02 de Desembre de 2011

La ley de medidas urgentes para el impulso de la televisión digital terrestre, de liberación de la televisión por cable y de fomento del pluralismo, aprovada el 14 de juny del 2005 pel Consell de Ministres i provinent del Ministeri d’Indústria, gestionat aleshores per José Montilla, ha estat això: una mesura urgent i precipitada. Sí, és cert que s’ha ampliat el límit de tres cadenes privades, ha obert la porta a més concessions, ha limitat la concentració d’emissores de ràdio i va avançar l’apagada analògica al 2010, però per sobre de tot va suposar la fragmentació del mercat televisiu de forma dramàtica. Però en defensa teòrica de la pluralitat, l’ordenació Zapatero i Montilla va disparar el nombre de canals, el que va suposar la creació d’un model insostenible econòmicament.

Espanya, segons un estudi de l’Observatori Audiovisual Europeu, és el segon país d’Europa amb més canals de televisió: 1.180 entre les d’àmbit estatal públiques i privades, les d’àmbit autonòmic públiques i privades i les locals. Només supera la xifra el Regne Unit, amb 1.200 canals i estem per davant d’Itàlia amb 1.059. França només disposa de 550 canals. Alemanya té menys de 400 canals. És evident que cal revisar aquest model i fer-lo sostenible. Durant el 2011, degut a la crisi econòmica les televisions autonòmiques han reduït els seus ingressos per publicitat en un 30%. Per a les privades, amb l’eliminació de publicitat a TVE, la reducció ha estat del 10%.

L’existència de més canals només ha generat que de les tres hores diàries de televisió que es consumien abans ara se’n vegin quatre. A més, els menors de 30 anys han abandonat la televisió en favor d’Internet. Hi ha més hores d’emissió, però proporcionalment no hi ha hagut més creació i producció de continguts audiovisuals nous, es repeteix la programació. S’han creat més productores, però amb la competència o bé han hagut de rebaixar les tarifes o bé han desaparegut.

Aquest no és un model sostenible a llarg termini, s’ha de repensar i plantejar un nou model viable i sostenible. El repte ha de passar per aconseguir una informació plural, fomentar una indústria audiovisual potent i competitiva a casa i a fora; un sistema que reflecteixi la pluralitat lingüística, cultural i nacional de l’Estat espanyol. Aquest és el model que hem de construir.