22 de Novembre de 2010

L’altre dia una persona observadora, veterana i no pas fanàtica de Convergència i Unió ni molt menys, em deia que aquesta campanya li recordava molt la de l’any 1984, en què hi havia una agressivitat per part del PSC fora de mida, amb armes convencionals i no convencionals, polítiques i no sols polítiques i que en canvi, CiU, sense deixar-se arrossegar per aquest estil, ni caure en la provocació, anava a la seva, explicant per tots els racons de Catalunya, des de la ciutat més gran al poble més remenut, com i de quina manera es podia enlairar i millorar  Catalunya en tots els àmbits.  La campanya del Fem i Farem .

És evident que hi ha alguna gran diferència entre llavors i ara. La primera és que ara partim d’una situació diferent, en el sentit que CiU és a  l’oposició i no al govern com llavors. Però per no deixar de donar-li la raó a aquesta persona, són moltes les similituds que hom hi pot trobar. La primera és  que la situació econòmica no era fàcil, ni molt menys, volíem  deixar enrere del tot,  moments extremadament complicats. La segona és que veníem de la ressaca de la LOAPA, un atac frontal de l’Estat contra Catalunya. La tercera és que els socialistes, els d’aquí i els del govern  de Madrid, van intentar  que per la via judicial – amb un protagonisme significatiu  de la Fiscalia i d’alguns noms que encara són actualitat - guanyar a la justícia el que  veien que no podien a les urnes. La quarta,  unes forces anomenades  “nosaltres les esquerres”,  pontificaven  sobre el bé i el mal i anunciaven el diluvi universal si el President Pujol i CiU acabaven governant els propers anys.  La cinquena, en Felipe Gonzalez  i mig PSOE eren el gran atractiu de la campanya del PSC per mobilitzar el seu electorat. I sisena l’AP, el PP de llavors, anunciant el càstig de les set plagues i el trencament d’Espanya. I podríem seguir.... . El resultat  final va ser  incontestable. El poble de Catalunya va premiar el bon fer, i  va castigar les males arts en política. I lluny del que havien anunciat uns i altres, van venir molt anys de prosperitat, benestar i de gran prestigi i respecte per a Catalunya.

Queda lluny això, molt lluny, però la història d’aquest país sempre és cíclica. D’això fa vint i sis  anys llargs, però cada una d’aquestes afirmacions em sonen a rabiosa actualitat.  

El temps passa, la societat canvia, evoluciona, es fa gran i madura. Els segles canvien, però ells, els socialistes, “ les esquerres “  i el PP són allà mateix. La mateixa estratègia electoral, i en molts casos la mateixa gent. Si ells no han evolucionat en una cosa tant simple com això, com poden aspirar a fer evolucionar i progressar aquest país ?

Per això té més sentit que mai, allò del  “nosaltres a la nostra” i anar per tots els racons explicant  a tothom  com ho farem per enlairar aquest país en tots els ordres.  És el que la gent espera, i crec modestament que  també és el que el Catalunya necessita.