21 de Setembre de 2012

“Espanya ha d’entendre que, si Catalunya vol emprendre un projecte de futur, la Constitució no ha de ser un mur insalvable”, amb aquestes paraules ahir el president Mas, després de reunir-se amb Rajoy, va expressar el sentiment majoritari dels catalans. I va afegir que “les lleis no poden anul·lar el que és un sentiment, una voluntat i un projecte de futur del poble de Catalunya”. Parlar d’un projecte de futur no és parlar de ruptura. Parlar d’estructures d’Estat o d’Estat propi comporta un plantejament nou. Els catalans no ens hem tornat bojos, només volem decidir sobre el nostre futur.

Els ciutadans volen un Estat que els protegeixi quan hi ha crisi. Ara més que mai la gent vol i necessita aquesta protecció. Fins ara l’Estat espanyol s’ha dedicat a protegir-se a sí mateix. Espanya ha demostrat que l’estat autonòmic que tant defensava no se l’ha cregut mai. Li ha passat a Catalunya, entre d’altres autonomies, les competències en ensenyament, sanitat, polítiques socials i dependències –partides que representen el 70% del total de la despesa autonòmica- sense preocupar-se si la dotació financera era l’adequada.

Quan des de Catalunya se li ha parlat a Espanya d’ofec fiscal o d’espoli fiscal ha mirat cap a una altra banda. Ser l’Autonomia amb més competències transferides suposa, en aquesta conjuntura, una caiguda dels ingressos que situa el deute en els 46.000 milions d’euros i representa el 22% del PIB. El deute estatal d’Espanya és el 75% del seu PIB.


El precedent canadenc
L’ofec econòmic de Catalunya, amb un dèficit fiscal anual d’entre el 8 i el 10%, és a dir 16.000 milions d’euros, es complementa amb una sèrie de fets impresentables. Per una banda, l’Estat espanyol aconsegueix d’Europa un relaxament en el tipus de dèficit, però enlloc de compartir-lo exigeix a les autonomies unes xifres de dèficit encara més estrictes. El Govern ha imposat un dèficit màxim de l’1,5% del PIB global a les autonomies després que la UE permetés augmentar a l’alça l’objectiu de dèficit públic per a Espanya aquest any passant al 6,3% del PIB.


D’altra banda, el Govern espanyol ha augmentat l’IVA per millorar els ingressos, però aquest increment se l’ha quedat l’Estat i no ha permès que hi participin les comunitats autònomes. Rajoy, Montoro y de Guindos culpabilitzen les comunitats autònomes del dèficit de l’Estat. El més curiós és que es culpabilitza les comunitats del dèficit estatal quan en aquest àmbit suposen el 25% del mateix i l’Estat el 70%.


En aquesta línia cal destacar una dada. A la meravellosa Alemanya els lander representen el 35% del dèficit de l’Estat. Això només vol dir que les Comunitats Autònomes d’aquí són més eficients que les d’allà (dades EUROSTAT).


Tot això ha acabat per cansar a els catalans. Ja en tenen prou. El milió i mig de ciutadans que va sortir al carrer l’onze de setembre pacíficament van sortir per dir prou a l’espoli fiscal. Estaven i estan farts d’un Estat que no els protegeix, que els ofega econòmicament, que no respecta la seva llengua ni la seva cultura, que els ofèn amb una sentència contrària al seu Estatut contra la nostra dignitat com a poble.


A Catalunya, i dins de l’ordenament jurídic internacional, es podria plantejar un procés de declaració unilateral de sobirania nacional. Existeixen diversos precedents, com el del Quebec al Canadà. El 30 de setembre de 1996 el primer ministre va consultar al Tribunal Suprem si era possible que el Quebec prengués una decisió unilateral. El 20 d’agost de 1998 l’Alt Tribunal canadenc va dictaminar que si bé aquest òrgan no reconeixia aquest dret en el marc de la Carta Magna canadenca, va afirmar amb rotunditat que la separació no està prohibida. Si existeix una clara majoria de quebequesos que es posiciona a favor de la separació, el sistema constitucional canadenc no podrà romandre impassible davant d’aquesta declaració de la voluntat d’un poble.