08 d'Agost de 2016

 Després que el Tribunal Constitucional suspengués la resolució del procés constituent aprovada per Parlament i hagi advertit la presidenta de la cambra catalana, Carme Forcadell, i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i els membres del Govern i de la Mesa, de la seva responsabilitat, que pot arribar a ser penal, i que els amenaça amb multes econòmiques i fins i tot la inhabilitació, si ignoren la seva suspensió, queda clar que el procés sobiranista s’aproxima al seu punt crucial.

A partir d’ara difícilment es podrà progressar més en la desconnexió sense col·lidir amb les estructures jurídiques i coercitives de l’estat espanyol. Per tant, el Parlament i el Govern aviat només podran avançar per la via de la unilateralitat o bé retrocedir. Al setembre hauran de decidir amb totes les conseqüències cap a on encaminen els seus propers passos.

Des que va començar el procés sempre s’havia dit que aquest moment arribaria. L’instant precís d’iniciar la desobediència a les lleis espanyoles per passar a obeir estrictament les catalanes. Doncs bé, ja som davant la cruïlla. I si bé la desobediència té els seus riscos –que no són pocs- tant per al nostre autogovern com pels diputats i càrrecs institucionals sobiranistes, també és cert que no practicar-la posarà en escac i mat al procés, amb tota la frustració nacional que això comportaria.

Potser hi ha qui tindrà la temptació de proposar alguna “tercera via”, com la que ha practicat el conseller Santi Vila amb els béns artístics de Sixena. Un estrany tipus de “mitja obediència” que a dia d’avui no sembla que porti gaire enlloc. Recordem que la Generalitat ha tornat 53 peces patrimonials del total de 97 que reclamava el govern aragonès i la jutgessa d’Osca. I que la setmana passada la Generalitat va presentar un recurs d’empara al TC per evitar que la resta d’obres surtin del Museu de Lleida.

No deixa de ser una estrambòtica coincidència, o una broma del destí, que la mateixa setmana que el Parlament ha aprovat el full de ruta constituent, que passa sí o sí per desacatar el TC espanyol, la conselleria de Cultura recorri al mateix tribunal per dirimir un conflicte que afecta al patrimoni català. Si el món encara ens mira, qualsevol observador internacional haurà quedat ben al·lucinat. Es pot desobeir, o no. Però a aquestes alçades del procés fer qualsevol altre cosa pot ser ridícul. Ja ho ha dit clar i català el portaveu d’ERC al Congrés, Joan Tardà: “En un escenari de desobediència, no té sentit recórrer al TC”.

Cal aparcar d’una vegada per totes aquelles giragonses i subterfugis que, més que fintar l’adversari, solament confonen i desmoralitzen als independentistes. El darrer exemple d’aquesta estratègia erràtica i perdedora el trobem en l’actitud dels diputats del flamant PDC, que van votar a favor de constitució de la Mesa del Congrés que proposava el PP, i finalment s’han quedat sense grup propi al Congrés i al Senat. Madrid no serà Roma però tampoc paga “traïdors”...

Malgrat que algú cregui que no es pot saltar la paret amb la meitat de la població no decantant-se per la independència, els nostres Govern i Parlament tenen tota la legitimitat democràtica i la majoria (que no l’hegemonia) política i social suficient per iniciar la desconnexió i la ruptura amb la legalitat espanyola. Tanmateix aquest gest decisiu requerirà necessàriament grans dosis d’unitat, audàcia i coratge. I sobretot, un canvi d’actitud d’alguns encara massa afectats per l’escola de la puta i la Ramoneta. Avançant sense por i estant preparats per a la contundent resposta de Madrid. El moment s’acosta. Ara és l’hora d’obeir al poble.