13 de Gener de 2010

Això del Tripartit, com a tal,  no són capaços de defensar-ho públicament amb entusiasme ni els mateixos creadors i protagonistes.  I això és així per que el resultat d’aquesta formula de govern   ha fracassat estrepitosament, i ells saben que això és el que la gent ha percebut i sobretot ha patit.

Ha fracassat des del punt de vista nacional i ha fracassat des del punt de vista de progrés i benestar de la gent. Decidim menys que mai, ens passen la mà per la cara en mil temes que ens pertocaria decidir des d’aquí, i ho fan allà. Paguem més que cap altre , rebem per sota el que ens tocaria per llei,  i els diputats decisius a Madrid són utilitzats bàsicament per fer de  “palmeros” al PSOE. Un balanç que ens ha portat a ser líders en destrucció de llocs de treball i desaparició d’empreses, i tot això trufat amb mil i una mostres de ridículs institucionals i d’ incompetència en molts àmbits de gestió i decisió del govern.

Per tot això, i atès que no es pot negar l’evidència d’aquest espantós balanç, ara a menys d’un any de les eleccions,  comença una gran comèdia per terra mar i aire, en un intent desesperat per desmarcar-se els uns dels altres,  o per  “fer-se  el mil homes”   posant grans condicions per a una futura  reedició del Tripartit, tot fent culpable al soci del costat de totes les calamitats.

Però és justament en el  mateix origen i base del perquè d’aquest fracàs , on curiosament rau la garantia de la reedició del tercer Tripartit si sumen. I es que  tant la naturalesa com  els artífex del Tripartit es mantenen. El Tripartit  neix mogut  més evitar que governi un altre que no pas per empènyer un projecte de país mínimament compartit i coherent. Un govern, el Tripartit,  que neix  i es manté per prioritzar més el que convé al  partit – o millor dit a les direccions del partit -  que no pas el que convé  al País, un govern  que un cop ha aconseguit que no governi un altre, gestionar i decidir seriosament sobre els reptes importants del país, li esdevé una fatiga i un problema. Cap cohesió de govern davant una decisió o projecte en majúscules. I és clar un govern que te aquests fonaments és un fracàs anunciat, com ho seria en aquestes condicions tot projecte social o empresarial. Però al mantenir-se avui dia,  aquests fonaments, aquesta gènesis i els seus  propis artífex,  la garantia de reedició  total.

Per això, tot el que ara  diuen, o diuen que faran per signar pactes, és una autèntica comèdia, una farsa. Per sort , però, al ser la tercera vegada que ho fan,  molta gent de bona fe que se’ls havia cregut una i fins i tot en les dues ocasions anteriors, aquest cop  ho contempla  tot exclamant, “ però a qui volen enganyar !!! ? ”.

A qui vol enganyar l’actual direcció d’ERC ? Si han perdut bous i esquelles dins el partit per no acceptar dins seu l’esperit crític contra la formula del tripartit. Sí els ha preocupat més les “enfadades” del President Montilla que  no pas  l’abandó de molts i molts independentistes del seu partit. Sí estan absolutament entregats i instal·lats amb aquesta formula de govern. Per molts focs d’artifici i operacions de cosmètica que facin aquests mesos, tothom sap, que sí sumen,  trigaran menys a segellar el tercer Tripartit, que el que va trigar en Puigcercós a posar la bandera espanyola quant li van ordenar de Palau . Serà cosa de minut amunt, minut avall... El mateix passa amb els altres dos socis. El PSC  sap que sense ERC i ICV no tindrà la presidència  ni la direcció del govern ( que l’experiència ens diu que no és exactament el mateix). I ICV , l’únic que s’atreveix mínimament  a defensar públicament la fórmula del tripartit, ara també diu que posarà condicions ( sic ). Però el cert és que tots tres no paren de  creuar els dits per que sumin 68 diputats. No per triar, no per posar grans condicions, sinó per reeditar ipso facto  el Tripartit.

M’agradaria molt equivocar-me, ho dic de veritat, però no vull pecar d’ingenuïtat excessiva, ja que l’experiència i el que veig i visc al Parlament em porten clarament a aquesta conclusió, i no me’n puc estar de deixar-ho palès,  per que ningú s’enganyi, de que tot això que diuen i fan sobre futurs pactes, és una gran comèdia.

Una gran comèdia que tot just comença, però que també tinc la sensació, i em diu el nas, que aquest cop com es diu col·loquialment , “no colarà”. Aquest cop , la gent sabrà perfectament que tindrà l’oportunitat clara de triar entre  o be seguir  perpetuant el País pendent avall, votant un dels tres socis del Tripartit ( tanto monta , monta tanto... ) ; o  be optar per aixecar el vol i anar a una opció segura, ferma i serena, garantia de canvi, d’il·lusió i de gran ambició. De gran ambició nacional, econòmica i social, que bona falta  i com mai li  convé al País.