28 d'Octubre de 2009

Un brindis al sol pel cinema en català

He llegit amb un gran interès les informacions i els articles d’opinió i he preguntat a amics i coneguts de totes les ideologies sobre la decisió del Govern de la Generalitat, a través de la Conselleria de Cultura, de posar en marxa una nova Llei del Cinema en català. La futura norma intentarà que es doblin el 50% de les pel•lícules d’estrena a la nostra llengua i imposarà multes de fins a 5.000 euros per còpia a les distribuïdores que no compleixen amb la llei.


La meva intenció no és donar cap recepta màgica, no existeix, simplement vull fer algunes consideracions perquè en el seu dia jo vaig negociar amb les Majors per aconseguir films doblats en català.


Durant els governs de Jordi Pujol, a través de la Llei de Política Lingüística del conseller Pujals i més tard desenvolupada per mi, es va intentar solucionar i normalitzar l’ús del català en aquest àmbit. S’havia fet amb els mitjans audiovisuals i amb la literatura i, per tant, es volia continuar amb la feina iniciada.


L’any 2000, després de dures negociacions amb les Majors (les principals productores americanes que controlen el mercat internacional) i les sales de cinema es va arribar a l’acord de doblar unes vint pel•lícules l’any. Es va aconseguir amb les de més èxit i de tipus familiar. Es van posar setze còpies en català en circulació, però amb films com el de Shin Chan es va arribar a les noranta còpies. 
La nova llei intenta resoldre aquest tema amb una proposta ambiciosa (les pel•lícules distribuïdes a Catalunya, que no siguin espanyoles, amb més de 16 còpies hauran de tenir-ne la meitat doblades al català). Seria magnífic que això fos una realitat, perquè normalitzaria un sector d’una gran importància.

Però en el terreny parlamentari, no crec que una llei tan complexa com aquesta es pugui resoldre abans que es celebrin les eleccions, s’ha parlat de tenir-la enllestida pel gener del 2010. Això només precipitaria les coses i ens trobaríem amb un simple brindis al sol. Si s’aprova la llei en els termes plantejats el Govern se n’ha de sortir. 
Abans que es presenti i s’aprovi al Parlament, s’ha de portar endavant una negociació seriosa, tan forta com es vulgui, amb les Majors, les distribuïdores i les sales de cinema. A més la Conselleria de Cultura hauria d’informar públicament dels resultats d’aquesta negociació i de les posicions de cadascuna de les parts. Només així les coses tindrien una mica de sentit.