11 de Novembre de 2008

Hi ha qui creu que fer oposició és dir no a tot, i no es això. Aquest tipus d’oposició la vam patir en els anys de govern de CiU. Precisament per haver-la patit, mai hem volgut utilitzar-la. M’agrada des de l’oposició, com m’agradava des del govern, analitzar les propostes, estudiar les possibilitats, conèixer la disponibilitat i finalment actuar. No em sap greu aplaudir les bones iniciatives si el resultat final és beneficiós per a la majoria. Malauradament no és el cas dels pressupostos de la Generalitat que tenen el nostre rebuig frontal. No podia ser d’una altra manera davant uns números que no tenen en compte que estem en crisi, ni els sectors més vulnerables de la societat, ni són -en contra del que afirma el Govern- uns pressupostos socials.

Anem a pams. Estem en crisi econòmica i no contemplen mesures per fomentar l’economia productiva. Mal assumpte que l’Administració no s’erigeixi en motor econòmic quan la iniciativa privada és troba ofegada pel daltabaix financer. Tampoc s’incrementen les partides socials quan són les famílies i els dependents els qui pateixen en primera instància i amb més virulència els efectes de la crisi. I finalment, malgrat la crisi, els pressupostos no només no retallen, sinó que incrementen el número d’alts càrrecs i augmenten la despesa de personal en un 11,4%.

Només per aquestes raons hi hauria prou per rebutjar els números del Govern. Però, a més a més, damunt la taula hi ha la negociació del nou finançament per a Catalunya i això no es reflecteix enlloc. La interpretació d’aquesta absència pot ser variada, però en cap cas positiva per als interessos catalans. En definitiva, són uns pressupostos d’hemeroteca, copiats d’exercicis passats, i ignorants de la realitat. Amb ells, Catalunya no va enlloc.

Quan el món sencer pateix una crisi – i no s’hi veu el final-, la supèrbia és sobrera i la humilitat és prova de saviesa. Per això, pel bé de tothom, el Govern ha de prendre nota i fer seus els nostres números. No li retraurem. El país li ho agrairà i anirà millor. A la fi, és del que es tracta i el que tots volem. O no?