20 de Juny de 2016

A qui votar el 26-J?

 Després del debat emès per TV3 el passat diumenge, es va fer palès que només dos candidats –Gabriel Rufián (el guanyador del debat) i Francesc Homs- van transmetre que tenen Catalunya com a prioritat. La resta, excepte el representant del PP, que no es va moure de la negativa habitual, van presentar propostes “d’encaix” constitucional totalment irreals i irrealitzables en l’actual context polític espanyol, que semblen únicament destinades a confondre sinó enganyar al gruix de la ciutadania. Reconèixer el dret a decidir dels pobles, plurinacionalitat, referèndum pactat, reforma constitucional, singularitat, federalisme... tot va ser venda de fum. Llavors, tacticisme o cinisme?

Un dels aspectes que crea més desconfiança en l’electorat, i que a la llarga aprofundeix en el descrèdit de la política i minva el prestigi de les institucions representatives, és el fet que una formació política no compleixi el seu programa, i que actuï de manera dissonant amb el que havia anunciat durant la campanya electoral. Això provoca la frustració del ciutadà, que se sent traït, i agafa la sensació que ha llençat el seu vot al wàter. I després de la decepció inicial, pensa que s’ha equivocat anant a les urnes.

Malauradament a Catalunya, on sovint presumim de ser un dels bressols de la democràcia parlamentària, hem viscut massa casos d’aquest tipus. Qui no recorda quan CiU es va presentar a les eleccions espanyoles del 1996 amb el lema “Plantarem cara” i van acabar fent Aznar president? O les innumerables vegades que el PSC s’ha presentat a Catalunya prometent una cosa i després els seus diputats al congrés de Madrid n’han acabat fent una altra? Aquests són dos exemples d’aquella vella política que fóra bo que desaparegués per sempre.

Tanmateix, algunes de les formacions que es presenten sota l’etiqueta de la nova política, pateixen els mateixos tics que la vella. Un cas ben concret és el de Podemos i la seva sucursal autòctona. Diuen defensar un suposat referèndum que permeti el dret a decidir de la nació catalana, però de seguida avisen que això no serà una línia vermella de cap negociació. És a dir, que guardaran la proposta al calaix. Igual com feia el PSOE amb el federalisme, o CiU amb l’estat plurinacional quan pactava amb el PP a Madrid i a Barcelona.

Amb les dades que disposem avui, és evident que tot sobiranista que voti En Comú Podem acabarà llençant el seu vot, acabarà equivocant-se. Llavors, quin és l’únic partit independentista que no defraudarà? Que defensarà amb tota la fermesa al congrés i al senat la República Catalana? I que a més és l’única formació amb opcions de guanyar als comuns i visualitzar políticament que Catalunya vol ser lliure?

És clar que hi ha l’alternativa prepolítica d’abstenir-se, com defensa la CUP; o la candidatura de CDC, la del vell partit de Jordi Pujol i Miquel Roca, immers en un procés d’autoliquidació voluntària, sense cap oportunitat real d’incidir ni tenir un paper destacat en les eleccions del 26-J. Per això, si fem un senzill exercici d’intel·ligència patriòtica, arribarem a la conclusió que els independentistes han de votar massivament, i que han de fer-ho pels únics que pel seu compromís, trajectòria, i el perfil dels seus candidats, ens inspiren confiança i ofereixen garanties d’èxit.

Perquè el que es decidirà aquell dia és si una majoria de catalans es deixen seduir pel nou regeneracionisme espanyol, que és tan mel·liflu que ni qüestiona la continuïtat del règim borbònic, o bé aposta decididament per la defensa de l’estat propi i els veritables interessos nacionals i socials del nostre poble.

La conclusió és clara. Per no equivocar-se només hi ha un vot possible i segur: ERC.