05 de Gener de 2011

La situació financera de la Generalitat és extremadament delicada. Del com i el per què s’ha arribat fins aquí no sols n’hem parlat molts cops sinó que, des de fa un parell d’anys ben bons, havíem avisat en reiterades ocasions tant de l’evidència com del risc de que, si no es prenien mesures clares i contundents, això podia anar pel camí del pedregà.

Arribats fins aquí, del que es tracta, i el que crec que n’espera la gent, és de buscar solucions més que recrear-se en el problema,  de mirar endavant més que instal·lar-se en el retrovisor,  de decidir més que donar voltes i voltes al diagnòstic.

Sempre havíem dit i reclamat que en una situació d’aquestes, els sacrificis i l’exigència havien de començar per un mateix: pel propi Govern, per la pròpia Administració. I això és el que ha fet el Govern i això és el que farà.

La retallada i reducció de l’estructura política de la Generalitat no és ni una  decisió agradosa pels partits del govern, ni per la seva dimensió és la xocolata del lloro quantitativament, ni anecdòtica qualitativament. És un missatge molt clar i potent, portes endins i portes enfora.

És l’inici d’un nou camí, deixant enrere aquella dinàmica segons la qual tot es fa i s’arregla a base de posar-hi més gent i més diners, i vinga més gent i més diners fins a fer-ho insostenible.  És el nou camí, de l’autoexigència i el rigor, de la priorització clara en la despesa,  de l’optimització absoluta i permanent dels recursos en tots els ordres, de l’eradicació de duplicitats i de l’estar-se’n de moltes i moltes coses que, analitzades amb perspectiva i rigor, són absolutament prescindibles.

Més esforç i sacrifici, no sols per tirar endavant, sinó sobretot per garantir que el País torni a aixecar el vol.  Esforç i sacrifici començant per un mateix, pel propi Govern, per l’Administració i no pels altres, per la gent, que de sacrificis n’ha fet molts i més.