17 de Desembre de 2012

La superba i la superioritat amb la que es van comportar els cent cinquanta-set senadors del PP, que configuren la majoria absoluta de la Cambra, del dilluns al dijous de la setmana passada no va tenir límits durant el debat dels Comptes Públics i de quatre Projectes de Llei. El partit que representa el Govern d’Espanya a la Cambra Alta durant quatre dies, el que va suposar més de seixanta hores d’exposició d’arguments, de discussions i de rèpliques, va rebutjar més de tres mil esmenes entre els Pressupostos i les iniciatives. No es va aprovar ni una sola modificació de cap partit de l’oposició, ni una sola esmena. Els Pressupostos van entrar a la Cambra al dictat del Govern de l’Estat, van passar per la Comissió de Pressupostos, van seguir pel Ple i van sortir dues setmanes després, la nit del dijous tretze, amb canvis mínim també sota la batuta del Govern espanyol. Es tracta d’un fet absolutament anormal en la jove democràcia espanyola.

Els populars han interpretat el sistema parlamentari de representació de partits a la seva manera. Han oblidat què és el diàleg i, malauradament, han aplicat el corró. Això és un exercici de prepotència. Simplement, dóna a entendre que el text del Govern no es pot millorar de cap manera i tot, sempre, és susceptible de millora. Aquesta tramitació de ritme maratonià al Senat no s’hagués donat mai al Congrés dels Diputats, mai.   

A banda d’aquesta situació lamentable, els Comptes Públics de l’Estat per al 2013 no compleixen amb Catalunya, no generen credibilitat i incompleixen els reptes del creixement econòmic, de la creació d’ocupació i de la reducció del dèficit. S’obvien els compromisos polítics d’inversió, tal i com estableix la disposició addicional tercera de l’Estatut. Els PGE preveuen inversions per un 11% del conjunt de les inversions territorialitzades, quan haurien d’estar en el 18%, d’acord amb l’evolució del PIB de Catalunya.

Tampoc es preveu compensar Catalunya dels dèficits d’inversions anteriors que el PP si va votar favorablement en altres ocasions. Si bé CiU està d’acord amb la reducció de les inversions, el Govern espanyol sota el paraigües d’una necessitat de consolidació fiscal, efectua una distribució de les inversions desigual i encara que sigui molt poc ens correspon el 18% i no l’11% de molt poc.

No són uns Pressupostos creïbles perquè el quadre macroeconòmic només se’l creu el Govern Central. Divuit serveis d’estudis de l’Estat espanyol, així com el BCE i el FMI, sostenen una previsió de decreixement del PIB espanyol per al 2013 del 1,3 a l’1,6. Aquetes xifres tripliquen les previsions governamentals de decreixement del 0,5%. Per tant, si Montoro creu que al 2013 s’acabarà la recessió hauria d’acceptar que la reducció del PIB només en cinc dècimes no és realista.

Aquests Pressupostos han quedat desacreditats abans de la seva aprovació perquè s’ha incomplert el compromís d’actualització de les pensions, com sostenia l’Executiu.
El Govern d’Espanya després d’un any en marxa ha deixat clar com pensa fer les coses durant aquesta legislatura. No tindrà contemplacions a l’hora d’imposar la seva política unidireccional, sense comptar amb ningú.