21 de Juny de 2010

"Sobre el què i el com"

Aquest cap de setmana vaig tenir l’oportunitat d’enraonar una estona amb un grup de joves que fan ESO, alguns més preocupats que altres pels mals resultats de l’ensenyament al nostre país, situació que els afecta directament.

Dos d’ells es discutien sobre el seu futur. Un, estudiant modèlic i solvent, que li va costar un cert temps ser ben acollit al grup degut al seu brillant expedient, deia que volia ser metge. L’altre, més d’anar fent i d’estudiar el dia abans, que destacava més pel que feia a les hores de pati que a la classe, volia ser llicenciat. No va dir en què.

A punt d’acabar l’ESO, després d’una bona colla d’anys de formació obligatòria, la determinació del primer el portava a agafar-se amb entusiasme el Batxillerat. Treure bons resultats, millorar la nota de mitjana. Assegurar-se un lloc a medicina i, a la fi, ser metge. El segon, més proper al desig de ser llicenciat que al sacrifici que requereix ser-ho, li deia que si el que volia era fer un bon batxillerat és que en realitat no vol ser metge. Que ja han passat massa anys a l’educació obligatòria com per haver d’encarar, pel cap baix, vuit o deu anys més de formació, esforç i sacrificis.

El primer recordava que fa molts anys que vol ser metge, però que vol ser un bon metge i que per això sap que li cal estudiar. Feia broma dient que hi ha alguna gent a Catalunya que com que han vist algun episodi del “doctor House” es pensen que ja poden exercir. L’altre responia que tants anys d’educació obligatòria genera molta desmotivació i que els mals resultats són culpa del sistema.

Els vaig dir que la seva conversa em recordava molt a l’actualitat política del país. Els vaig donar ànims a tots dos i li vaig desitjar molta sort al primer, ja que representa els valors que m’agradarien més estesos a casa nostra. I li vaig dir que estic segur que, quan arribi el moment, molta gent anirà a la seva consulta. La mèdica és clar.