-Hi ha qui diu que aquest és el que s'ha fet servir durant molts anys?
Certament. ¿I ens ha anat tant malament? Doncs hem de seguir per la via del convenciment.

-I no tornarem als 30 anys d'espera i al ‘cepillo' del Sr. Guerra?
A Espanya s'està començant a entendre que alguna cosa passa a Catalunya i que s'ha de fer quelcom. I parlo de ciutats com Valladolid, Salamanca, Toledo, Madrid, Córdoba o Sevilla.

-Tant depenem d'Espanya?
Espanya i Catalunya hem anat de bracet molts anys. I Europa va cap al federalisme.

-El mateix president Mas en parla.
Doncs si a Europa marquen la pauta els territoris i les ciutats per damunt de les estructures dels estats-nació ¿nosaltres hem de construir un estat-nació nou?

ERNEST LLUCH

-Permeti'm una pregunta delicada que li volia fer a alguna persona del PSC -des de feia molt temps- però no m'acabava d'atrevir. Ernest Lluch, assassinant per ETA, va dissoldre el grup parlamentari al Congrés. ¿Creu que ho va fer bé?
És veritat i potser hauríem d'haver mantingut aquell grup parlamentari, no li dic que no, tot i que estem parlant d'una època en què ni tan sols jo era militant.

-Li agraeixo que, malgrat això, ho faci.
No hi ha de què. I li agreixo jo a vostè la pregunta, perquè a més és un tema que havia parlat més d'una i dues vegades amb el mateix Ernest. En Lluch, junt amb en Joan Raventós i en Josep Pallach han estat clars referents per mi.

-Com explicava Lluch l'eliminació del grup parlamentari?
Pensava que, en aquell moment, el país se'ns n'anava de les mans. Només cal recordar la Operación Galaxia o el 23 F. La seva obsessió era que fóssim creïbles. Van cedir, amb l'esperança que es perfeccionaria amb el temps, cosa que després no ha estat així.

-I va venir la LOAPA! Exacte, i l'Ernest Lluch, com jo, n'estava absolutament en contra.

-Va ser un polític d'aquests que se'n diu de raça.
Va ser la primera persona amb qui vaig entendre què era Bòsnia i l'antiga Iugoslàvia. Tenia una cultura i una capacitat d'aprenentatge envejable. Lluch va ser un home que va morir perquè creia en el diàleg. I aquesta creença no només l'aplicava en el seu discurs sinó amb els fets. Lluch era dels que es mullava.

-Tinc entès que sovint venia als mítings d'aquí Tarragona?
Sobretot a Bonavista, i de tapes a la Plaça de la Constitució; les seves preferides.

-Estem parlant d'un PSC on es deia que, al final, l'important era arribar a ocupar llocs a Catalunya per després ser ministres o entrar a l'administració espanyola més que a la pròpia Generalitat?
No ho podria assegurar. I si era així, ha canviat segur. Nosaltres vam preferir tenir la presidència de la Generalitat a estar còmodes amb el govern espanyol. A Zapatero li vam fer una "mala jugada" amb la presidència de Maragall, i encara més amb la de Montilla. Una altra cosa és que després el Tripartit donés més penes que alegries.

                                                                                                    LA CONSULTA, L'ÈPICA I 1714
-Quina pregunta faria avui al catalans en una consulta?
Una d'inclusiva, com diu el president Mas.

-Escolti, al final tots vostès em diuen el mateix: una pregunta inclusiva. Per què no la fan d'una vegada i liquidem el tema?
Perquè abans de tot això hi ha d'haver una taula de diàleg clara i franca amb Espanya

-Ja hi som veu. ¿I no vol dir que ja ens han dit que no massa vegades?
Però és que posem el carro per davant els bous. Creem primer les condicions perquè la consulta sigui possible. I després fem-la. No a l'inrevés.

-Però amb fer-la estan d'acord vostès?
Sí. I en el consell nacional darrer ja vam dir que estem d'acord amb la consulta encara que això ens suposi tenir friccions amb el PSOE.

-I aleshores per què no l'article 150.2?
Perquè és una tàctica precipitada que ens portarà cap a un no. ¿Hem d'anar al Congrés de Diputats perquè ens diguin un no formal? O sigui ¿Anem tots a Madrid amb una samarreta collonuda que hi posi 150.2, agafem l'AVE, anem amb les senyeres... ¿i quan ens diguin que no que fem?

-Mmm...tornem cap aquí amb el mateix AVE.
Sí oi? jaja... doncs no cal. Vostè recordarà la primera entrevista de Tarradellas amb Suàrez.

-Una mica sí, no sóc tan vell... jaja.
Va anar malament. Però en sortir el president va dir "ha anat bé i ens hem entès en tot". Suàrez es va enfadar, però la resposta va ser ben clara: ¿trobarem solucions no? I això va desencadenar tot un procés perquè era necessari que ens poséssim d'acord.

-Solucions, solucions... potser no n'hem trobat gaires.
També es veritat. ¿I no serà que ens falten líders d'alçada? I ho deixo aquí... jaja.

-Avui es parla molt de 1714, una etapa complexa i perjudicial. Va ser-ho tant?
L'èpica sempre és bonica. Aquí parlem de 1802 o 1813 que és quan ens vam alliberar dels francesos.

-Ja, però Felip V va ser tan culpable de tot plegat?
Els primers culpables vam ser els catalans. Entre altres coses perquè vam apostar per gent com els anglesos i austríacs que ens va trair.

-En un determinat moment, grans poders catalans va apostar pels Borbons.
És que vam cometre errades i no vull fer caure mites. Però Rafael de Casanova -que per cert es diu Casanova com jo- va morir al llit. Qui sí ho va fer fins al final va ser Villarroel, per cert, un general espanyol. Ara bé, l'èpica si serveix perquè tinguem orgull de país ja em sembla bé.

                                                                     IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA - CONCERT ECONÒMIC

JFB - Sóc un ferm partidari de la immersió lingüística i estic absolutament en contra que és qüestioni el model. També crec que la LOMCE és una bestiesa elevada a l'enèsima potència.

-Em deia Jordi Cañas, de Ciutadans, que immersió lingüística només la pateixen els castellanoparlants i potser caldria aplicar-la a Ripoll o Vic i al castellà?
Això és una tonteria, per dir-ho de forma col·loquial. Miri, jo sóc castellanoparlant d'origen i no he tingut mai cap problema. Mai!

-Potser el tema s'ha explicat malament, sobretot a la resta d'Espanya.
Segur que nosaltres ho hem explicat poc. Però el que és evident és que si alguna cosa no funciona és la doble línia.

-Si no estic equivocat, a finals dels setanta precisament el PSC es va mostrar més partidari de la doble línia que de la immersió.
Des que jo sóc al partit segur que no. I va ser precisament Marta Mata qui la va proposar al Parlament de Catalunya l'any 1981.

-Aquella època en què també, i no se sap ben bé perquè ni com, es va renunciar al Concert Econòmic.
Exacte, un immens error. El partit de Jordi Pujol va dir que no el volia perquè pensaven que si la Generalitat cobra impostos no seria prou valorada i estimada pels catalans.

-Però la Generalitat prové de la Diputació del general i ja havia estat sempre una entitat recaptadora d'impostos. No calia pas canviar res.
Sí, sí però a mi mai no m'ha negat ningú que això fos així. I ens haguéssim pogut acollir a la mateixa excepcionalitat històrica del País Basc. Va ser una errada monumental.

-El País Basc, com Navarra, ho tenien més fàcil perquè se'ls reconeixien els furs.
...i perquè... en fi... perquè hi havia una qüestió del terrorisme més que delicada.

                                                                                                      L'AUSTERITAT, L'ECONOMIA
-L'austeritat és realment un defecte?
Quan és un dogma de fe és un ‘austericidi'.

-No era necessària?
Sí. I en primer lloc és un problema dels polítics, cosa de la que no en vull defugir.

-Que ha passat doncs?
Que ens hem cregut allò d'en Martí Pol del "tot està per fer i tot és possible". I ni tot està per fer ni tot és possible.

-Hi ha coses que no es poden fer.
Si i perquè s'han de pagar i no es pot. I si pagar-les ens porta a una crisi o a pujar impostos doncs no es fan.

-Qui és el culpable de tot aquest malestar?
Primers nosaltres, els polítics, que no hem sabut, pogut o volgut explicar a la gent que hi ha coses que no podem fer encara que ens les demanin.

-Caram! Això sí és política i modèlic. Però no pujar impostos no es gaire d'esquerres no?
Crec i molt en els impostos, però com una eina per a igualar oportunitats.

-I a vegades s'han de baixar.
Només si això permet que la societat generi ocupació, activitat i emprenedoria.

-Com es genera això?
Primer fent de l'austeritat una virtut i no un discurs pessimista. I aplicar-la també en el món privat. La major part de l'endeutament, dues terceres parts, és privat. Per tant, austeritat per a tothom.

-Però al capdavall les privades juguen amb els seus diners?
Excepte els bancs, i a aquests els hem hagut de rescatar amb els nostres.

-Ja veig que entrem en els mercats, aquesta mena de dimoni tan dolent però on al final s'hi ha d'anar a petar.
Els mercats existeixen i no els podem negar.

-I així ens ho deia la ‘mà invisible' d'Adam Smith.
També deia que es regulen sols. I això no pot ser. Hem de controlar aquella mà invisible.

-Així veig que el capitalisme tampoc funciona?
No. El capitalisme funciona si està regulat.

-Com el regularia?
Sóc un defensor de la taxa Tobin, l'impost sobre el flux internacional de capitals que mouen arreu del món milers de milions. Tenir un impost Tobin faria que els ajustos de 2.000 milions d'Espanya , 7.000 de França i 4.000 i escaig d'Itàlia fossin una simple pessigolla.

                                                                  L'IVA, LA CULTURA, EL MERCAT DE LA INDÚSTRIA

-A Espanya tenim artistes com Joaquin Sabina, Alejandro Sanz, des de fa més poc Pablo Alboran, que no és queixen gaire de l'IVA.
Sí, sí que es queixen.

-Bé, una mica, però segueixen cantant, cobrant entrades i van tirant. Que passa doncs amb el tema de l'IVA. ¿La cultura no ha de pagar IVA?
Sí, però necessàriament baix.

-Per què i com de baix? Potser el problema és que es fan massa pel·lícules, massa música, massa llibres... i que no es consumeix tot.
Més baix per una raó d'igualtat d'oportunitats. Si un encareix la cultura, no afecta a les classes benestants que ja hi tenen accés sinó als joves a l'atur, les famílies que viuen d'una pensió o les rendes baixes. La cultura és, per exemple, l'accés a l'ensenyament musical, l'accés a una obra de teatre, no al Liceu, l'accés als llibres. La cultura no és el fet que es pugui fer una pel·lícula. Això només n'és una simple bromera.

-O sigui accés al teatre, al cinema...
Exacte. L'accés perquè la gent pugui practicar-ho. Això sí ha d'estar clarament subvencionat, a l'abast de tothom i en el marc de l'educació. Perquè aquesta eina és la que transforma la societat i la fa més culta i més preparada. I això sí és progressisme. L'altra, és només industria cultural i exhibició que és una altra història.

-I sdón sobretot aquests els que es queixen de l'IVA.
Perquè els toca el crostó als seus compte d'explotació. Per a aquesta jo també sóc partidari que hi hagi un IVA, potser una mica més baix que el general.

-Ja, però l'alta cultura no han estat també el Beatles, Serrat o Louis Armstorng?
Per descomptat i tothom hi ha tingut accés.

-No serà potser que a vegades ho exagerem?
Em referia a l'altra cultura quan parlem d'aquestes exposicions multitudinàries, posem per cas, una de Van Gogh a l'Amsterdam Museus on tothom hi vol anar, es fan cues... A això, que forma part d'un negoci, hi hem de posar l'IVA que toqui. Ara bé, l'accés al teatre català, la literatura o la música si no ha d'estar subvencionat sí clarament afavorit.

-Ja que parla de teatre i cinema català... creu que n'hi ha prou amb els ‘actors' de TV3 davant d'un Banderas, Bardem o Cruz?
Aquest és un país que ha tret els millors artistes en els pitjors moments. Pau Casals, Picasso, Miró, el mateix Tapias.

-Però aleshores no hi havia TV3 i d'aquests ja no en tenim.
Sí, Barceló per exemple.

-D'acord, o sigui a part dels Márquez, Pedrosa i Espargaró de motor, en tenim un.
Això només depèn de si nosaltres ens creiem la cultura com un instrument social potent i eficaç. I si tots tenim clar, en la base, que si la cultura és important al final acabaran sortint els grans mestres.

-D'on sortiran aquests grans mestres?
Si no tenim trenta mil nens i nenes que toquin el violí difícilment ens sortiran deu violinistes bons. Ara l'Estat espanyol, amb la Llei Arsal, vol tancar les escoles de música, cosa a la qual jo m'hi oposaré frontalment. Perquè aquesta és la cultura de base que una societat que és diu moderna i progressista ha de cuidar. Sense escoles, pot sortir un artista com van sortir un dia Severiano Ballesteros o Angel Nieto. Però així no anem enlloc.

-Sr. Ballesteros, que no Severiano ni Rafael jaja, amb aquest progressisme crec que hi aposta tothom! Un plaer de conversa.

 

 

Entrevista de Bernat Capell - 28.11.2013 - Tarragona

 

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1254
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR