21 de Juliol de 2009

Ara no tocava el peix al cove

''Amo a los catalanes, no admito que me acusen de catalanofobia'', afirmava amb contundència la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, el dijous 16 de juliol. Dos dies abans el seu conseller d’Economia, Antonio Beteta, es feia una pregunta: "¿Por qué un catalán vale dos veces más que un madrileño?". Catalunya torna a estar de moda a Espanya. Els responsables d’economia de les comunitats autònomes de l’Estat ho han aconseguit a la passarel·la del Consell de Política Fiscal i Financera. Com cada cop que es toquen temes com el finançament les hem vist de tots colors. "España fue y es un opíparo negocio para Catalunya. Por eso se hace cansina la cantinela victimista”, escrivia el responsable del diari més llegit de Galicia fa uns dies. Serà pels 3.800 milions inicials o serà perquè Castells elevava a 4.028 milions, al dia següent, el que rebrà Catalunya? En fi, el més sorprenent és que com sempre no hi ha cap novetat.

Tot això està bé, però aquí tenim un problema molt greu. El motiu pel qual CiU no dóna suport a l’acord sobre el finançament rau en l’incompliment de l’Estatut de Catalunya. S’havia de ser capaç de crear un sistema que donés estabilitat al sistema de finançament. La norma estatutària es va crear per acabar, definitivament, amb el peix al Cove, per deixar de dependre dels resultats de majories o minories a Madrid. Tot estava preparat per aconseguir una fita molt important: Deixar de posar els resultats de Catalunya al servei dels resultats de Madrid. Vam fer l’Estatut per aconseguir un millor finançament. Les negociacions per aprovar l’Estatut  ja es van fer i van ser molt dures i van tenir un cost molt alt per a Catalunya i per als catalans.
Ara el que toca és fer complir una Llei Orgànica aprovada pel Parlament de Catalunya, aprovada pel Congrés i el Senat a Madrid i mesurada, a través d’un referèndum, pel poble de Catalunya.

No és que ara CiU hagi oblidat el peix al cove i ara ho vulgui tot. No, no es tracta d’això. Ara CiU, que va lluitar per aconseguir l’aprovació de l’Estatut, vol que es compleixi la Llei. El problema és que llegint les 71 planes del document que ha presentat el Govern de Madrid sobre el finançament s’incompleixen el 50% dels articles de l’Estatut relacionats amb aquest àmbit.
L’acord té com a data final el 2011 i no el 2012, que ara s’ha acceptat. El document marca criteris diferents als que marcava el text estatutari de Catalunya, però no dóna cap xifra que permeti saber o calcular com surten els diners que ara diuen que ens corresponen. El conseller Castells primer va parlar de 3.800 i el 16 de juliol va elevar la xifra fins els 4.028.

Sí, senyor, els catalans estem molt contents. El document només es compromet a posar 5.000 milions d’euros més per a totes les comunitats al 2009 i 6.000 més per al 2010. Les xifres que es donen per al 2011 i 2012 no tenen cap base certa, entre d’altres coses perquè el mateix document diu que dependrà dels pressupostos d’altres anys. Voldríem que ens expliquessin com poden dir que en el 2012 arribaran a una xifra situada entre els 3.800  i els 4028 milions d’euros. El Govern espanyol no ha donat ni una sola xifra, des de Salgado al secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña. Aquest últim, en una entrevista publicada a El País d’aquest dissabte i preguntat sobre l’absència de dades oficials per part del Govern, responia amb contundència: “Se concretarán cuando cada comunidad acepte el modelo [en las comisiones bilaterales]”. Bé, davant d’això seria molt interessant que el tripartit ens fes arribar la fulla de càlcul que els permet arribar a aquestes xifres i que ens expliquin com ho han fet.
 
L’acord aporta evidentment més diners però no prous diners i sobretot no els diners que marca l’Estatut. Ara no tocava el peix al Cove.