14 de Febrer de 2010

Quant el vaixell s'enfonsa...

Hem llegit moltes explicacions i/o justificacions sobre les constants i cada cop mes nombroses  veus del mateix  govern  o dels partits que en donen suport que son clarament critiques amb el propi govern Tripartit. Pel que fa a ERC, ja se sap, mirar si per tercer cop poden enredar amb el tema de la seva peculiar equidistància.  Però pel que fa al PSC crec que la cosa té matisos clarament diferents,però no menys clars i evidents.

S'hi pot donar les voltes i les giragonses  que es vulguin, totes les interpretacions intel·lectuals i tàctiques que es vulguin – com aquests dies hem sentit i llegit - però sóc dels que penso que a cops les coses son mes senzilles, molt mes senzilles

Pel que fa a les veus del PSC, crec que no es tracta ni de corrent crítica, ni d’ànima catalanista, ni d’aflorament de les diferents sensibilitats, ni de debat intern, ni res de tot això. Es molt mes senzill i molt mes eloqüent. Es allò de que quant el vaixell s'enfonsa , n'hi ha que per “salvar-se” del naufragi , l'abandonen. Llegeixis salvar-se en el sentit de salvar  el seu prestigi personal o balanç polític. Que sempre es pugui dir allò que “ jo ja ho vaig dir i avisar “.

Però com peculiar es el Tripartit, peculiar es la manera  dels seus membres d'abandonar el vaixell. La coherència els obligaria primer a no esperar a quatre dies de les eleccions per desmarcar-se’n, i la segona a abandonar-lo amb totes les conseqüències. O si hi és o no s’hi és.

A mi sincerament, sempre em mereix més confiança i solidesa, aquells que defensen una causa i un projecte a les verdes i a les madures, que la roba bruta la renten a dins de casa, i que si no se’n surten i els resulta tant fatigant o contradictori amb els seus principis, l’abandonen, però l’abandonen amb totes les conseqüències, que no pas aquells que  quant el vent bufa a favor s’erigeixen en entusiastes de la causa, però que quant van maldades en reneguen o se’n desmarquen públicament  tot gaudint però dels seus privilegis.

Lleialtat i esperit crític a un projecte no són conceptes que estiguin renyits. Al contrari l’un reforça i complementa l’altra. I la lleialtat  al si del govern del Tripartit brilla - cada cop més i més transversalment-  per la seva absència. I per mi l’únic dubte que pot generar  l’enrenou d’aquests dies i els que vindran , és si es tracta de nou d’una comèdia o si és el símptoma  més clar de que ells també auguren el final d’etapa. Un dubte similar al que hi havia respecte aquells soldats que quant no volien anar o s’escapaven  del front  al·legaven “ fatiga de combat” quant en realitat era covardia.