26 de Gener de 2009

El finançament interminable

Les notícies sobre com el Govern central vol renovar el finançament amb Catalunya només porten a aprofundir en la preocupació. Les reunions que ha mantingut Zapatero amb els presidents autonòmics i les seves promeses no auguren res bo. Els set mil milions d’euros que sembla que aportarà l’Estat a les autonomies plantegen dubtes. Els reiterats anuncis de dates finals amb una solució definitiva provoquen el descrèdit de qualsevol proposta. Davant d’aquesta situació estranya i xulesca cal preguntar-se si es podran satisfer les demandes del nostre país? Més enllà de les xifres, cal posar sobre la taula i deixar ben clar que fins ara el finançament es podria definir com un reguitzell d’avortaments per trobar una solució. No hem anat enlloc.

Tot i amb això,  s’ha de cercar una solució fins al final, s’ha de negociar sobre la base del nou Estatut de Catalunya, que fixa i dóna les pautes financeres per al nostre país. El que no ha de fer en cap cas el Govern tripartit és acceptar la proposta de Pedro Solbes, sinó negociar sobre el text estatutari i plantejar una esmena a la totalitat. Dels deu paràmetres fixats per CiU per avaluar l’acord de finançament no en compleix cap. No fixa el principi de bilateralitat. No hi ha xifres ni percentatges. Les variables de població rectificada incompleixen l’Estatut i van en contra de Catalunya. No contempla la lleialtat institucional. Indica que els recursos vinculats a l’estat del benestar han de ser iguals per a totes les comunitats autònomes quan l’Estatut diu que han de ser similars quan hi hagi esforç fiscal similar. En definitiva, es tracta d’un despropòsit.

El PSC es va equivocar votant aquests pressupostos, però els és ben igual. El quinze de desembre van anunciar que la data del 31 era improrrogable i sinó canviarien la seva relació amb el PSOE. El canvi en el seu binomi no s’ha donat, tampoc ningú s’ho esperava.
El tripartit sembla disposat a acceptar les rebaixes. On queden la coherència i el seny? S’han perdut definitivament. Si segueixen així no hi ha res a fer. El finançament no va ni cap endavant ni cap enrere. Des de Catalunya Montilla ha perdut el lideratge i la capacitat de moviments. No té les mans lliures, ni la voluntat ferma d’anar endavant ni la capacitat de resoldre situacions conflictives. Montilla és l’hostatge d’un partit espanyol que limita les aspiracions legitimes de Catalunya aprovades a l’Estatut i impedeix el desenvolupament normal del país. El tripartit s’ha d’aclarir d’una vegada. El conseller Castells no veu per enlloc el compliment de l’Estatut en la proposta de Solbes. Montilla assegura que s’hi emmarca perfectament. Mentrestant les seves posicions provoquen un desconcert aclaparador. Si la situació segueix així durant molt de temps tindrem un problema més greu.

Quan reaccionaran, quan torni a haver-hi un nou avortament d’una nova proposta de finançament? A què esperen?