e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

12 de Maig de 2015

"A la premsa li ha passat com a la Kodak"

 

Quan algú es pregunta qui és Albert Sáez la resposta és immediata: un home que fa periodisme. Acaba de publicar el llibre El periodisme després de Twitter. Notes per a repensar l'ofici, un d'aquells que mereix un espai a l'estanteria de casa, malgrat que parlem d'un "pis Ikea, no Porcioles" (pàgina 12). Perquè tot el que diu es basteix d'una argumentació tan profunda com rigorosa. És dels que parla d'ofici, al qual només s'hi pot treballar amb tres eines: mirar, explicar i interpretar. A un el porta cap a l'aforisme ‘El temps de l'arquitecte', de Philip A. Will Jr. que el meu pare tenia penjat al seu despatx entre paral·lex, llapis i plomes de tinta xinesa. Perquè el periodista, com l'arquitecte, "necessita temps per a mirar, temps per a escoltar, temps per a aprendre... temps per a intentar, temps per a fracassar, temps per a reeixir". El temps de la lectura d'aquest llibre, i l'agradable xerrada a l'entrada d'El Periódico, és temps ben invertit.

- Sr. Sáez, avui és el dia després dels periodistes?

Mmm... avui sí... però demà també, perquè aquest món en què vivim és dinàmic i de cada setmana en podríem escriure després alguna cosa.

- És el final del periodisme?

En absolut, però ha canviat el model. Estem a l'inici d'aquesta nova dinàmica i vivim encara amb un peu a cada riba; no obstant, i des d'un punt de vista global, ens sostenim més amb el peu a la nova riba. I la distància entre l'una i l'altra cada cop és més gran.

- En la seva opinió, vivim el final del model en què "llibertat d'informació i sistema econòmic industrial i de lliure mercat van de bracet".

És que el món que va engendrar el periodisme des de la Il·lustració, que és tal i com el coneixem avui, ha entrat en una crisi de la qual difícilment en sortirà viu. Perquè el model de negoci basat a finançar la informació mitjançant la publicitat s'ha acabat.

- Què passarà aleshores amb els mitjans, o amb les empreses que els fan funcionar?

Avui tenim empreses que estan intentant reconvertir-se o inventar un nou model, i algunes de noves que ja funcionen així.

- A d'altres empreses no els passa ben bé el mateix perquè el mercat les posa al seu lloc segons les vendes del producte, sigui aquest sabons, caixes de cartró o grapadores.

La nostra realitat, seguint el seu exemple, certament no és ben bé igual sinó pitjor, perquè ja abans de la irrupció de les xarxes socials veníem poques grapadores.

- Caram, però sabien els periodistes que venien grapadores?

En tot cas, els periodistes ens guanyàvem la vida, però no venent grapadores. És a dir, les fabricàvem però, en el fons, la vida ens la guanyàvem amb un altre producte. Com li va passar a la Kodak.

- Què li va passar?

Era una fàbrica de màquines de fer fotos, però el seu negoci era el paper fotogràfic. I quan algú els va oferir una màquina digital la van desestimar.

- I com ens diu a la pàgina 203, vol dir que la millor solució seria posar una xurreria?

En absolut. És una metàfora per fer notar que el periodisme posa un seguit de sedassos a la realitat per explicar-la. És el peatge de la narració, per conèixer el que no has viscut, algú t'ho ha d'explicar amb els seus ulls.

- A la pàgina 56 vostè parla la "irrupció digital" i de "l'alteració de la circulació de la informació". Què els ha passat als periodistes?


Si fa no fa, quelcom semblant que a la Kodak. Perquè la pregunta és: Per què no són les empreses periodístiques les que han inventat Google, Faceboock, Twitter i aquests nous canals d'informació que es fan servir?

- Vostè pregunta... vostè respon, ja ja?

Perquè en el model de negoci tradicional la informació no era la principal font d'ingressos sinó la publicitat, i no tant lligada a la seva qualitat com al control dels canals de producció.

- Fer això és funció dels periodistes, o més aviat dels empresaris que són els amos del negoci per entendre'ns?

Els periodistes ens hi hem d'implicar, i treure del bagatge professional això que parlar de diners és embrutar-se. I n'hem de parlar perquè, si no, altres ho faran per nosaltres i decidiran en funció d'altres criteris.

- Com s'ha de fer?

La primera batalla és convèncer la gent que sempre paga algú. El periodisme és simplement una variable més de les que aporta valor afegit al producte final, i fa créixer el seu preu. També hem de participar en la decisió de com es paga tot això.

- Com s'hi participa, i sobretot, com es paga?

Els diaris de paper fèiem un negoci rodó perquè cada dia veníem al lector totes les notícies que havíem produït. Econòmicament això és una moma, perquè és com fer deu models d'uns pantalons i al primer que te'ls compra els hi vens tots deu. Ara no va així.

- Com va?

La gent vol un contingut concret. I no només això sinó que a vegades vol el mateix contingut però amb tots els punts de vista; i no comprar-los tots a un de sol com s'ha fet sempre.

- Algun cas de referència?


El projecte holandès Blender Open Movie Project, que serveix les notícies com Spotify ven cançons: per unitats. L'usuari escull, d'entre totes les notícies, les més interessants. I les paga. Però no a un euro cinquanta o dos, sinó a 10 o 15 cèntims.

- Quin és aleshores el nou model de negoci?

Encara no l'hem trobat i és un dels aspectes que més inquietud provoca. Aquest haurà d'eliminar les barreres entre premsa, ràdio i televisió. I no tant per repetir-los sinó per a oferir el producte en el suport que millor s'adapta. Pensi que anem cap als continguts multimèdia.

- Algun altre aspecte?

Més participació del públic per a, tots igual aprofitar, més i millor, l'aportació que pot fer com a font. També més lleialtat entre mitjà, periodistes i públic. El mitjà ha de permetre conversar.

- Vostè fa una radiografia prou detallada de l'evolució de mitjans o empreses com ara Prisa, Unidad Editorial, Hermes Comunicacions S.A, Grupo Godó, El Mundo, VilaWeb... Permeti'm l'atreviment: en quin model de negoci situaria un digital com e-noticies? Potser en el punt 6 de les seves darreres conclusions?


e-notícies ha estat pioner en el periodisme digital. Té una comunitat de lectors fidels. Aquest és el camí.

- Pàgina 62: el periodista -entre altres coses- "ha d'interpretar el món que l'envolta". D'això en fa un "constructe" i una convenció que anomena actualitat". És per aquest fil que s'ha de desenvolupar aquesta conversa a què es refereix?

Sí, perquè el periodisme és precisament i des dels seus orígens això, una conversa, i no el sermó del rector de la parròquia. El periodista és el narrador de la història, la persona que verifica, que té els recursos per fer-ho, coneixements, fonts i agilitat. I a més a més, és qui la interpreta. Avui els periodistes ja ni tan sols alerten.

- Què vol dir alertar?

Quan la gent només s'informava a través del mitjans, els periodistes avisaven. I ara això ja no és necessari. Ningú millor per alertar que les persones afectades, entre altres coses perquè hi són presents, ho veuen, poden fer fotos, vídeos...

- I, enmig de tot això, el periodisme on queda?

L'essència del periodisme no està en perill; algú ha d'explicar les coses que passen!

- Com afirma vostè (pàgina 164) i deia ara fa un moment "l'essència del periodisme és verificar fets".


Exacte. Però no solament això és essencial sinó, i entre altres coses, mantenir -o crear si és necessari- les institucions que ho protegeixin. La professió ha de tenir les màximes garanties, i en base a la Constitució, per poder portar a terme les funcions principals que aquesta li reconeix.

- I els periodistes ja en són conscients d'això?

Primer de tot, el que hem de fer els periodistes -algun dia- és una mica d'autocrítica. Escoltar més la gent i els lectors. Igual que tothom, nosaltres en dos-cents anys de professió, amb un monopoli absolut del control de la informació, hem acumulat vicis i males pràctiques que cal corregir.

- Millor la fama o el prestigi?

El prestigi, és més estable.

- Objectivitat o actualitat?

El periodista no sempre ha de parlar d'allò que a ell personalment li interessa, i ha de superar la seva subjectivitat. Però no el podem treure de l'escena si no el volem fer irresponsable dels seus actes, perquè aleshores a més li restem valor.

- Pàgina 84 i 85: "Els 10 punts del periodisme". Disculpi però això em recorda els nou punts d'èxit de l'extravagant pare de Pequeña Miss Sunshine. En tot cas, on queda la famosa objectivitat?

És que l'objectivitat no existeix, i en aquest sentit em sento molt a prop dels nord-americans Bill Kovach i Tom Rosensteil quan parlen de mètode. L'objectivitat és un mètode que ha d'estar ben establert i s'ha de complir. I requereix originalitat, carisma en les relacions amb les fonts i amb el públic, contrastar bé la informació, buscar antecedents, conseqüències, etc.

- Escriu vostè una mica més endavant (pàgina 91) un dels punts nuclears: "el valor afegit és la intel·ligència, no les dades". A què es refereix exactament?


Sí, i l'11M n'és un exemple. Els investigadors ens deien "les dades les teníem totes, però per si soles no ens van permetre entendre què passava; tampoc no les vam poder fer arribar a un sol ens que les analitzés". Doncs això és el que fa la intel·ligència: vincular les dades i treure'n conclusions.

- Parla també d'immediatesa?

Efectivament, i és un dels reptes més importants de l'entorn digital: la reducció entre quan passa el fet i quan l'expliquem. Això requereix un cert canvi de xip, perquè abans el temps periodístic s'organitzava en funció de la tecnologia.

- Les ràdios eren, abans i ara, igual d'immediates.

Ben cert, i és sobretot de les ràdios que hem d'aprendre. Són els experts en immediatesa i hauríem de seguir alguns dels seus protocols.

- En llegir el seu llibre, a un li vénen al cap periodistes com ara Josep Maria Espinàs o José Martí Gómez, i un es planteja si a partir d'una certa edat això de les xarxes no ens sobrepassa.

La gent que ho fa bé passa perfectament l'esvoranc del món digital. Nosaltres tenim, per exemple, Emilio Pérez de Rozas, que n'és una mostra. Persona experimentada, que controla bé els continguts i les fonts, s'explica bé i aporta el seu valor afegit. És un dels líders del nostre web. Possiblement algú podria dir que, per edat, no s'ajusta al perfil. Però no és així, perquè ha sabut trobar i entendre els avantatges del sistema digital i es troba com peix a l'aigua en un entorn que amb el paper no hauria tingut mai.

- Al llarg de les pàgines deixa a Juan Luis Cebrián com un drap brut. És una mala persona Cebrián?

Al llibre no es fa cap judici moral de ningú. És el representant d'un determinat model de negoci del periodisme que ara està en crisi.

- I el telegènic Ernesto Sáenz de Buruaga és tan petulant?

Com molts altres, prometia coses que no podia donar.

- Sr. Sáez, per què ha escrit aquest llibre?

Fonamentalment perquè m'estimo molt la meva professió, m'agrada i crec que és el millor ofici del món.

- D'acord, però com explica en referència als mestres Ramon Salaverría i Samuel Negredo, parlem de "negoci".


És clar, perquè si volem que sigui una professió necessitem que sigui una activitat econòmica; o no serà professió.

- Quina aportació creu vostè que fa amb El periodisme després de twitter?

Una de petita: només intentar veure què és el que queda i el que mor de tot aquest brogit. No té més pretensió que aquesta. I hi ha uns canvis substancials que penso que val la pena tractar-los a fons, entre totes les persones que ens hi dediquem i el públic.

- Finalment, la cita de Lord Northcliffe's que ens fa la pàgina 168 "les notícies són alguna cosa que en algun lloc algú no vol que es publiqui", creu que segueix vigent?

Per descomptat, i tant val per a mitjans convencionals com digitals. Tota la resta... és propaganda.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1440
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR