27 d'Octubre de 2008

Sovint s’acusa els polítics de viure d’esquena a la societat i de no tenir més interessos que els particulars. No hi estic d’acord. Crec que per ser polític cal tenir vocació i que una de les primeres tasques que tenim és la de servir la societat que ens ha elegit per representar-la i per resoldre els problemes que es plantegin. També m’agrada pensar que els polítics hem de ser observadors de la realitat per donar una millor resposta als problemes.

Ara, -ningú ho pot negar-, estem immersos en una crisi econòmica i financera que s’enduu per davant el model econòmic, tal i com el coneixíem, i de la qual encara no es veu el  final. Parlo amb la gent, amb companys parlamentaris, amb economistes, amb empresaris, amb treballadors i amb amics i veig a tothom desconcertat i amb un deix d’espant per no saber com acabarà tot plegat. És aquí on voldria portar la meva reflexió: a aquesta sensació de por i incertesa davant una situació perillosa i desconeguda.

Llegia fa uns dies un excel·lent article d’Antoni Puigverd a La Vanguardia -“Hannibal ad portas” (13-d’octubre)- en el que recordava com l’antiga Roma i els seus ciutadans vanreaccionar després de la derrota que Annibal va infringir al seus exercits als afores de la ciutat. Recorda Puigverd que, davant la situació de por que podia significar la desaparició de la ciutat i de la seva cultura, els romans podien haver reaccionat amb un salvis qui pugui i caure en la histèria que pregonaven els pessimistes. No va ser així. Davant de l’adversitat van tancar files i cadascú va donar el millor de si mateix, aprofitant els seus recursos i sense ignorar ni menysprear ningú. Van reaccionar tos a una per defensar la ciutat i les seves institucions i van vèncer quan ningú no donava un euro pel seu futur.

Ara, som nosaltres i la nostra societat els qui tenim l’enemic a les portes, un enemic que pot vèncer i arruïnar el nostre món, si no som capaços d’afrontar la crisi amb valor, esforç, sacrifici i generositat. Cal triar si lluitem o ens perdem en lamentacions, critiques i exigències. Vull creure, que malgrat els malastrucs, a Catalunya no som en decadència i que encara sabem treure el millor de cadascun de nosaltres davant l’adversitat.

Les forces polítiques hem de donar un pas endavant i oblidar retrets partidistes, però poc podran fer si no les acompanya tota la societat. Serà tota la societat la que guanyi o perdi aquesta guerra imprevista i desconeguda al món econòmic.

Ha passat els temps del dubte i de la queixa perenne. Ja no serveix la pregunta: que fa Catalunya per mi? Cal preguntar-se:  que faig jo per Catalunya? La batalla ha començat i només amb l’esforç de tots i junts es podrà aspirar a la victòria.