14 de Desembre de 2009

Cinc raons

Més enllà de valorar si les consultes populars de diumenge han estat un èxit, un fracàs o una resposta esperada, cal destacar el fet que s’hagin dut a terme i el seu ressò. En primer lloc, cal subratllar el comportament cívic i d’absoluta normalitat democràtica de la jornada. Cal felicitar la societat catalana per la seva maduresa, demostrada una vegada més diumenge.

En segon lloc, negar l’evidència d’un malestar creixent a Catalunya pel tracte que rebem de l’Administració de l’Estat és amagar el cap sota l’ala. De la mateixa manera, considerar que la revolució independentista s’ha instal·lat a tots els racons del nostre país és una exageració superlativa.

Sembla raonable demanar que tots reflexionem sobre la situació actual i sobre els motius que han permès arribar-hi, i a la desafecció creixent entre la societat catalana i la política i els polítics, tant de la Generalitat com del govern de Madrid.

Més enllà de les voluntats independentistes, hi ha també cinc factors que han donat ales a les consultes populars i que n’han fomentat la participació. Primer, l’existència d’un orgull de país i de les persones de pertinença a una nació, un fet innegable però que sempre ha existit. Segon, el malestar que prové del tracte que l’Estat dispensa a Catalunya; tercer, la tardança i la incertesa de la sentencia sobre l’Estatut; quart, la manca claríssima de lideratge a Catalunya; i cinquè, la incapacitat de resoldre la crisi dels governs de Zapatero i de Montilla.

Cadascun d’aquests punts que he esmentat de manera esquemàtica ha donat per si mateix motius suficients perquè una part de la població s’hagi sentit cridada a participar en les consultes, però la suma de tots ho incrementa exponencialment. El sentiment creixent de maltractament ha estimulat el desig de participar-hi per fer veure la queixa social davant de decisions de l’Estat que perjudiquen Catalunya. És innegable que, amb una tracte just a Catalunya, amb l’Estatut en plena vigència i desenvolupament -sense posar-lo en entredit ni utilitzar-lo com a arma política-, amb un lideratge fort i amb accions concretes i eficaces contra la crisi, Catalunya no es plantejaria amb la mateixa urgència la seva relació amb Espanya.

S’ha tibat tant la corda que hi ha el perill que ja no aguanti més i acabi per trencar-se. Les consultes de diumenge han de ser vistes com un toc d’atenció que cal prendre’s seriosament. Fer veure que no passa res, que no tenen cap importància és una actitud perillosa que no farà sinó augmentar la desafecció. I tampoc no ens durà enlloc idealitzar-les. La irresponsabilitat mai no ha estat bona consellera, ni tant sols dels optimistes compulsius.