13 de Maig de 2014

Deixar de ser català és complicat. Cada dia ens insisteixen en què ens fonguem dins una altra comunitat cultural però jo -a diferència de la famosa cantant d’opera que evadeix impostos- no aconsegueixo fer-ho. Per més que ho vulgui no puc divertir-me veient agafar un animal i clavar-li punxons per dessagnar-lo, mentre li fan donar voltes amb un drap roig tot mirant com bramula i pateix fins a morir.

Intento pertànyer a una cultura universal que em permeti no haver d’aprendre cap idioma, igual que la dona dels “oit points”, però sempre que viatjo m’acabo adaptant al país on vaig. Voldria que aquesta cultura que ells consideren més important que la resta hagués de ser apresa per tothom i que si un sol dels meus fills emigrés a un altre indret, pel bé comú dels nous companys, tots abandonessin el seu mètode d’estudi i llengua i s’adaptessin al del meu fill. Malgrat aquesta lògica de la societat on voldria dissoldre’m jo sempre acabo deixant que s’imposi el criteri del professorat.

De la mateixa manera no surt de mi evadir impostos (encara que ho pogués fer) com fa l’elit política i econòmica d’aquest gran estat, i encara menys puc proclamar-los grans patriotes i aplaudir-los continuament com fa aquesta sublim societat. Creieu-me que ho voldria. Voldria ser un més d’aquesta nació que retalla en serveis socials a jubilats i no en dietes de polítics. Voldria ser com ells i endeutar-me a mi, als meus fills i als meus néts amb capricis absurds com un tren d’alta velocitat per anar a la platja en lloc de fer-ne un per dur mercaderies a Europa.

M’encantaria poder formar part d’un poble que ha estat causant de grans genocidis però considera que mai s’ha imposat sinó que el que ha fet ha estat un punt d’encontre. Poble, així mateix, amb una llarga tradició històrica de rapinya com a modus vivendi: primer dels àrabs, després dels americans i finalment de les colònies de la península i de la Unió Europea.

Voldria solucionar els meus problemes a base de cançons i danses, donar la culpa de tot a un tercer, no fer-me responsable de res, aparcar l’esforç i esperar el subsidi, presumir del Quixot però fabricar i consumir només cultura porqueria... però és inútil, no ho aconsegueixo.

Fins i tot m’he proposat reptes senzills com fer teatre tot cridant de forma prepotent per aconseguir ajudes però malauradament quan arriba el moment no m’hi atreveixo. De moment l’única cosa que he aconseguit fer és la migdiada algunes tardes. Per més que ho intento no puc sentir-me part de la “unidad de destino en lo universal”

El que més em preocupa però és que si algun dia finalment ho puc assolir, els autèntics seguiran sense acceptar-me. Malgrat sigui un d’ells quan s’emprenyin sempre em retrauran els meus orígens, malgrat sigui un d’ells mai em permetran tenir un càrrec superior al seu com els ha passat a aquells que han tingut més valor que jo hi ho han aconseguit. Probablement perquè malgrat ells diuen que tenen cent mil anys d’història en solitari si que tenen algunes influències com la romana i apliquen la màxima de “Roma no paga traïdors”.

Per la qual cosa arribo a la conclusió que més val seguir formant part -com deia l’Espriu- d’una pobra, bruta, trista i dissortada pàtria, tot agraint el seu interès per mi però demanant-los que ens deixin en pau a mi i al meu poble.