28 de Maig de 2010

“Que n’han d’estar de fotuts... “  diu la dita popular. Sense voler ser groller, crec que aquesta dita popular – que tampoc s’utilitza amb to groller -  sintetitza perfectament les raons del tripartit per crear la comissió d’investigació sobre el cas Palau i, donar així, un gir copernicà al que van dir i proclamar en relació a la creació d’una comissió d’investigació arran dels focs a Horta de Sant Joan.

Vull recordar pel que fa a CIU  ( vegis diaris de sessions ) , que abans de demanar la creació de la comissió sobre els foc d’Horta, li vam demanar al conseller Saura fer una comissió de seguiment presidida per ell  ( i ens va dir que no )  i, posteriorment, el president del nostre Grup Parlamentari va demanar-li al president Montilla que articulés  un sistema per conèixer amb més detall el que va passar i el silenci va ser la resposta. Tot això partint d’una dada que ni era presumpta ni opinable i que era la mort de cinc servidors públics i un ferit molt greu. I sempre vam dir – ho vaig dir mil i una vegades – que l’objectiu era saber la veritat per rectificar i rectificar perquè no tornés a passar una desgràcia com aquella . I així i per això vam decidir crear la comissió d’investigació d’Horta.  I el tripartit ens va acusar de tot i més, sobre la base que una cosa que està subjudice no és bo fer judicis paral·lels.

Tots sabem que la coherència no forma part de la gènesis del tripartit.  En canvi sí que forma part de la seva naturalesa l’anar malaltissament en contra de Convergència i Unió i fer-la responsable de tots els mals i tots els dèficits del país.

Han volgut viure massa temps a costa d’això i prou, i  com que aquest Pla A , el del retrovisor, el de mirar enrere per intentar justificar tanta inconsistència i incompetència  ja no cola de cara a la gent i l’efecte és invers cada cop més,  ara  han decidit passar al Pla  B – també prou conegut -  que no és l’altre que el d’intentar  surar a base de desprestigiar i  empastifar  l’adversari.  I ara estem aquí i portat al límit, a l’extrem més propi de països no prou democràtics que investiguen els moviments de l’oposició. I quan aquest tampoc els funcioni – per que no els funcionarà – passaran al Pla C,  - també conegut de sobres - que és el missatge de la por i de l’amenaça feta des de la política,  aquella del “compte que si guanyen aquests.... et trauran això i et prendran allò... tu mateix...  tu sabràs el que fas , però compte... “ .

Els passos de sempre. L’estratègia de sempre. Cap novetat ! L’únic risc evident és que la gent en quedi ben fastiguejada, creixi més  la desafecció i no vagi a votar, cosa que als únics que beneficia és als partits més petits, i això també ho diuen i també ho tenen perfectament calculat.  Forma part del repartiment del botí. És la recompensa a ICV i ERC a canvi de fer de “palmeros” del socialistes. Sort però que la gent és sàvia i ni això passarà. Perquè quan hi ha un clam de canvi, aquest no es pot aturar. La força de la gent pot molt més que les males arts en política, malgrat tinguin “cobertura aèria”. I  acabo com he començat l’escrit, amb dues dites populars que descriuen perfectament el que veu i pensa la majoria de la gent : “Se’ls veu a venir d’una hora lluny “ i aquest cop  “ se’ls ha vist massa el llautó “.