15 d'Abril de 2011

Abans de les eleccions municipals és moment de fer balanç. I Terrassa no n’ha estat cap excepció. El Tripartit local s’ha passat un mes llarg explicant, regidoria per regidoria, què s’havia fet. El colofó final el va protagonitzar l’alcalde mateix, que es vantava de l’alt nivell d’inversió: “hem fet molta obra pública”. I és veritat, s’han fet moltes obres. Però això no és cap mèrit. Només faltaria. Els municipis de tot l’Estat han rebut una injecció molt important de recursos fruit del Fons Estatal d’Inversió Local (Feils) i del Fons Estatal d’Ocupació i Sostenibilitat Local (Feosl). A Terrassa, més de cinquanta milions. A banda, hi hem de computar les transferències de la Generalitat amb subvencions per a programes concrets.

La pregunta clau, però, és si aquesta inversió ha estat útil per obtenir bons nivells de retorn econòmic i social. I més enllà, si ha estat ben gestionada. Aquest és el paràmetre en base el qual la ciutadania ha de judicar l’acció del  govern municipal.

A Terrassa, segur que no. Ni s’han prioritzat les obres amb criteris clars, ni s’han gestionat amb el rigor que correspondria.

Aquest volum d’inversió ha ignorat el potencial industrial i comercial de Terrassa, s’ha renunciat a posar en valor aquells actius de la ciutat que ens han de permetre reactivar l’economia i generar ocupació. Calia gastar i fer-ho el més ràpid possible. A banda de l’ampliació de voreres que han generat l’estupor de molts terrassencs, hem enterrat cinc milions d’euros a “embellir” la façana de l’antic Hospital del Tòrax, ara Parc Audiovisual. La ministra Garmendia, en un exercici de candidesa lloava Terrassa per haver destinat aquests cinc milions a innovació. Són només dos exemples.

Però també cal posar l’èmfasi a la qualitat de les obres. Al sobrecost del Teatre Principal per haver anunciat que s’hi faria òpera en sis mesos, abans de comprar-lo  ignorant que estava mancat de caixa escènica. El preu es va disparar. Al cost del rescat dels pàrquings subterranis de l’Avinguda de Barcelona i de la Plaça Lluís Companys perquè els estudis de viabilitat es van equivocar en un 500% quant a la previsió d’ocupació de places en rotació. A les obres de la plaça de l’aigua, carrer de Sant Tomàs, plaça del Progrés o de l’Antic Poble de Sant Pere que s’han hagut de refer per mala execució. A l’obsessió del disseny sense seny (que sigui bonic, encara que no sigui útil). O als divuit milions del pla de barris de Ca n’Anglada que no han deixat una empremta prou intensa per invertir una alarmant tendència a la degradació.

Ha quedat obra pública per a benefici de la ciutat? Sí. S’ha prioritzat adequadament? Inqüestionablement, no. S’haguessin pogut fer més actuacions amb els mateixos recursos ben gestionats? Sens dubte.

Cal, doncs, un canvi de cultura política. De la cultura de la despesa, a la cultura de la inversió. I més, quan es gestionen uns recursos que són de tots.