06 d'Abril de 2010

El tripartit absolutista

El pitjor d’estar desesperat no és la certesa d’estar abocat al que és inevitable, sinó tractar d’evitar-ho perdent dignitat, creences, formes i respecte per un mateix. Malauradament per a Catalunya, el tripartit està desesperat. Només així s’explica el canvi via cop de decret de la llei per escollir el president de la Corporació de Mitjans Audiovisuals.

A la dimissió inexplicada d’Albert Sáez, li segueix el canvi de la norma per fer el que el tripartit entén per televisió “digital”: nomenar a dit una persona a gust dels socialistes, d’ERC i d’ICV per posar-la al capdavant de la CCMA. El seu nom parla per si sol: Enric Marín, el responsable de la no comunicació en el desgavell de l’ensorrament del Carmel. Paga la pena recordar la irritació que va provocar entre el professionals de TV3 el seguiment parcial, sectari i interessat que se’ls va obligar a fer d’aquell desastre. Tan gran va ser que li van posar el nom d’apagada informativa.

Aquesta és la persona i el currículum que el tripartit imposa a dit als mitjans públics per afrontar la informació “digital” del nostre país en aquests darrers mesos de legislatura. Sort tenim dels professionals de TV3 i de Catalunya Ràdio per garantir que la informació -ara que venen eleccions- no sigui també a dit. Amb tot el respecte, la decisió del tripartit podria ser qualificada d’absolutista, dictatorial i de poc democràtica.

Ara s’entén la cançó del ploramiques que entona Carod-Rovira quan diu sense rubor que ha mancat complicitat entre els mitjans de comunicació i la seva obra de govern. Per a l’artífex de les mans netes complicitat es sinònim d’adulació. El vicepresident del govern confon esperit crític i informació independent amb una cacera de bruixes contra la seva persona i contra l’obra “magna” del tripartit. Amb aquesta visió s’entén que se sentin incòmodes i perduts amb una direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals escollida per consens i acceptada per la pràctica totalitat del Parlament i que optin per canviar la llei via decret -estil Chávez- per posar Enric Marín.

Al tripartit no li serveix una norma que demana el consens amb els altres, amb els que no en formen part. Li fa nosa la llei. Per aquest motiu, la urgència a canviar-la per dominar la Corporació ara, quan encara mana, i després, quan segons totes les enquestes perdrà poder, cadires i poltrones. És el tot s’hi val per salvar la pell i els càrrecs.

Si hi ha algú que sigui capaç d’explicar-me que aquest últim disbarat del tripartit s’ha fet per al bé de Catalunya, que m’ho digui per poder canviar d’opinió. Però fins que no arribi aquesta veu improbable, crec fermament que la decisió del tripartit només busca el propi benefici, i no els amoïna perjudicar la qualitat democràtica de la nostra societat.

Ja sabem que el pitjor d’estar desesperat no és saber-se perdedor sinó anar enfonsant pel camí la pròpia dignitat.