e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

16 de Novembre de 2013

 

LA TAULA D'EN BERNAT Entrevista a Josep Vendrell, secretari general d'ICV


     • La tradició federal catalana sempre ha estat a favor de la llibertat nacional de Catalunya
     • El federalisme català de Pi i Margall accepta les sobiranies compartides
     • Ni segona ni tercera via: la consulta sí o sí
     • El feminisme, la principal revolució no violenta i una lliçó incontestable


Sr. Vendrell vostès parlen de federalisme i me'ls crec: ICV, el PSUC o IU ho han estat sempre.
Efectivament.

I no el sorprèn ara l'aparició d'aquest nou federalisme del PSOE i PSC?
Sí, però una qüestió és dir-se federalista i l'altra tenir-ne assumida la cultura, i això és una altra cosa.

Quina cosa?
Un federalisme que apareix com un bolet arriba tard perquè aquest esperit federalista ni el tenen ells ni el té Espanya.

Per què no el té?
Perquè federalisme implica respecte per la diversitat del país. A part que no deixa de ser una paradoxa que el PSOE, que apareix com a federalista, ho faci a través de la mobilització a favor de la sobirania i el dret a decidir de Catalunya.

Amb un bolet n'hi ha prou doncs.
No, és insuficient. Perquè el federalisme que hem tingut i tenim nosaltres, com Izquierda Unida, sí assumeix el sobiranisme i el dret a decidir. I aquest no. I per tant, queda per sota les nostres aspiracions i ens porta cap un atzucac que no resol el plet de Catalunya i Espanya. Tampoc el que té el propi Estat espanyol amb sí mateix de no reconèixer la seva plurinacionalitat.

Així no solucionem res?
És que no hi ha solució federal sense el reconeixement clar de la plurinacionalitat de l'Estat i el dret a decidir. I això no resol les limitacions a l'autogovern que s'han imposat amb el pas del temps, el finançament just, el reconeixement de Catalunya com a nació o el reconeixement al dret a decidir. Sense això no anem enlloc. I a més a més, i com li deia abans, arriba tard.

Aleshores, que ha de fer Pere Navarro que sembla que s'ho creu això del federalisme?
Amb tot el respecte, perquè tampoc es tracta de dir a ningú que ha de fer, el que jo desitjaria és que el PSC estigués al bloc dels partidaris d'impulsar el dret a decidir.

Però sembla que no hi està.
No, no hi està, i aquest és el problema. Ho hem vist aquests dies amb la qüestió de l'article 150.2 de la Constitució que ells havien exigit quan vam aprovar l'Estatut. I ho estem veient amb aquesta negativa al camí de la legalitat de les Corts Espanyoles i la Constitució que accepta plenament la capacitat de realitzar una consulta. I el PSC no ho vol.

On està doncs el PSC?
El PSC està en un permanent vol i dol, i que hauria de trencar a favor del dret a decidir.

O no.
Bé, però nosaltres el voldríem aquí. La diferència fonamental que tenim amb el PSC és que veuen l'independentisme com un adversari, en canvi la nostra cultura federal ens el permet veure com un aliat imprescindible. Si no hi ha una majoria molt àmplia i transversal de la societat a favor no trencarem l'statuquo actual, és a dir, aquest marc constitucional que ens ofega. I la tradició federal catalana sempre ha estat a favor de la llibertat nacional de Catalunya. Mai en contra.

Quin és el dilema aleshores?
Molt simple: o s'és federalista o s'és unionista. I ser unionista és una cosa que res té a veure amb el federalisme català de Pi i Margall el qual accepta les sobiranies compartides, la unitat de la diversitat i posa la fraternitat i la llibertat al mateix nivell, per tant, clarament a favor del dret a decidir i de la sobirania.

Veig que parla molt de transversalitat i àmplies majories i quasi que em sembla veure el President Mas.
-No foti, no m'ho digui això... jaja
-Jaja... em referia, sobretot, a quan parla de les majories àmplies.
-Bé això ho veurem les properes setmanes i mesos.

Ho veurem segur?
En determinats sectors sembla que això sigui una cosa fàcil o fins i tot ràpida. I això que estem fent és d'una magnitud històrica i d'una dificultat política i jurídica molt gran. I potser no en som prou conscients. Tindrem pocs aliats, o cap, en l'àmbit europeu o internacional. Per tant, aquesta batalla no la guanyarem si no hi ha una majoria aclaparadora.

I potser entre tots també en parlem una mica massa?
Jo crec que sí. I fins i tot hi ha una certa frivolitat quan resulta que la principal eina que tenim és aquesta majoria.

LA CONSULTA

Com s'organitza una consulta perquè "es pugui fer" correctament com es pregunta la seva portaveu Dolors Camats?
Nosaltres, com a criteri, pensem que el resultat de la consulta hauria de sumar sensibilitats diferents i transversals. I no és fàcil. Per això parlem d'una pregunta inclusiva. Perquè hem de poder traslladar aquest gairebé 80 per cent a favor del dret a decidir al resultat de la consulta. I això permetrà que Catalunya és constitueixi com a subjecte propi i sobirà per acordar les relacions que lliurement vulgui decidir.

I la tercera via?
Si vingués, cosa que no sé si seria millor, hauria de ser des de l'Estat espanyol, perquè nosaltres cap a l'Estat ja hem fet moltes propostes.

Però Espanya no ho farà. O si?
És un tema del qual se'n parla poc i és una llàstima. I crec que té sentit, sobretot, per la pròpia composició sociològica de Catalunya amb un 70 per cent de la població que també se sent espanyola. Bona part de la població catalana té vincles amb Espanya i semblaria lògic que en volgués establir algun tipus de relació

I seguir potser com a comunitat autònoma?
El que ja està superat és que Catalunya formi part del cafè per a tothom a disset. I que el futur de Catalunya es decideixi en un altre àmbit que no sigui el seu. Jo crec que aquesta és la batalla política fonamental. És a dir: allò que vulguem ser o establir ho decidirem nosaltres. Després, caldrà negociar.

O sigui que no es pot marxar... així com així, com va fer Borrell II?
Crec que no. Hi ha una certa ficció en què la independència es una cosa unilateral. I no és així. La independència s'ha de negociar: amb l'Estat Espanyol o amb Europa. Caldrà negociar-ho, tot.

Rajoy deixarà fer la pregunta?
Rajoy i el PP no volen cap consulta. Una altra cosa es que al final ho accepti o ho toleri.

Ho farà?
Home, com a mínim hem de tenir ben present que massa sovint amortitzem els temps polítics amb molta rapidesa i ens n'anem molt lluny. Ara estem en un moment en què, de grat o per força, hem d'aconseguir celebrar la consulta. Estem en aquesta fase.

La fase del sí o sí?
-Exacte: el sí o sí.
-Em torna a recordar el president Mas... jaja
-És que no hi ha ni dreceres ni declaració unilateral d'independència. I tampoc plebiscitàries.

Aleshores, quina és la via?
De via només n'hi ha una, i ni segona ni tercera: la consulta sí o sí.

I si l'Estat espanyol no accepta ni la pregunta, ni l'article 150.2 ni res de res. No hi ha solució?
Haurem de veure si la legislació catalana ens permet aquest consulta tolerada per l'Estat.

I quan serà el moment?
Ara és el moment. Estem en el moment del pols. En el moment àlgid de la batalla política. Per tant, aquí hem de ser ferms i esgotar totes les passes, també a nivell internacional quan enviem la proposta a Madrid.

Hi haurà suport del PSC? I, a part, quin crèdit pot tenir ara un partit en què el seu president va pronunciar el famós "apoyaré", cosa que no va fer, i ara ens diu que és federalista però resulta que el seu germà gran sembla que no ho és del tot?
Que el PSC s'hagi desentès del tema no és només una mala notícia sinó un gran perjudici. I també sabem que Rubalcaba no accepta el dret a la consulta.

Sí, però diuen que PSOE i PSC són partits diferents.
A mi em sembla que no massa i que un dia ens trobarem amb un sí, i un altre amb un no. I el que sobta sobretot és que quan el Parlament opta per una via absolutament constitucional, perfectament legal i jurídicament impecable es digui que no. El PSC ens porta simplement a no fer cap batalla política. I per acció passiva a l'acceptació de la situació actual.

Això és com el gos de l'hortolà que ni menja ni deixa menjar?
Bé, ens porta a no fer res i a supeditar-ho tot a l'espera que Rajoy caigui del cavall i digui que sí.

I si no cau?
Jo crec que és una renuncia a la batalla política que no ens podem permetre. Perquè vol dir no només no renunciar a la decisió del Tribunal Constitucional, sinó també al procés de recentralització endegat pel PP. I això no es pot deixar en un sine die o en un "ja ho trobarem".

AQUELL PSUC

Que en queda a ICV d'aquell PSUC tan pròxim a la gent?
La nostra voluntat ha estat que l'esperit del PSUC i la cultura política que representava migrés a Iniciativa. Potser no sempre s'ha fet del tot bé, però jo crec que ara, per exemple, hi ha uns elements clars d'aquesta cultura política, i un fil roig que continua existint en persones de noves generacions com ara Joan Herrera o Dolors Camats que només per una qüestió generacional no hi van militar.

Quins elements són aquests?
En primer lloc ser una força política basada en el conflicte social i els problemes quotidians de la gent. El PSUC era un partit molt pròxim al terreny, als barris, a les fàbriques, als centres de treball i d'estudi. Nosaltres, ara, en circumstàncies diferents perquè la societat és diferent, aquesta vocació i esperit l'intentem fer perviure.

Mes coses?
Sí, en segon lloc, amb una cultura política molt seria i rigorosa. El PSUC era un partit nacional, i amb el terme nacional vull dir que era un partit amb vocació de lluita i de govern i no només de ser un testimoni. Nosaltres creiem en això de ser una alternativa de govern. I la continuem. I en tercer lloc hi ha la idea de catalanisme popular. A part d'això, penso que les noves classes populars d'aquesta fase constituent en què estem entrant -i amb independència dels orígens- cal que ho vegin com una oportunitat per a la millora de les seves condicions de vida.

I és aquesta la Catalunya real?
La Catalunya real és la que parla diferents llengües, no només el català i el castellà, sinó l'urdú o altres. És aquesta que té sentiments d'identitat plurals, complexos i diversos però que a la vegada es pot reconèixer en un projecte compartit que té la seva base en els drets nacionals. Aquesta, també és una herència del PSUC. Aquell eslògan: Som un sol poble nosaltres el portem al codi genètic.

Tot i amb això potser ara els ha sortit un competidor com ERC que treu resultats a barriades on abans era gairebé impossible no ja parlar d'independentisme sinó de Catalunya?
Esquerra Republicana fa moviments molt pendulars i han passat d'un govern amb Carod Rovira i d'esquerres a un govern de CiU. Fins i tot crec que se senten més còmodes ara que no pas abans. ERC haurà de resoldre si vol ser l'element progre d'un moviment nacional amb un component de centredreta o vol ser una alternativa d'esquerres.

PROGRESSISME O ESQUERRES

Progressista o d'esquerres?
Jo em considero d'esquerres perquè crec que el conflicte social de classes i la diferència de poder polític, econòmic o social a favor d'aquestes classes de les que ara en diem l'1% segueix existint. I ho veiem cada dia. Per tant, sóc d'esquerres perquè crec en la necessitat de superar el sistema capitalista amb al configuració que té actualment.

Però hi ha gent que també vol això i no es considera d'esquerres?
És que això no vol dir que jo no intenti dialogar i arribar a acords amb la gent que es considera progressista, que creu necessària una societat més justa fins i tot en el marc actual, i que veu necessari el progrés ètic social i moral. Però jo sóc d'esquerres perquè en el nucli dur del meu pensament constitueix un eix fonamental la idea que cal superar una societat on la diferència de poder segueix existint i s'ha de redistribuir majoritàriament a favor de les classes treballadores, populars o classes mitges.

Parla de classes mitges i dóna la sensació que potser estem anant de Marx cap a la socialdemocràcia no? Jo he sentit l'alcalde Trias definir-se com a socialdemòcrata.
Home, hi ha una diferència de fons. Quan nosaltres parlem d'una formació ecosocialista el que qüestionem és el model, com també les contradiccions de caràcter econòmic, social i ecològic. La socialdemocràcia que hem viscut des de finals dels 80 és més un social-liberalisme. Pretén millorar només alguns aspectes del sistema, no canviar de model.

Em parla d'elements positius de la socialdemocràcia. Convergència és definia des dels seus inicis com a partit socialdemòcrata, i no es va entendre mai amb vostès.
Jo crec que la Convergència de Jordi Pujol utilitzava l'etiqueta de socialdemòcrata perquè tenia una vocació molt transversal, on el pal de paller era el nacionalisme però poc definida ideològicament. La pràctica dels anys va anar diluint aquest component fins al punt que la Convergència actual d'Artur Mas s'expressa en termes molt més liberals i fins i tot neoliberals.

Per això ho preguntava, i en canvi ara sembla que vostès s'hi entenen i abans no?
No, nosaltres hi estem enfrontats, tan en la legislatura anterior com en aquesta. Encara que això no vol dir que, en altres camps com ara en el dret a decidir, no ens hi puguem entendre com en l'època de Pujol passava en tot allò que es referia a la defensa de l'autogovern i la construcció. Nosaltres sempre hem tingut una vocació de ser legítimament alternativa al centre dreta.

Però es que els països estan formats com estan formats i els poders segueixen sent els mateixos ara que abans. Pasqual Margall no va fer una política gaire diferent.
Jo crec que sí. Hi havia uns elements relatius al dèficit social que no van tenir res a veure amb el dels governs de Pujol dels 23 anys. Maragall va avançar molt cap a allò que ell deia la ‘Catalunya social'. I per altra banda, i no s'ha comentat gaire, també la voluntat de superar el peix al cove i plantejar una estratègia diferent -al final no reeixida- com era un marc diferent de relacions amb l'Estat espanyol.

Sí, però de moment del peix al cove encara no n'hem sortit.
És cert. En tot cas jo crec que el peix al cove ja no és una solució acceptable. El 2004 es veia que aquella política estava esgotada.

UN PRESSUPOST SOCIAL

El pressupost de la Generalitat té un component social evident on els àmbits socials representen un percentatge més alt que tota la resta. ¿No s'han modificat doncs les prioritats cap a l'esquerra?
El Govern fa una trampa quan diu que la suma dels departaments socials és més alt. Perquè en un moment d'ajut i retallades generalitzades a aquests departaments també se'ls ha reduït. I la despesa social per càpita a Catalunya ha caigut als nivells del 2004. No es pot dir que siguin socials.

Bé, però la proporció sí és la mateixa o més i per tant és més social?
És només un tema estadístic.

I com es modifica perquè amb aquesta crisi rep tothom i potser no es pot mantenir tot.
Doncs cal prioritzar. Nosaltres pensem que la política d'ingressos, tot i que hi ha nous impostos, ha quedat curta com ara en l'impost de successions. I en un moment de crisi cal exigir més a qui més té. O caldria focalitzar més suports a l'economia verda, que és un dels motors de creació d'ocupació dels països més avançats.

I pel que fa a salut?
En salut, ho deia el mateix conseller, estem tocant el moll de l'os. I s'estan perdent llocs de treball. Hem tingut unes administracions que han creat desocupació. Aquí cal plantejar alternatives concretes, tot i que sabem que el marge és limitat. Però cal aplicar un correcció a allò que s'anomenen polítiques d'austeritat i que són un desastre des del punt de vista social i econòmic.

És un desastre l'austeritat?
L'austeritat, tal com l'entenia Enrico Berlinguer ja que parlàvem del PSUC, és una necessitat. També com l'entén el moviment ecologista, és a dir, un tipus de vida que no sigui depredador dels recursos naturals i permeti la seva reposició. Aleshores és positiva.

I ara no ho és?
És que ara estem parlant d'una austeritat asimètrica i que s'imposa a la gent treballadora, les classes populars i a la gent més pobre. Estem en una austeritat de devaluació interna. Hem perdut un 15% de poder adquisitiu i en canvi el nombre de grans fortunes s'ha incrementat un 7%.

Sí però es que cada vegada hi ha menys rics però que són més rics, menys classe mitja i més pobres. La divisió és cada cop més gran.
Efectivament és així, i potser també ara que estem repensant-nos el nostre país és la gran qüestió a plantejar.

Potser també la classe mitja ja no pot més perquè ha perdut poder adquisitiu?
Per descomptat ha perdut poder adquisitiu, tot i que hauríem de concretar que entenem per classe mitja perquè hi ha una certa laxitud.

Té raó. ¿Que entenem per classe mitja?
Ja no és aquella antiga classe d'advocats, notaris o petits empresaris. Ara la formen professors universitaris, professionals liberals i treballadors qualificats amb salaris elevats. I m'agrada més la definició de classes populars, cosa que ho expressa millor.

La crisi també hi ha fet impacte.
La crisi ha posat en un mateix nivell a l'autònom, al petit i mitjà empresari i molts treballadors tots els quals són víctimes d'aquestes polítiques d'austeritat.

La classe mitja doncs forma part de les classes populars?
Sens dubte. Després potser hi ha una classe mitja alta i una classe alta que estan en una altra òrbita.

Ha afectat això a la relació treballador - empresari.
La sociòloga Marina Subirats explica que hi ha una vella burgesia que tenia una relació més directa i personal amb els seus treballadors. I ara ens trobem en aquest simbòlic 1% (o potser més) que no té cap connexió. Gent que va d'aeroport en aeroport, que viu en un món globalitzat i absolutament despersonalitzat i que només l'hi importa la cotització a Borsa i les seves estadístiques. És la gent, perillosíssima, del sistema financer i les grans corporacions amb molt poder i qui ens han portat a aquesta crisi.

Aquest són els enemics d'avui?
Fonamentalment. Amb els altres, i adversaris, podem tenir percepcions, concepcions i models socials diferents. Però l'enemic en majúscules és aquest sector social. És una classe social sense pietat, ni tan sols cristiana.

I potser els qui més defrauden?
Les empreses que més defrauden són les del IBEX 35. ¿Com és possible que en un país que s'està empobrint hi hagi un 7% mes de milionaris? ¿Com es possible que en un context de retallades encara és mantinguin els xiringuitos de les SICAP que permetin no pagar impostos als súpermilionaris? ¿Com és possible que després de 5 anys de crisi la taxa de les transaccions financeres d'abast europeu encara ni es plantegi?

No sabria dir-li-ho però sembla que això és així.
I no solament això. Avui ens trobem amb un nivell d'atur brutal i amb una gran precarització de la vida. Ara és parla ja del precariat, és a dir, aquesta generació més jove però preparada que cada vegada té menys perspectives de futur, està més mal pagada, té menys protecció i drets laborals o més dificultats d'accedir a l'habitatge. No poden planificar-se un vida o una carrera professional.

I internacionalitzats. Sí, això és el que primer hem internacionalitzat, perquè han marxat a l'estranger per tenir oportunitats.

EUROPA

Julio Anguita, també ho diu ara Teresa Forcades, ens deia que es pot viure fora de la Unió Europea com ara Islàndia per exemple.
Islàndia viu fora perquè no ha estat dins. El que és delicat és que la sortida tingui costos, cosa que crec que s'ha de dir amb tota claredat. Nosaltres pensem que el projecte europeu val la pena tot i que s'ha de canviar radicalment perquè el que tenim ara no serveix. Ara bé, renunciar a la Unió Europea i a l'euro és rendir-se.

Però si ja és difícil canviar Espanya, canviar Europa potser sigui impossible.
Solament des de Catalunya és impossible. Cal una aliança de tots els països del sud i dels sectors populars, polítics i sindicals per plantar cara a aquesta Europa neoliberal que ha fet un disseny de la moneda única i del Banc Central Europeu que respon a uns interessos que no són els de la majoria.

Com ho faria això?
En el món globalitzat i en el marc econòmic en què estem nosaltres pensem que cal donar la batalla des de dins. Estar fora no és només una renúncia sinó que provocarà importants costos socials.

Ser un Estat propi probablement ens faria fora de la Unió Europea.
Europa avalarà mai un procés que desestabilitzi un dels seus estats membres, perquè l'essència de la Unió Europea és al sobirania dels estats i la seva integritat. Però hi ha una altra part essencial de la Unió: la democràcia. Potser Europa no ens avali inicialment, però es deslegitimaria a si mateixa si es posés en contra d'un procés que tingui un aval democràtic. No m'imagino ara Europa impulsant aquest procés, però si acceptant determinats fets consumats.

És possible doncs això?
Possible ho és, ara bé, no ens hem d'enganyar ni a nosaltres mateixos ni sobretot a la gent. Estem en un terreny incert, tan pels que diuen que això passarà com els que diuen que no. Cal ser rigorosos en parlar de la permanència o la sortida perquè és una terreny inexplorat. El fraccionament d'un estat membre no ha passat mai. I res té a veure amb la incorporació de l'Alemanya Democràtica o d'altres Estats que venien de processos de secessió previs.

A pesar d'Anguita doncs, millor estar a la Unió Europea?
És que necessitem instruments europeus i també globals per fer front a un capital financer cada cop més desregulat i amb més poder.

EL FEMINISME

Segueix sent necessari el feminisme?
Absolutament i imprescindible. Continua sent una de les principals contradiccions de la societat. El feminisme ens ha donat una gran lliçó: que les grans revolucions, les que deixen petjada, són les que impliquen un canvi en la cultura de la societat i la gent. Per tant, la principal revolució no violenta ha estat la feminista i això és una realitat incontestable.

Sí, però ara quan un mira la televisió veu més dones professionals presentant programes i informatius que homes. És a dir, més d'un 50%. No estem anant cap a l'altra banda?
No, el feminisme ha obligat, afortunadament, a replantejar-nos la masculinitat. I això és positiu.

S'està replantejant la masculinitat?
Jo crec que encara hi ha uns sostres de vidre que no hem trencat. Per exemple, en els llocs de poder. Fins i tot al baix nivell continua havent-hi més homes que dones.

Sí, però a casa els homes canvien bolquers?
No tothom encara. No tothom. Encara hi ha moltes dones que fan dobles i triples jornades laborals. Però això ens porta a un altre debat.

Quin?
El replanteig de la societat, de la distribució dels temps de treball, del lleure i de la vida familiar.
Avui és parla molt de dialogar, de responsabilitat i de solidaritat... però a l'hora de la veritat poca gent sap el que diu.

Potser es frivolitza massa?
Vivim en una societat en què tot ha de ser immediat. Tot dura un minut i mig, els 30 segons d'un tall de veu o els 140 caràcters d'un tweet. I jo crec que les coses que realment importen s'han de dissenyar per tal que mirin una mica més enllà. I no posar els focus davant mateix.

Estem en un societat hostil.
El filòsof Ulric Bech la definia com la "societat del risc" i això ens exigeix justament que hem de pensar i saber calcular quines són les conseqüències dels nostres actes, la responsabilitat doncs. Per exemple, ara és parla si estem sortint o no de la crisi. I el problema que ens hem de plantejar i intentar saber és a quin tipus de societat ens porta la política que hem dut a terme ara per sortir a corre cuita de la crisi i salvar la banca.

I on creu que ens porta?
No és fàcil. Ara, per exemple, hi ha un tema que ens preocupa moltíssim: la canalla que pateix pobresa infantil. Un s'ha de preguintar ¿quin futur té això? Perquè és una cosa que s'arrossega tota la vida. Per tant, quan pensem en política hem de pensar en propostes més enllà dels 140 caracters, més enllà de la "solució" immediata, més enllà dels 4 anys de les eleccions.

Segurament això sigui la autèntica política no?
Penso que fa falta sobretot un debat sobre quin tipus de societat volem. Jo els polítics que admiro són el que tenen capacitat de mirar més enllà.

Sr. Vendrell, crec vostè es mereix aquesta pregunta: ¿quina societat desitja?
Una que sigui capaç de generar amb equitat i prosperitat per a tothom. Més justa, amb més oportunitats de tot tipus per a tothom i un estat del benestar fort. Amb més igualtat de condicions, bona redistribució de la riquesa i que recuperi la democràcia per la majoria de la gent i la posi al seu servei, cosa que ara no passa. Ara tenim una democràcia molt segrestada per els lobbies econòmics on, aixecant només el telèfon, el sistema financer i els grans poders dicten els decrets energètics o la política d'infraestructures. Jo, per tant, desitjo una democràcia neta, sense corrupció i una societat radicalment democràtica i ecològica; que no és un paraula banal, sinó que vol dir que no sigui destructiva amb si mateixa perquè això és el que ens garanteix el futur.

 

Entrevista de Bernat Capell al bar del Parlament de Catalunya dimecres dia 13 de Novembre

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
772
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR