14 de Juliol de 2009

El tripartit i el govern de l’Estat han arribat a un acord pel finançament de Catalunya i ara volen fer passar bou per bèstia grossa. Els discursos del PSC, d’Esquerra i d’Iniciativa són d’un triomfalisme tan exagerat que fan malpensar.

El megameravellós acord del tripartit català fa aigües allà on hauria de ser més sòlid ja que incompleix l’Estatut, la màxima llei catalana, tant en el model com en els terminis de finançament. Les xifres que llancen els líders d’Esquerra a tort i dret -molt inferiors a les que pertocarien simplement extrapolant el 50 per cent de l’IVA i el IRPF i el 58 per cent dels impostos especials (3.855 milions contra els més de 5.000 que donaria l’aplicació de l’Estatut)- ni tant sols han estat confirmades per el govern de l’Estat. La vicepresident i ministra d’Economia, Elena Salgado, ha defugit en tota ocasió que se li ha demanat aventurar cap número. Pel que fa als terminis, fins i tot el president d’Esquerra, Joan Puigcercós, ha reconegut que els quatre anys que preveu l’acord signat incompleixen els tres previstos com a màxim per l’Estatut. I per acabar-ho d’adobar diu, per una banda, que han plantat cara a Madrid i que han guanyat i, per l’altra, que el problema de fons no està resolt. Ni ell mateix ho deu entendre: sí, però no i ja veurem  i qui passa un dia...

Amb aquests elements és evident que CiU només pot dir no a aquest acord i no perquè siguem a l’oposició. Fa quinze dies vam signar la llei d’educació amb el PSC i amb ERC. La diferència és simple i clara: la llei d’educació és bona per al país i l’actual acord de finançament perjudica Catalunya i representa una falta de respecte per als catalans que van refrendar l’Estatut.

És aquest compliment de la llei, aquest respecte per la decisió d’un poble, el que no han contemplat els governs català i espanyol en el seu acord. Mal pacte és el que ignora les lleis. Només des del neguit i la impaciència es pot entendre que s’accepti. Òbviament sense cap tipus d’acord de finançament és feia inviable mantenir el tripartit a Catalunya i molt difícil garantir l’estabilitat del govern de Zapatero a Espanya. Ha estat una lluita de l’estatus dels governants contra l’Estatut. Malauradament, ha perdut l’Estatut.

D’aquí el meu compromís, el compromís d’Unió i de CiU, de lluitar per un nou finançament que sigui fidel amb l’Estatut tan aviat com arribem a la Generalitat. Quedi clar que no és per eternitzar aquesta qüestió ni per mantenir un discurs perennement reivindicatiu. És, senzillament, el que és mereixen els catalans perquè és el que els catalans van decidir.