22 de Gener de 2014

Sobiranisme i inseguretat

Fa un parell de dies amb l’excusa d’uns fets esdevinguts a una ciutat espanyola un grupuscle de persones d’orígens diversos, vinguts d’Europa i altres continents, va causar greus disturbis al centre de Barcelona. És un fet cíclic que es va reproduint de tant en tant usant com a excusa diferents pretextos, però amb el fet comú que tots són comesos pel mateix tipus d’individus i que dóna la sensació que només són causats per crear mala maror i sensació d’incapacitat policial al nostre país.

Fins aquí però-si això fos demostrable- com a guerra brutade l’Estat espanyol, podria fins i tot arribar a ser tolerable que s’animés a determinats grups a cometrealdarulls i destrosses materials per provocar desassossec. El problema és que la societat catalana no només s’ha d’enfrontar a aquestes manifestacions violentes sinó que cada dia hi ha robatoris amb violència i, des que hem encetat el 2014,pràcticament cada pocs dies es produeix un homicidi, molts dels qual impliquen víctimes innocents. En molts casos, els assassinats són comesos per personatges forasters no integrats la gestió dels quals recau en la policia espanyola, que no sembla que tingui cap mena d’interès en tallar aquesta deriva criminal. Fa la sensació que aquesta omissió del deure policial està feta en clau política, ja que des que el moviment sobiranista ha agafat força social han augmentat exponencialment aquest tipus de fets delictius, en els quals els mossos d’esquadra poden intervenir però no eradicar perquè la Generalitat no té competències en estrangeria.

Per tant una anàlisi freda del problema ens porta a pensar que estem davant una inseguretat tolerada pel Ministeri de l’Interior i la judicatura espanyola, que no aplica la màxima duresa permesa per les seves pròpies lleis per tal que la població culpi d’aquestaals políticscatalans i d’aquesta manera s’aparti la gent del sobiranisme. El gran error que els polítics sobiranistes cometen és el no denunciar aquesta manera d’actuar per por de que si es relaciona immigració i delinqüència siguin titllats de xenòfobs. Precisament però és l’infantilisme i el bonisme d’aquests polítics el que fa que aquesta relació es perpetuï, ja que al’ometre el tema és la societat qui no discerneix entre aquells immigrants que no delinqueixen -part dels quals s’han integrat, esdevenint catalans- i aquells que viuen a casa nostra usant com a modus vivendi la comissió de crims. Així mateix, tot es fa amb la complicitat dels polítics espanyolistes residents a Catalunya que tampoc critiquen aquests fets, ja que prioritzen la destrucció del sobiranisme al benestar general de la població.

El més greu d’aquesta situació és que els delinqüents,coneixedors d’aquesta omissió per ambdues parts, se’n beneficien i actuen amb total llibertat, excedint-se permanentment i la societat catalana cada cop pateix més. Cal per tant que els polítics no instrumentalitzin la seguretat i facin front a la delinqüència ja que els catalans no podem ser usats com a simples peons. De no ser així, guanyi qui guanyi la batalla sobiranista, el país que en sorgeixi no tornarà a ser un lloc pròsper i tranquil i hi haurà una inseguretat creixent i irreversible.