17 de Març de 2010

Temptacions de LOAPA

Quan es publiqui aquest article em trobaré a Brussel·les en qualitat de president de la Comissió d’Economia del Senat per dirigir amb la meva homòloga al Parlament Europeu, Sharon Bowles, les sessions de la Comissió del ram a l’Eurocambra, en funció de la presidència espanyola de la Unió. Els treballs analitzaran l’estratègia per al creixement econòmic i la creació d’ocupació després de la crisi, així com la modernització de l’arquitectura financera mundial. Hi assistiran parlamentaris de les cambres dels països de la UE, eurodiputats i la ministra d’Economia del Govern d’Espanya, Elena Salgado, entre d’altres.

Aquesta reunió em permet reflexionar sobre un fet rellevant que es dóna a Europa. Resulta molt curiós que a Brussel·les ja es refereixin a la conjuntura econòmica en termes de post-crisi, perquè la majoria de països de la Unió ja han sortit de l’etapa crítica i a Espanya encara no. Espanya es troba ara en plena crisi. Aquesta situació s’ha donat per diversos motius, però també s’ha de tenir en compte que des del 2007 es va assumir que hi havia una crisi. Aquí fins a finals del 2008 Zapatero va començar a dir que potser sí estàvem en crisi. Espanya va reconèixer la situació tard, per tant es va començar a actuar un any més tard. Ara que Europa dóna la crisi tancada, nosaltres encara hi estem ficats i el 2010 serà molt dur.

Ajuts

Entre el 2007 i el 2008, a partir de la caiguda de Lehman Brothers es va donar una situació de fallida tècnica a la majoria de bancs europeus i americans. La reacció immediata dels Estats va dirigir-se a salvar la banca amb tots els diners que fossin necessaris. Actualment, la majoria de bancs europeus operen amb normalitat i la seva principal preocupació es centra en com retornar els diners que van rebre. Des d’Espanya es va dir que no hi havia cap problema; de fet, només Caja Castilla-La Mancha ha tingut un escenari molt complex amb la intervenció del Banc d’Espanya com a organisme regulador degut a les seves finances.. Però cal destacar que no tenim un sistema de caixes prou normalitzat. El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) encara no ha aconseguit cap fusió, de les moltes previstes.

La Banca Espanyola funciona, però no arriba la liquiditat a les empreses perquè bancs i caixes han de fer servir els diners per pagar el seu propi deute exterior. Aquí rau un dels problemes més importants amb el que ens podem trobar. La Unió Europea començarà a retallar els ajuts i això crearà una realitat molt complexa.

Salgado haurà d’explicar a Brussel·les com al 2013 passarem d’un dèficit de l’11,4% al 3%. Ara per ara Europa ha considerat les explicacions aportades fins el moment com a totalment insuficients.

La temptació

En aquest punt vénen els problemes. El dèficit de l’11,4% està format per l’estatal, l’autonòmic i el dels Ajuntaments. El dissabte un mitjà escrit en català explicava quin era el deute de les Comunitats Autònomes. “En termes absoluts, Catalunya va liderar l'endeutament, que s'ha disparat un 24% en l'últim anys, en tancar el 2009 amb 22.605 milions pendents, una xifra que equival a l'11% del seu PIB. La factura global de les autonomies va escalar un 25,8% l'any passat i arriba ara a 86.280 milions . Si bé Catalunya és al calaix més alt de l'endeutament, els dos llocs restants del podi són per al País Valencià i Madrid, dos bastions del PP on Francisco Camps i Esperanza Aguirre han hissat la bandera de l'equilibri pressupostari i l'austeritat contra José Luis Rodríguez Zapatero. Si Camps deu 14.330 milions, la factura pendent d'Aguirre és de 11.576 milions”.

Si es tenen en compte aquests més de 86.000 milions la temptació de l’Estat és ordenar a les Autonomies i els Ajuntaments que limitin la seva despesa saltant-se la Constitució, l’Estatut –en el cas de Catalunya- i els acords de finançament.

Aquests dos dies seran els temes que Espanya posarà sobre la taula i s’hauran de contestar. Jo seré allà i intentaré explicar que els parlaments autonòmics aproven els seus Pressupostos, el seu nivell de despesa i qualsevol intent de controlar això és una LOAPA. També és cert que els governs autonòmics s’han de preocupar de controlar el deute i l’incompliment del sostre de despesa dels seus pressupostos. La feina d’explicar com i què s’ha de fer recau en el conseller d’Economia -en el cas de Catalunya, Castells-  i si pot ser abans de les eleccions.